Trastorns de l’empobriment vital

Els primers dies de març, La Vanguardia publicava un reportatge a quatre columnes titulat així: 170.000 alumnes pateixen cada dia per trastorns del neurodesenvolupament. Després de Pisa només faltava un titular com ara aquest. A més de no saber mates, resultava que un de cada cinc alumnes té alguna patologia i, una raó més, l’escola no pot fer més, és una qüestió dels professionals de la salut mental.

Òbviament, el problema no era del periodista (una petita part sí), sinó dels meus col·legues de la salut mental que van dir i repetir això i més, en una jornada sobre el tema. A més, són reconeguts col·legues que semblen representar a la fundació de Sant Joan de Déu que s’ocupa de la salut mental i l’escola. De passada, una vegada més, també es queixaven que bona part d’aquests infants i adolescents no estaven diagnosticats.

Se m’escapa en què ajuda a la preocupació sensata i al respecte pels drets dels infants parlar d’incidència i prevalença de patologies i afirmar la necessitat d’una etiqueta diagnòstica. No sé què pot aportar diagnosticar “malalties” en vides escassament escoltades, poc mirades pels adults que els envolten.

Parlar de neurodesenvolupaments (com molts altres aspectes del desenvolupament de la infància) hauria de comportar sempre explicar que cap desenvolupament és possible sense estímuls i oportunitats, que no existeix un cervell predeterminat (els gens són vint mil, les connexions neuronals d’un adult dos-cents bilions), que tot dependrà de les paraules, les abraçades, les experiències, les vivències, els aprenentatges, etc. que acabin succeint a les seves vides. La immensa majoria de les vegades (en alguns casos no), quan creixen i es manifesten determinades dificultats, el que ens estan indicant són els buits educatius que van acumulant.

La qüestió no és descobrir i comptabilitzar trastorns sinó identificar les necessitats bàsiques de cada etapa i els empobriments vitals als quals condemnem a molts infants. És trastorn límit de la personalitat o és expressió de ràbia per no haver crescut sentin-se vinculat a algú? És dificultat psicomotriu o absència total de vida jugant al parc? És dificultat d’atenció o dificultat per trobar sentit a l’escola?

La via de comptabilitzar trastorns porta a l’absurd que sigui més fàcil posar en marxa un programa per prevenir la depressió infantil que un destinat a garantir la dosi de pare o mare necessària els primers anys de vida, l’accés flexible a l’educació 0-3 i, especialment, la garantia de condicions de vida que no generin vides deprimides (començant per tenir una llar segura i permanent). El súmmum de la vulneració de drets dels infants és no haver tingut res a la vida i aconseguir un diagnòstic amb el qual finalment t’ajudaran.

Sí, ja sé que, sigui com sigui, aquests nois i noies necessiten atenció, però no necessiten tractament. Necessiten primer atencions compensatòries, mirar d’arreglar els forats produïts per privacions, empobriments, experiències que no haurien d’haver viscut. Garantir, ni que sigui tard, la restauració dels drets vulnerats.

Bona part d’aquests milers que els meus col·legues recompten són el producte d’infàncies vulnerades. El que ara pateixen no és més important perquè tingui una etiqueta. És immensament important perquè és el resultat d’una privació creada per la societat adulta i que estem obligats a compensar.

A més, molt poques vegades la resposta compensadora és un “tractament específic”. Les respostes tenen a veure amb la dosi d’atenció que reben, amb el descobriment de com se senten, amb la possibilitat de conviure, amb la dosi quotidiana de felicitat. Les respostes tenen a veure amb considerar la singularitat de cadascú d’ells i elles, la singularitat de les seves vides amb “forats”, dels seus relats vitals, en tots aquests llocs (des de l’escola als espais d’oci i relació) en els que es desenvolupa la seva existència.

Com que els col·legues i el diari parlaven d’alumnes, acabaré recordant que l’escola no és el territori per al diagnòstic sinó el lloc per mirar i observar les vides dels infants i adolescents. El territori en què infants i adolescents descobreixen adults interessats per tot el que viuen (no per aplicar protocols). També hauria de ser el territori en què apareixen els professionals de la salut mental per compartir amb els professionals de l’educació les formes d’observar i comprendre el desenvolupament infantil i adolescent (especialment quan es complica).