Habilitats per la vida vs. sentit comú (part 3)

Tal com vam veure a la segona part d’aquesta sèrie d’articles, en l’abordatge de les addiccions, centrar-se en el context seria com reconèixer que en molts sentits no s’estan fent les coses correctament i això implica una responsabilitat dels adults. Dels pares? Potser ells també són víctimes d’un context que no els afavoreix. Aleshores qui tindria la darrera responsabilitat? Potser el model de societat en el que vivim? 

En aquest punt es complica l’abordatge, ja que incidir en el model social, primer qüestionant-lo i després canviant-lo, no és del gust de qui el domina, perquè l’afavoreix. Qui el domina no es dispararà al peu, així que millor posar l’enfocament en qui manifesta el símptoma i així sortir fet un pinzell. 

Llençar pilotes fora és una especialitat dels EUA i desenvolupar boniques teories, estudis, accions, propostes, paraules i tallers on tot quadri és la seva especialitat, però això no té a veure amb el problema. Pensin que encara justifiquen les bombes d’Hiroshima i Nagasaki per a evitar més morts. 

Recorden a aquella fundació de pròtesis finançada per una fàbrica de mines antipersones? Els hi sembla escandalós? L’estimat i ja difunt Arcadi Oliveres afirmava que les entitats bancàries eren les grans blanquejadores del capital del narcotràfic, però a la vegada donen diners per a la prevenció d’addiccions i a entitats del tercer sector que tracten a addictes. És doncs la hipocresia una de les arrels del problema? Probablement, una entre d’altres i que no té a veure amb les habilitats per la vida dels joves. 

Què hi ha sota les addiccions? Afirma del Dr. Jacques Mabit, director del centre de tractament Takiwasi, que subjacent a tota addicció hi ha la depressió. Així doncs, un patiment psíquic en l’estructura emocional de la persona. Això és degut al fet que no té habilitats per la vida? Aleshores amb antidepressius s’acabaria aquest patiment. Malauradament, el consum d’antidepressius ha esdevingut una altra addicció que no ha resolt el problema i acaba tenint un efecte rebot depressiu, com diu al mateix prospecte. Només prova de dissimular-ho a sota d’una estora química. 

En aquest sentit, en els darrers 30 anys és fàcil observar tres coses. La primera és que quasi tots els centres educatius desenvolupen programes d’habilitats per la vida: mai s’havien arribat a les cotes actuals amb una gran inversió de diners. La segona és que s’han disparat els trastorns psíquics en joves i adults, desbordants els centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ). I la tercera, és que també s’han disparat les addiccions, ja no només a substàncies, sinó addiccions no tòxiques. 

Davant d’això, és xocant la gran satisfacció autocomplaent de qui continua valorant i implementant aquests tipus de programes basats en “l’evidència científica”, mentre s’ensorra la salut mental d’infants, joves i adults. 

Aleshores de quina evidència científica estem parlant? Això serien figues d’un altre paner. Només cal apuntar que en el llibre Pandèmia i postveritat, del doctor Jordi Pigem, s’explica com els estudis científics publicats solen no ser comprovats per parells: es cuinen les dades i es conclou el que interessa a qui ho finança. Això ho va denunciar l’actual director de The Lancet i una sotsdirectora del New England Medical Journal. Per tant, les publicacions estan més al servei de certs interessos que de la ciència i mai podem perdre de vista ni depreciar la realitat quan no quadra amb la teoria. 

Per a concloure, no deixo de tenir certa esperança en el fet que qui té les regnes de l’educació i de la salut, els de la primera línia (no tant en els de dalt), s’atreveixin a debatre, qüestionar i invertir més en l’arrel del problema: el context.