L’espoli de Sociohabitatge, frau en la gestió del tercer sector. En defensa de les entitats i les professionals del sector social

Recentment, han sortit a la llum els abusos als quals estaven sotmeses les treballadores i les persones usuàries de l’empresa Sociohabitatge. Fent una petita recerca per internet a les típiques pàgines que ofereixen informes d’empreses, Sociohabitatge apareix com una marca registrada de restauració i hostalatge temporal, amb data del 2018. Posteriorment, l’any 2019, apareix sota el nom “Integración Social Sociohabitatge” sota el paraigua d’un CIF no lucratiu. És a dir, la identificació fiscal que caracteritza les associacions sense ànim de lucre. 

Entre l’administració i aquesta suposada entitat no lucrativa hi ha una agència de viatges i ja ens podem imaginar el fil de la història: persones empresàries sense cap mena d’afinitat amb el món social que veuen el tercer sector com una oportunitat empresarial de negoci per la qual cerquen obtenir i maximitzar els beneficis que reben. 

Qui hi ha en realitat darrere d’aquesta entitat no lucrativa? La fundació —com ells escriuen— Sociohabitatge no ofereix cap mena d’informació al seu web. Però, amb una petita recerca a la xarxa, podem veure que una altra societat immobiliària —vinculada també a Sociohabitatge, segons la Directa— rep una adjudicació de 15.977,70 euros l’any 2017 per allotjament temporal d’emergència per usuaris vulnerables del SAIER i busca educadores socials i integradores socials amb salaris de categories inferiors. 

Aquest tipus d’empreses són un frau i, tal com qualsevol diccionari defineix frau, sabem que és un bolet que s’ha creat per tenir un profit a partir de perjudicar a algú, concretament a les persones treballadores amb funcions d’educadores socials i integradores socials sota les classificacions de persones administratives o de serveis amb un salari molt inferior al que els hi pertocaria, així com a un conjunt de persones usuàries apilades de les quals pràcticament sabem que la seva veu no arribarà molt enllà. Guanyar el màxim a través de la premissa de gastar molt per sota del mínim exigible també és robar. 

Però Sociohabitatge no és més que una anècdota d’entre tantes empreses i suposades fundacions que practiquen un espoli sense precedents. Un espoli que no és només econòmic i que afecta l’administració, entitats del tercer sector, persones treballadores, persones ciutadanes que paguen impostos i persones ciutadanes usuàries dels serveis. També és una qüestió de confiança, perquè entre aquest entramat d’empreses fraudulentes hi ha tot d’entitats socials reals que s’emporten la pitjor part: haver de compartir les seves finalitats socials i la seva lluita pels drets i la cura de diversos col·lectius de persones amb aquests monstres. 

Entitats que neixen amb una finalitat social i de la força i l’esforç de persones anònimes han de competir amb entitats que pugen al carro del social per obtenir els màxims beneficis del mínim esforç i destruir d’aquesta manera el sector social. Un sector social que ja compta amb entitats i equips de professionals valorats amb una llarga trajectòria i experiència en l’acompanyament de les persones que atenen, però que són intercanviats per depredadors de serveis públics, com ara societats mercantils de compra i venda d’habitatges sota una marca registrada de restauració que creen una fundació amb diners públics i atenen persones derivades d’una agència de viatges contractant professionals a un preu inferior d’allò que indica el conveni. Tot quadra... 

Les treballadores i els treballadors del sector social ja no podem més. Estem exhausts de tant abús i tanta precarietat. Sociohabitatge no és un cas aïllat i és urgent que totes les administracions posin fil a l’agulla per ordenar el sector i dignificar a les persones treballadores, valorar la feina de les entitats amb un finançament just i de qualitat i que els subjectes de l’educació, que són les persones usuàries, participants o residents dels diferents serveis puguin ser tractades també amb dignitat.