Volem acollir

Estem a cinc mesos del venciment del compromís dels països de la Unió Europea i de les 160.000 persones a què s’havien compromès, però només s’ha acomplert amb la reubicació de 16.340 persones provinents de Grècia i Itàlia i 15.492 de reassentaments de Turquia. En el cas de l’Estat espanyol aquestes xifres sumen 1.331 persones, malgrat que el compromís total era de 16.000.

I, mentrestant, la violència a l’Amèrica central, la creixent inestabilitat i inseguretat a l’Àfrica subsahariana, els conflictes armats de llarga durada a Eritrea, Somàlia, Afganistan, Iraq, entre d’altres, els conflictes silenciats com el d’Ucraïna, fan que el nombre de persones forçades a fugir dels seus països no pari de créixer. Una mostra n’és l’increment d’arribades per Ceuta, Melilla i pel mar: 14.094 persones el 2016, un 70% més que l’any anterior.

No acollir mata

Sí, sona dur, però cal dir-ho: no acollir mata.

No exercir el deure de protegir els drets humans a partir del refugi té víctimes en els trajectes de fugida perquè aquests esdevenen més insegurs per a les persones i més lucratius per als traficants. La venda de refugiats com a esclaus a Líbia, la vergonyant situació a Ceuta i Melilla o l’extrema vulnerabilitat a Turquia, Líban o Jordània són conseqüències directes de tenir les fronteres tancades als drets humans.

I la conseqüència més vergonyosa: la mar Mediterrània ha pulveritzat cada any un nou rècord fatídic en nombre de morts conegudes: el 2016 es va arribar a l’horror de 5.096 persones mortes o desaparegudes al mar, 77 de les quals intentant arribar a l’Estat espanyol.

Complicar més les coses o buscar solucions

I, a sobre, el discurs de la por, el tancament, la xenofòbia, a molts punts d’Europa. És tant cert que els seus resultats han estat per sota de les expectatives creades a Holanda, Suïssa o Àustria com que ha contaminat el posicionament de molts candidats suposadament compromesos amb la democràcia.

La mateixa UE, creada per ser un espai de seguretat i drets humans, va fer una contaminada declaració el passat 2 de març per “reforçar els retorns”, on es va proposar l’expulsió d’un milió de persones i l’increment dels períodes de privació de llibertat a persones que no han comès cap delicte. Era un pla de treball que es pensa executar o només era per tranquil·litzar les feres?

No acollir provoca mort i patiment en els països de trànsit. Fer aquestes declaracions només pot agreujar aquesta situació. Com més terrible sigui la situació a les portes d’Europa, més por es genera i més es tanca Europa amb pany i forrellat. Quina solució és, doncs, la insolidaritat i la xenofòbia? Cap. Només consisteix en agreujar els problemes perquè guanyin suport els qui volen els problemes agreujats per així seguir-los agreujant.

Primer, les solucions

Avançar cap a solucions duradores és cooperar per crear condicions de vida més sostenibles, és rebutjar la venda d’armament, especialment als països implicats en conflictes bèl·lics, és aïllar i rebutjar les dictadures. És establir vies segures en els països de trànsit i afavorir la normalització de les vides dels refugiats en els d’acollida.

És, ara i aquí, seguir plantejant casos i mesures concretes en els que l’acollida és possible. És documentar casos de persones vulnerables amb vincles a Catalunya, és prioritzar l’arribada d’infants malalts i les seves famílies. És fer reassentaments o aplicar l’article 27 del tractat de Schengen (38 a la llei 14/2009). És establir corredors humanitaris com han fet Itàlia i França amb la comunitat de Sant Egidi, és donar visats d’estudi per joves universitaris, acollir menors no acompanyats o reforçar la cooperació conjunta de totes les institucions catalanes al Líban. Tot això es pot fer, i en part ja fem, des d’ara i des d’aquí.

Però els obstacles són molts, són massa: la manca de voluntat política de l’Estat, per una banda; un sistema hipercentralitzat d’acollida, de l’altra. Malgrat la bona feina que fan les entitats gestores, el sistema estatal d’acollida està a punt d’arribar al col·lapse abans que es compleixi ni la desena part dels compromisos adquirits per la manca de previsió, per la burocràcia, per la inexistència de cap finançament cap a les administracions que haurem de solucionar l’habitatge concret, els serveis públics concrets, la inserció laboral concreta.

Aprofitar les oportunitats

Cal dir, també, que hi ha moltes persones que estan trobant en les nostres entitats una acollida digna, una feina ben feta i un procés cap a la plena autonomia. Però la gestió absolutament centralitzada està fent perdre moltes oportunitats i agreujant dificultats.

L’oportunitat de sumar sinèrgies amb la feina que des la Generalitat i el món local es va fa en l’acollida del conjunt de la població immigrada. L’oportunitat d’implicar una ciutadania que una vegada i una altra ha expressat la seva voluntat d’acollir. L’oportunitat de treballar amb economies d’escala raonables, sumant i racionalitzant recursos per a ser més eficients.

I, amb tot, tenim el deure d’acollir, volem acollir i acollirem

Catalunya, el país que ha tingut la transformació demogràfica més important d’Europa al segle XXI, ha estat també el país que més s’ha mobilitzat a favor del dret al refugi. I això és extraordinari i un gran missatge d’esperança per a Europa. És un desmentiment categòric a aquelles veus que diuen que més percentatge d’immigració és igual a més conflicte.

Hem de seguir tenint la plena ciutadania com a horitzó; hem de seguir buscant el consens entre institucions, partits, entitats, agents econòmics i socials; hem de seguir defensant un model de convivència basat en principis democràtics i en la vivència positiva de la diversitat.

I prendre partit per exercir el deure democràtic de garantir el dret al refugi, el dret a viure amb drets humans.

Per això reiterem el nostre oferiment per acollir. Per això volem seguir col·laborant i treballant conjuntament amb les entitats que gestionen el programa estatal d’acollida, encara que aquest programa no ens agradi.

Per això hem de seguir intentant totes les vies al nostre abast per a fer arribar persones refugiades de forma segura.

Per això, el 2017 ha de servir per engegar una política pròpia d’acollida de persones refugiades, amb el Programa Català de Refugi. Un programa en el que el Govern pren el compromís de garantir les necessitats bàsiques a les persones refugiades, s’implementa amb l’administració més propera al ciutadà, el món local, amb el treball i suport de desenes d’entitats i amb una característica molt especial: el centre del programa és la relació entre les persones refugiades, que han d’avançar cap a la seva autonomia, i la ciutadania que voluntàriament (i massivament) s’ha apuntat a fer de mentors. Persones compromeses a donar una part del seu temps per acompanyar en l’aprenentatge de la llengua, la recerca de feina, la participació i relació en la nostra societat de les persones refugiades.

Perquè no hi ha ningú millor per reconstruir els vincles ciutadans que la pròpia ciutadania. Perquè som un país d’acollida.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article