Se’m congelen les dents

Ningú ha dit mai que l’adolescència sigui un moment fàcil. Un moment vital on tot és urgent i definitiu com canta l’Ismael Serrano. O un moment ideal per construir-se com a persona i resoldre totes les decisions que comporta. Però també és una transició on més hem necessitat ser escoltats amb calma, tal com tantes vegades ens explica en Jaume Funes.

La Carla Budó i en Pau Gil, professionals de l’educació social, han tingut la valentia de dibuixar l’adolescència al llibre recentment publicat Se’m congelen les dents. Ens permeten endinsar-nos en la vida del Nil, però també en la dels seus pares, i ens fan una molt bona panoràmica sobre aquests dos punts de vista sobre aquest moment vital tan rellevant.

El text és un relat pràcticament en primera persona que ens permet espiar les diferents escenes on es posen en joc les diferents creences que tenen els adults sobre l’adolescència, però també l’impacte que aquestes tenen sobre el sentit vital dels joves.

Mentre els adults estan preocupats per la seguretat i per una vida amb certa estabilitat sense estridències, el jove busca viure de manera intensa els anys que envolten la majoria d’edat legal. Això crea moltes escenes on uns i altres es repel·leixen sense cap possibilitat aparent de retrobament a curt termini. Tot plegat causant una desconnexió molt difícil de salvar.

La Carla i en Pau ens mostren la importància central de la comunicació entre adultesa i adolescència. Mentre un té la necessitat imperiosa de comunicar-se, d’explicar les seves preocupacions que, per molt que els adults no les considerin importants, són les centrals a la vida del Nil. I les preocupacions centrals a la vida són les que ens construeixen amb ajuda o sense. I, potser, l’acompanyament en aquest desenvolupament podria ser, com a mínim, menys angoixant que l’opció de no sentir-te escoltat ni comprès. Sempre et queda l’opció de tancar-te a l’habitació, un clàssic adolescent, però tard o d’hora saps que has de tornar a sortir fora.

I és que davant dels neguits del personatge central del llibre, res no suposa més desesperació que canviar de tema. Els adults, davant la incomoditat de no saber afrontar les preguntes o els relats dels joves, sovint canviem de tema generant una clara frustració difícil de restaurar posteriorment.

Sempre és una bona notícia que educadores i educadors socials tinguin un projecte com aquest. Escriure un llibre és sempre un gran repte i demostra molta valentia i alhora la solvència de l’experiència professional brodada amb el pròleg del mestre Funes. El text és absolutament per tots els públics i perfectament podria servir per establir debats a les aules de l’ESO per començar a establir estratègies per construir-se com a adult.