Educació social i escola

Quan vaig començar a escriure aquest article d'opinió, us volia dir que fa anys que hi ha una reivindicació que es troba aturada en mig d'un pont entre el Departament d'Ensenyament (ara dit d'Educació), i el col·lectiu professional de les educadores socials. Però aquesta setmana s'ha obert una escletxa de llum davant el comunicat del CEESC informant-nos que el Parlament de Catalunya insta al Govern de la Generalitat a "incorporar durant el curs 2019-2020, dins de l'equip docents dels centres de primària i secundària públics i concertats de Catalunya, un educador social". Llegia el comunicat amb certa incredulitat i amb un somriure que s'escapava de sota el nas. Quina alegria, oi? De fet, en l'entrevista que em va realitzar el passat mes de gener aquest mateix mitjà, ja us feia saber que les educadores socials volíem que el Departament d'Educació ens reconegués. Potser algunes vau pensar que era un capritx (que sou molt haters i us tireu ràpid a la jugular), però no, no es tractava d'això. Educació social i escola, sí, per suposat, però com sempre us dic; amb garanties.

Aviat farà un any que treballo dins els instituts amb categoria d'integradora social i amb funcions d'educadora d'educació especial. Una plaça estranyota. No ets docent, però algunes t'hi pensen. No ets vetlladora, però algunes t'hi consideren. Ens passem el dia explicant que som una figura de suport a la inclusió i d'acompanyament educatiu d'aquelles alumnes que prèviament han sigut derivades a les aules de suport intensiu (SIEI), però no, no preparem classes. No, tampoc cuidem. I per descomptat, tampoc som les encarregades de fer fotocòpies, obrir i tancar els llums, pujar les cadires i/o un llarg etcètera de funcions que no entren dins els paràmetres integradors i educatius.

A banda d'aquest acompanyament a l'aula, tenim hores per tal d'adaptar i preparar material, però lògicament hauria de ser (llegiu la condicionalitat entre línies) sempre sota supervisió de les tècniques especialistes de cada assignatura. Perquè deixeu-me dir que tot i que es pot entrar amb diferents formacions superiors a la integració social (com és el meu cas), cal fer un acte d'humilitat i d'amor cap als infants i els seus drets per tal de tenir present el lloc i les funcions de cada rol professional. Així doncs, semblaria força clar que la docent i/o psicopedagoga és qui prepara, dur a terme i avalua la classe. I nosaltres, les educadores d'educació especial, som les qui acompanyem en el procés i reforcem tot allò prèviament explicat.

Tanmateix, gràcies a aquestes peripècies d'una plaça estranyota, he pogut copsar una realitat i una perspectiva que, potser producte del desconeixement, les educadores socials podem intuir, però no saber del cert. La realitat dels centres és complexa. Uns més que altres, però cap esquiva la realitat social en la qual vivim actualment. Ens trobem davant la cultura de la immediatesa on totes portem un ritme accelerat, de constants canvis, d'accedir amb un sol clic a tota mena d'informació, on res és sòlid, i on sovint podem tenir la sensació que la societat se'ns esmuny. L'educació i el seu sistema educatiu no escapa d'aquesta lògica, ans al contrari; n'és engranatge i còmplice a parts iguals davant uns infants i adolescents desmotivats i negativitzats davant del món.

Si retornem al comunicat del CEESC, ens diu que l'educadora social serà qui "realitzi les tasques d'acompanyament als infants i adolescents, vetlli pel compliment dels protocols d'abús sexual o assetjament escolar i esdevingui un/a referent clar per als serveis socials comunitaris dins de l'escola". Unes funcions, que si s'acompleixen, seran realment delimitades dins els nostres coneixements professionals, alhora que ens permetran actuar davant totes aquestes situacions que algunes ara veiem, però que l'actual sistema no ens permet actuar.

Aquesta incorporació i complementarietat professional ha de permetre, sobretot, una immediatesa davant situacions de risc, a la vegada, aportar una visió més social i integral d'atenció a la infància i l'adolescència. Avui escolto un constant de frases com: "A mi ningú m'ha ensenyat com treballar amb aquests nens", "Les professores no abastem amb tot per tal de realitzar un bon treball amb les famílies", "Cada dia hi ha més situacions complexes i no tenim eines per gestionar-les", entre un llarg etcètera que fa referència a aquest nexe amb els serveis comunitaris dins de l'escola.

I és que, si seguim amb l'anterior acte d'humilitat i amor, de la mateixa manera que anteriorment us deia que les educadores socials no tenim formació per preparar, dur a terme i avaluar una classe; les docents tampoc tenen la formació ni el temps necessari per gestionar totes aquestes situacions que els desborden el seu dia a dia, podent derivar així en situacions molt més complexes. Els hi devem, totes, a ells; als infants i adolescents, perquè la seva atenció integral és un dret imperatiu d'Estat.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article