La inclusió social, en perill?

Bufen vents de tempesta, de tornado, d'huracà.. Ens retallen per tot arreu, no es troba feina per enlloc... Les notícies de la situació econòmica mundial cada dia són més preocupants i empitjoren a poc a poc, sembla l'inici d'un film de por, si més no d'una situació que ens posa "la pell de gallina", que ens fa patir, per nosaltres i per la gent del nostre entorn, sobretot pels més desafavorits.
 

La inclusió social comença a l'escola, com a primer agent de socialització. El camí que s'ha seguit ha estat llarg i dur des de les orientacions de les conferències inernacionals de la UNESCO (Jomtién,1990, Dakar, 2000). Encara que, en aquell moment, la prioritat era l'escolarització de milions d'infants, sobretot nenes, dels països més pobres del planeta, va ser una oportunitat per repensar la funció de l'escola i de l'educació de molts d'altres països del primer món. El Regne Unit amb M. Ainscow i Booth (2006) va liderar amb les seves pràctiques i aportacions un moviment que va anar avançant amb un consens internacional i que feia referència a:
 

· Assumir els valors que havien de presidir les accions que calia dur a terme: reconèixer els drets (humans), respectar les diferències, la participació, l'equitat. La inclusió va sorgir com una qüestió de valors amb una voluntat de concreció en la pràctica.

· A nivell escolar calia incrementar la participació de tot l'alumnat en el currículum, en la cultura i en la comunitat i evitar qualsevol forma d'exclusió als centres educatius.

· Calia transformar les cultures, les normatives i la pràctica dels centres per tal de donar resposta a la diversitat de l'alumnat.

· Treballar per l'èxit de tot l'alumnat sobretot els que estaven exposats a l'exclusió més flagrant o a qualsevol risc d'arribar-hi i, no només dels infants amb discapacitats o necessitats educatives especials, sinó a causa de qualsevol altre causant.

Els organismes internacionals van incloure en els objectius socials l'educació i el desenvolupament de tots el ciutadans. Els organismes que es van implicar de seguida van ser:
· UNESCO (Nacions Unides) que des del 1990 va anar publicant informes i treball amb l'objectiu d'anar influenciant en les polítiques educatives nacionals, proposant la filosofia inclusiva com a guia pel desenvolupament de l'educació per a tothom.

· L'OCDE (2004), planteja que per aconseguir una societat més equitativa, tots els individus han de tenir accés a oportunitats d'aprenentatge equivalents.

· I, per últim l'AEDEE (Agència Europea pel Desenvolupament de l'Educació Especial), aposta per l'educació inclusiva com  alternativa per l'alumnat amb NEE i ens diu que l'atenció a les diferències en les aules és un dels reptes més grans per les escoles d'Europa.

Deu anys després sembla que, a Europa, s'ha posat en pràctica un sistema "multi-track", caracteritzat per una varietat de serveis i dispositius d'escolarització: centres ordinaris, centres específics, compartides.. amb l'excepció de dos paísos: Suècia i Itàlia que han utilitzat gairebé una sola via. S'han elaborat moltes investigacions, fet valoracions de l'estat de la qüestió als diferents països d'Europa.

Però... podem fer escola inclusiva sense comunitat inclusiva o, al revés, és possible fer comunitat inclusiva sense escola ídem? Hem de dirigir la nostra mirada amb un enfoc sistèmic, està totalment relacionat. La societat inclusiva ha de ser essencialment educadora, ha d'assumir, acompanyar als seus ciutadans/es, avis, infants, persones amb discapacitat, amb més risc d'exclusió en els seus processos de creixement, participació i millora de la pertinença. Aquí també s'ha recorregut un llarg i intens camí: ciutats educadores, agenda 21 (escola i entorn), comunitats d'aprenentatge, xarxes d'innovació, associacions, empreses, municipis, ONG, etc.

Però quina és l'administració més propera al ciutadà? Evidentment, el municipi. El municipi ha d'abordar les qüestions claus per la qualitat de vida dels seus ciutadans, per fer comunitat inclusiva.

Una eina molt útil per anar desbrossant el camí ha estat la detecció de les barreres que dificulten la inclusió, utilitzant el material índex, eina que ha estat molt utilitzada per centres educatius, comunitats, grups... amb l'objectiu d'eliminar la barrera, l'impediment per avançar.

Les preguntes que em faig després del repàs per l'estat de la qüestió són: Es podran iniciar o continuar generant polítiques inclusives? Millorarem la cultura inclusiva? Avançarem en la implementació i millora de les pràctiques? Ens trobem davant d'una de les barreres més poderoses: el finançament?

Donem suport a l'escola inclusiva i vinculem-la a la societat treballant amb uns programes que permetin la construcció d'una vertadera comunitat inclusiva, que això no ens ho retallin...