Habilitats per la vida vs. sentit comú (part 2)

Tot el que vaig explicar a la primera part d’aquesta sèrie d’articles ja ho va expressar el doctor Bruce Alexander en un experiment amb ratolins. Cap a finals dels anys 70, els experiments amb ratolins demostraven que la droga és en un 90% més forta que el mateix instint de supervivència. 

Situaven ratolins individualment en una gàbia amb dos abeuradors, un amb droga i l’altre amb aigua, morint la majoria per sobredosis. Mancaven d’habilitats per la vida els ratolins? El doctor Alexander va observar que aquells experiments es feien en espais petits, sòrdids, amenaçants i poc estimulants pels ratolins, sospitant que el context era un determinant clau. 

Així que va repetir les mateixes condicions de l’experiment, però en comptes que els ratolins estiguessin en gàbies petites, sols i amb els bevedors amb la substància, va idear un context diferent i millor, amb els mateixos abeuradors, però amb més ratolins convivint, caus, jocs, bon menjar i espai: el Rat Park. 

El resultat va ser radicalment diferent, constatant que no era el ratolí o la droga el problema, sinó el context. Cap ratolí va morir i algun que havia sobreviscut al primer experiment, amb una alta addicció, el van situar en el Rat Park, amb el resultat que es va desintoxicar. Això no significa que cap ratolí begués de l’abeurador amb droga, un 30% ho van fer, però cap va morir ni va anar a més. 

Però quants consumidors acaben tenint problemes? Un estudi de les Nacions Unides de l’any 2008 assenyalava que només un 10% dels consumidors de drogues arribaran a tenir problemes greus del consum. És a dir, sí que hi haurà consums, però més d’un 90% no desenvoluparà greus problemes del mateix encara que no participessin en programes d’habilitats per la vida. Així doncs, d’aquest 10% quin seria el determinant més gran de la salut? Que la persona no té habilitats per la vida o l’ambient? 

Qui va determinar que els joves que consumien drogues no tenien prou desenvolupades les habilitats per la vida? Si s’analitza a un jove addicte, d’aquest 10% que té problemes greus de consum, es trobaran carències en quasi totes aquestes habilitats, però això seria la causa o una conseqüència dels problemes derivats del consum i d’allò que ho ha provocat? El matís és important per a determinar l’etiologia de la malaltia i el tipus de prevenció per a aplicar. 

D’altra banda, quan algú afirma que no tenen habilitats per la vida, penso en la quantitat de metges addictes que hi ha. Tampoc les tenen? Quasi el 50% dels sanitaris i docents prenen psicofàrmacs, els quals no es poden suspendre perquè generarien síndrome d’abstinència i s’han d’anar reduint a poc a poc, així doncs desintoxicant. Tampoc tenen habilitats per la vida els sanitaris ni els docents? No tenim prou exemples de grans persones d’èxit i amb grans habilitats que han patit addiccions destructives i fins i tot han mort? 

Sabem que el context és determinant i que la majoria de joves que prenen tòxics no faran un problema de salut. Per què aleshores ens centrem en les seves habilitats per la vida com a una estratègia de prevenció? Què hi ha darrere d’aquest plantejament? Hi ha una forma d’evitar abordar l’arrel del problema? Per què no voldríem fer-ho? 

A l’última part d’aquesta sèrie d’articles plantejaré les contradiccions de l’actual model d’abordatge de les addiccions, sobretot en la infància i l’adolescència, així com apuntaré els reptes que hi ha al davant a l’hora de proposar un nou plantejament per fer front a l’augment del consum problemàtic de substàncies.