Anar a treballar amb bolquers

Quan l’any 1906 Upton Sinclair va publicar el llibre La Jungla per denunciar la situació penosa dels escorxadors de Chicago, el president Roosevelt va quedar tan impressionat que va convocar el periodista per saber si era cert tot allò que explicava. L’autor s’havia passat set setmanes convivint i parlant amb centenars de treballadors, caps, superintendents i moltes altres fonts o testimonis fidedignes. La carn que no era apta per al consum humà es transformava en greix, les rates corrien pels magatzems, el pernil fet malbé s’adulterava o s’aprofitava el repicat de les salsitxes caducades.

Per fortuna, un segle després d’aquell escàndol gegantí, hem de creure que a cap país del món occidental res semblant passa així. Els controls sanitaris, administratius i l’exigència social han permès que es vigili més la indústria càrnica i tota la cadena alimentària. Només faltaria que no hagués estat així! El valent periodisme muckraker va sacsejar la consciència de la societat nord-americana, de tal manera que va impulsar canvis. Va iniciar-se una lenta modernització urgent, exigible en un sector aleshores infernal, pestilent i brut, on molts obrers hi treballaven des que eren marrecs de 12 anys. Les dures malalties i els accidents causaven massa morts prematures.

L’any 2019, disposem de lleis, sindicats, drets laborals, democràcia, possibilitats de denúncia i està prohibida l’explotació infantil a tots nivells. Insisteixo: qualsevol comparació amb el moment actual seria extemporània, falsa o absurda i ―vagi per endavant―, quedaria lluny de l’ànim d’aquest article. Dit això, la pregunta és clara: com es treballa avui dins dels escorxadors de Catalunya? Què succeeix a la comarca d’Osona? Els problemes són casos aïllats?

La premsa del segle XXI fa bé la seva feina denunciant les falses cooperatives i els abusos detectats en algun centre. És conegut l’impacte que va tenir el programa Salvados de Jordi Évole, i molt necessari el seguiment periodístic que fan els mitjans locals, sense oblidar les inspeccions de l’administració o les operacions de la policia que han tingut el seu efecte. Hi ha, però, situacions greus que persisteixen més o menys amagades. Desapercebudes, tanmateix. Si es confirma que continuen existint, crec que haurien de ser notícia de portada més sovint; potser, cada setmana. És veritat que treballadors d’un escorxador osonenc han hagut d’anar a treballar amb bolquers perquè tenen prohibit anar al lavabo? Això és un trist episodi superat, que va passar alguna vegada, o és habitual, encara?

Un reportatge valent del alumnes de la Universitat de Vic Marc Garcia Mallada, Berta Arumí i Anna Tañà aporta fets esfereïdors. “Si és que no et pots aguantar, pixa't aquí mateix”, li deia un encarregat a un treballador durant una jornada de feina. Altres obrers han arribat a treballar 24 hores amb un descans de deu minuts, que molts d’ells decideixen no fer-lo, per impossible. “Entre que ens traiem la roba, pugem cents d’escales pis amunt, per poder canviar-nos per menjar o fumar, no tenim temps”. Són peons per produir tota l’estona i prou. No hi ha alternativa. És el pacte de la fam.

Un altre cas és la denúncia d’un noi musulmà que va estar-se 24 hores seguides en dejú perquè estava treballant sense parar i que, sabent que no menjava porc, els supervisors van oferir-li com a única possibilitat d’aliment un entrepà de pernil salat per humiliar-lo. “No me’l vaig menjar pas”, assegurava el treballador a aquests tres estudiants, relatant el seu gest de protesta en rebutjar l’oferiment. Una altra vulneració greu a la dignitat d’una dona, segons fonts sindicals, és la privació de canviar-se les compreses en dies de menstruació. Amb comentaris despectius. “Apa! Per una mica més de sang no et passarà res!”. Diuen que els tocaments o el menyspreu masclista a treballadores, per part d’alguns encarregats, també són una realitat coneguda al mateix centre de treball. Fins i tot, amb amenaces incloses. Si les dones ho expliquen, s’arrisquen a perdre la feina. De debò que permetem que això passi?

Per prudència i com que desconec la versió de l’empresa, que segons els meus alumnes no ha volgut col·laborar en el reportatge, en aquest text considero, ara per ara suficient, d’esmentar el pecat sense assenyalar, de moment aquí, el nom del pecador. En qualsevol cas, tots ja sabem de qui estem parlant i la informació tampoc és nova. La justícia acabarà resolent en un sentit o altre, si hi ha denúncies dels treballadors.

Els tres estudiants són bons reporters i, de ben segur, que tot això —i més coses que segurament els empleats callen per por o per xantatge— és veritat. Tan veraç com el contingut de La Jungla, malgrat els dubtes inicials d’un president Roosevelt incrèdul, fa més d’un segle als EUA. “Després de viure tres anys als escorxadors de Chicago, puc dir que vostè ha fet un retrat verdader i integral de la vida d’aquesta comunitat”, va dir un veí de Packingtown, Robert Hunter, l’any 1906, en ser preguntat per Upton Sinclar sobre els fets descrits a La Jungla.

L'autor va publicar aquest mateix article el dia 20 de febrer de 2019 al diari Osona.com del grup Nació Digital.