L’avorriment, un estat emocional que no cultivem

L’estiu, època en la qual els infants i joves poden gaudir de temps de lleure i que els adults també aprofitem per gaudir de dies de vacances, és potser l’època en què més sentim la frase “quin avorriment”, “fem alguna cosa” o “no sé què fer, estic avorridíssima”. 

L’activitat pròpia de les setmanes laborals o acadèmiques, deixa pas a períodes més llargs de temps on no tenim res planificat i la rutina sense estructura ens desperta cada matí. Aquest estat emocional és normal i té la seva funció dins dels diferents estats emocionals de l’ésser humà. Tal vegada sempre ho hem vist com una cosa negativa, tediosa i fins i tot amb ànsies de voler evitar-ho. Però avorrir-se té beneficis emocionals i físics i és necessari per a poder fer proliferar altres capacitats, com la creativitat, la imaginació, el pensament divergent, etc. 

Així doncs, el primer que hem de tenir en compte és que hem de ser conscients que ens estem avorrint. Hem deixat de tenir obligacions, hem deixat responsabilitats i no hem d’anar a cop de rellotge per fer una o d’altra activitat. No tenim dates d’entrega, ni objectius a curt termini. Aprofitem i descansem. I sí, cadascú de nosaltres té una forma característica de descansar. Uns més actius que d’altres. Però és en aquests espais de descans on més podem observar i ser conscients de l’avorriment com a estat.

De fet, l’avorriment és aquell temps d’espera cap a una activitat motivadora. Quan no saps que fer, no tens estímuls externs que t’impulsen a fer activitats i esperes que es faci l’hora d’aquell moment anhelat. Llavors l’avorriment t’envaeix. I podem aprofitar aquest temps, ja que és un temps on la ment es pot relaxar, oxigenar-se, no té pressa. Malauradament, avui en dia tenim a l’abast un dispositiu que ens tornarà a omplir la ment d’informació, que per a res serà rellevant si no simple entreteniment, fins que passi el temps d’espera. Sí, és un prendre consciència que invertir en el nostre temps d’avorriment pot ser beneficiós. 

Així entra llavors el factor motivació. Motivació intrínseca. Prendre consciència que l’activitat i l’objectiu ha de sortir de dins, me l’he de posar jo. I només jo seré responsable, m’autoexigiré més o menys. Però seré jo qui em gestionaré. A més, molts parlem de les coses que faríem si no haguéssim d’estar treballant, però després no les fem. Això sí, parlem d’avorriment i sempre amb el locus extern com a excusa: “quina tarda avorrida, no feien res a cap banda”, “no he trobat a ningú per sortir a fer un aperitiu, quins amics avorrits que tinc”. I hem de tenir present que, l’avorriment no el provoquen d’altres, l’avorriment és —com he dit— un estat emocional, i per tant és la persona qui el sent i, doncs, qui l’ha de gestionar. 

Buscar temps per avorrir-se és quelcom també necessari i, des del punt de vista pedagògic, clau per endreçar els nostres pensaments. La ment necessita descansar, relaxar-se, despreocupar-se, la ment necessita espai perquè entrin altres tipus de pensaments. Avorrir-se pot donar pas a somniar, a reflexionar, a construir noves idees que amb l’activitat del dia a dia no tenim temps de gestionar. Facilita també la concentració i ajuda a treballar la paciència, aquella capacitat que ens dona calma i tranquil·litat per l’espera. 

Com a responsables adults dels infants i joves, hem de tenir eines per ajudar-los a gestionar els seus moments d’avorriment. Des de la perspectiva pedagògica hi ha d’haver temps perquè els infants i joves descobreixin per si mateixos què és el que els motiva, què és el que els té entretinguts i, òbviament, és l’adult qui ha d’acompanyar en aquesta tasca. Ja que aquesta motivació i aquest interès els hi servirà per anar definint el procés de recerca que utilitzaran per a invertir el temps de lleure. I aquí una altra paraula important a l’hora de gestionar l’avorriment “invertir” o, també, dedicar. 

L’avorriment és aquell espai de temps que ens separa d’una activitat esperada, per a un infant per exemple, anar a la piscina. Si ens manifesta que s’està avorrint i no sap què fer, donar-li opcions d’activitats, amb una connotació d’inversió o dedicació, li resultarà molt més gratificant. I proporcionar-li un feedback en positiu d’allò que ha fet anirà construint el seu bagatge d’activitats i, per tant, podrà treballar la gestió del temps. Pedagògicament, la gestió del temps d’oci és una eina que ha de procurar a l’infant i adolescent gestionar alternatives a les activitats que ara no té l’obligació de fer. 

Des de la pedagogia es valora —de forma integral— tots els aspectes de les persones, siguin adults, infants o joves, tenint en compte els diferents vessants de la vida i, per tant, els diferents temps: per una banda, el temps laboral o acadèmic, i per l’altra el temps d’oci o el temps de lleure. 

Com a pedagogs i pedagogues i psicopedagogs i psicopedagogues, sabem que el temps de descans és necessari i, l’avorriment com a temps d’inactivitat programada, també l’hem d’aprendre a gestionar, valorant-lo com un temps de relaxació per a la ment, d’aturar-se i ser conscients dels nostres pensaments i, amb calma i relaxadament, poder endreçar-los i anar construint noves idees o modificant-les.