Deixar-ho tot per perdre-ho tot... i més

Treballar en inclusió residencial implica necessàriament tenir una mirada interseccional, perquè la majoria de persones que es troben en situació d’exclusió residencial, que segons la categorització europea actual inclou totes aquelles que es troben sense sostre (al carrer o en refugis nocturns), sense habitatge (en centres residencials o equipaments de diversa tipologia), que viuen en un habitatge insegur (relloguer, processos d’execució hipotecària, d’ocupació il·legal, de desallotjament per impagament, sota l’amenaça de la violència domèstica) o inadequat (estructures temporals, insalubres o en situacions d’amuntegament) estan travessades, i en alguns casos literalment esclafades, per diferents eixos d’opressió. Els dos més importants són la condició migratòria i el gènere.

Creiem que és força evident que l’exclusió residencial actualment a Catalunya té raó migratòria i de gènere. És a dir, té cara de dona migrada, de dona que un dia va decidir deixar-ho tot, tot el què en aquell moment li semblava poc, pensant sobretot en expectatives de futur per a ella i per als seus, per enfrontar un viatge desesperat, però ple d’esperances en una vida millor en una societat més pròspera, més rica, amb més oportunitats.

I moltes d’aquestes dones es troben amb una societat que les aboca als marges, a servir als rics i a compartir (de vegades competir, quan es planteja d’aquesta manera tan perversa) pels recursos amb els més febles. Es troben amb un sistema legal i administratiu aparentment ben estructurat, amb uns valors formals de democràcia i estat del benestar, però que sosté i perpetua grans desigualtats i genera enormes bretxes: econòmiques, culturals, digitals.

I els factors d’exclusió es van acumulant i retroalimentant de manera dramàtica en els diferents àmbits: el mercat de treball, l’habitatge, l’empadronament, la ciutadania, la xarxa comunitària, la salut...

Una dona migrada nouvinguda, en situació administrativa irregular, econòmicament precària, sense habitatge estable, que no té cap mena de xarxa en la societat “d’acollida”, que si té fills o filles a càrrec viu sota l’amenaça de la retirada de la tutela per la dificultat d’exercir les funcions parentals en condicions acceptables, pot ser la màxima expressió de la soledat, de la frustració i de la impotència per fer front a totes les dificultats.

No ens ha d’estranyar, doncs, que la fugida d’aquestes situacions d’exclusió residencial es transformi en molts casos en ocupació il·legal o altres formes de sensellarisme, que tenen un impacte directe en forma de baixa autoestima, aïllament, culpabilització, quan no malalties mentals, addiccions, relacions de dependència emocional o econòmica...

Paradoxalment, és la història de dones que fugen de la pobresa per continuar sent pobres, però a més sense aquells drets humans fonamentals que el lloc de destí els havia de garantir (segons el seu imaginari, les lleis que els regeixen, les imatges dels mitjans i les xarxes socials) i sense el rol que com a filles, germanes, mares, amigues podien exercir al seu lloc d’origen, al qual també han hagut de renunciar, per substituir-lo pel de subministradores de divises i promeses que compensin d’alguna manera el buit deixat en migrar.

Els processos d’inclusió residencial d’entitats com Prohabitatge van molt més enllà de la recuperació de l’habitatge i prenen significat com a acompanyament a processos de lluita acarnissada per la recuperació de la dignitat i identitat personal, de la millora de competències, de l’assoliment de majors graus d’autonomia en tots els àmbits, del sentiment de pertinença i participació i d’utilitat en una comunitat que aquestes dones estan contribuint a construir i que actualment seria insostenible sense elles.