Habilitats per la vida vs. sentit comú (part 1)

Hi ha cert consens científic en el fet que els programes d’habilitats per la vida prevenen les addiccions. Qui qüestionaria que una persona amb bona autoestima, autoimatge, resilient, comunicativa, empàtica, resolutiva en els seus problemes, assertiva, etc., no té més factors de protecció davant del consum de tòxics? Així, era lògic que se centressin en el desenvolupament de les habilitats per la vida en els adolescents i infants per a prevenir els consums. 

Els programes d’habilitats per la vida són raonables en el seu marc teòric, però tenen res a veure amb la prevenció de les addiccions? Després de 30 anys atenent casos de joves i adults consumidors de tòxics m’han causat perplexitat certes teories, com la de les habilitats per la vida, en les que tot quadra sense fissures i que serveixen per a tot. 

D’on surt això de les habilitats per la vida? De fet, aquest plantejament surt en la seva essència de l’escola de psicologia humanista, en la que em vaig formar fa dues dècades durant dos anys a l’Institut Erich Fromm de Barcelona. També, com és habitual, les seves concrecions en forma de programes arribaren a Catalunya des dels Estats Units (EUA) cap a principis del mil·lenni i ràpidament adquiriren un alt grau d’acceptació entre tècnics i polítics, la narrativa era lògica. Els EUA gaudeixen d’una gran habilitat per a acaparar l’autoritat en quasi tots els temes. 

És xocant que en el país des d’on surten i es desenvolupen més aquests programes d’habilitats per la vida tinguin enguany la crisi més gran d’addictes i morts per sobredosis d’opioides de tot occident, amb cent mil morts a l’any, el doble del que van tenir en deu anys a la guerra de Vietnam. 

Com s’explicaria pel context la crisi d’opiacis als EUA? Qui coneix una mica el seu sistema hiperconsumista sabrà que els treballadors no tenen gaires opcions de posar-se malalts, ja que les assegurances mèdiques, els cars tractaments i l’alt cost de la vida, no ho permeten. 

Però sentir dolor psíquic o físic és consubstancial a la vida. Així demanen reduir o eliminar aquests símptomes per a continuar treballant i consumint. Si això es combina amb una alta oferta d’opioides, cada vegada més potents, doncs voilà: Als Estats Units, que representen només el 5% de la població mundial, es consumeix el 80% dels opiacis de farmàcia del món. Creant a més un negoci descomunal que satisfà els interessos dels inversors. 

I a Catalunya? A Catalunya, els consums problemàtics de tòxics no responen tant a la persona (com apunten aquests programes), sinó al context. Per exemple, l’any 2022 vam fer un estudi sobre tòxics al municipi d’Arbúcies, en el que es creuaven algunes dades, com el consum i l’ambient familiar. El resultat va ser que en famílies en les quals hi havia menys adaptació ambiental (hostilitat, no entesa, sentiment d’incomprensió, baixa comunicació, etc.) hi havia el gruix dels consumidors joves. 

En l’acompanyament ho he corroborat amb centenars de casos. Recordo un en particular en el que un adolescent de 14 anys del Baix Montseny arribava fumat a primera hora a l’aula i s’adormia sobre la taula. Quan vaig explorar la situació vaig constatar que els pares s’estaven separant i hi havia crits i discussions constants a la casa, una guerra. La resposta adaptativa del jove era emporrar-se fins al punt que no l’afectés aquell ambient. 

Potser aquell consum intensiu de cànnabis, a part d’una funció ansiolítica, també era un crit d’atenció perquè es resolgués la situació. El nombre de casos d’aquestes característiques s’acosta al 100%. 

També he constatat que quan l’ambient a casa millora, minva el consum i fins i tot desapareix. I l’ambient sol millorar quan els pares avancen o ressolen els seus traumes, conflictes, ferides del passat o una situació que els pressiona sobre manera. 

En la segona part d’aquesta sèrie d’articles abordaré la importància de tenir en compte el context a l’hora d’analitzar les causes que poden portar a un consum problemàtic de substàncies i es plantejaran diverses preguntes al voltant de la pertinença de l’enfocament preventiu a través de les habilitats per la vida.