Housing First: trenquem amb la cronicitat del que ens espanta

Tot va començar el dia que vaig sentir a parlar del concepte Housing First, farà ara uns dos anys aproximadament. Quina passada, no? Un projecte on l’objectiu principal és l’acompanyament incondicional a la persona participant i l’inici d’aquest procés són les claus d’un habitatge que podrà gaudir el temps que necessiti. Sense més exigències que les d’un veí qualsevol, amb un suport que els hi permet expressar-se i decidir sobre el seu camí deixant petjada de superació a cada pas que donen.

Altres experiències en Housing First demostren la viabilitat d’aquesta metodologia, posant damunt la taula que és el que realment necessiten aquestes persones i si s’està garantint un procés de recuperació i d’apoderament perquè ells/es mateixos/es siguin conscients del poder que tenen i de les possibilitats que se’ls hi presenten. En molts casos no saben cap on tirar, no saben el que realment volen aconseguir (si és que volen aconseguir alguna fita), no saben com actuar davant moltes situacions ja que, simplement, fa tant de temps que viuen al carrer o flotant per altres recursos que no es veuen capaços d’afrontar situacions quotidianes. Una vegada formen part del projecte, dia rere dia, setmana rere setmana, es treballa la capacitat d’afrontar, d’escollir, d’apoderar, de dignificar, d’aprofundir en temes que feia tant de temps que tenien enterrats i que senten la necessitat d’estirar ja que, gràcies al poder que els atorga poder mantenir un habitatge, es veuen capaços de recuperar-los.

Molts dels fracassos que han anat tenint al llarg de la seva vida, probablement han estat causats per marcar una temporalitat i uns passos poc adaptatius i generalitzats que encara exclouen més a les persones i les allunya del canvi. Amb aquestes paraules no m’agradaria criticar ni menysprear el model actual d’escala perquè sóc conscient de l’eficàcia d’aquest en molts casos.

El simple fet de mantenir un habitatge desemboca en un seguit d’accions i pensaments que amb més temps o menys arriba a emplenar tots els buits que li mancaven i segons les necessitats que van sorgint, com la família, l’alimentació, la salut, l’autoestima, les relacions socials, el fet de plantejar-se somnis que fins ara eren inaccessibles, la vida comunitària, la decisió de com viure, de seguir endavant, de sentir-se digne, d’acceptar-se, de poder mirar-se al mirall i sentir-se ple i realitzat...

Pels professionals que treballem amb aquest col·lectiu i amb aquesta metodologia innovadora és tot un repte. Estem molt acostumats a treballar amb un pla de treball (fet pel professional) que ens guia i amb uns objectius, en molts dels casos, poc realistes que fan que la distància entre professional i participant es vegi esbiaixada per un mur d’estira-i-arronsa que no s’acaba mai. El simple fet d’estar present, d’estar allí, fa que el vincle amb la persona sigui ràpid i sa, basat en la confiança i la sinceritat que permet una intervenció socioeducativa molt positiva. Pels participants és tot un repte també, ja que els hi costa de creure, al principi, però quan s’adonen de la nostra tasca entenen la transparència i s’obren emocionalment i ens deixen formar part del seu procés.

Deixant de banda les xifres que demostren l’èxit d’aquesta metodologia al llarg del continent americà i europeu em quedo amb l’experiència de veure com els participants del projecte, a poc a poc, encaren la seva vida cap on creuen que ha d’anar i disposen del nostre suport que els encoratja i els guia mitjançant les habilitats que potser ells tenen adormides i fins i tot que no sabien que tenien. Veure aquesta evolució sigui a curt o a llarg termini em demostra com a professional que les persones som capaces de tot el que ens proposem i només ens falta una espenta en la direcció indicada.

Per aquest motiu em molesta quan es parla de cronicitat en general però em molesta més quan es parla en l’àmbit social. Com formar part d’una societat que no m’inclou? En moltes intervencions podem observar, fins i tot escoltar, que són persones que se sentien invisibles i en realitat tenen raó. A hores d’ara, en alguns casos es creuen que no tenen veu, que no poden moure’s lliurement sense sentir-se petits i porucs davant una societat que durant molt de temps (parlo fins i tot de més de 20 anys en situació de carrer), no els ha escoltat, però tampoc els hi ha donat veu. Lluitem perquè la situació de les persones amb situació de sense llar canviï i s’orienti cap a la dignitat, la reducció del dany, cap al poder d’elecció i en definitiva cap a una participació plena en la comunitat.