De què parlem quan parlem de famílies?

A Catalunya hi viuen diferents tipus de famílies però les dades oficials només contemplen les famílies monoparentals, les nombroses i les extenses

Se’ns repeteix una i mil vegades que no hi ha dues persones iguals, que cadascú és únic i diferent. La paradoxa, però, arriba quan la societat castiga aquesta diferència. Amb la diversitat familiar passa el mateix. D’entrada tothom és sabedor que el model de família nuclear, és a dir, el format per pare, mare i fills no és l’únic que existeix. Ara bé, saber-ho no vol dir acceptar-ho, ni molt menys, normalitzar-ho.

Si parlem de models familiars, quants n’hi ha? Algunes veus expertes en distingeixen 13. “Però les possibilitats fan que hi hagi més de 600 combinacions familiars”, assenyala la fundadora del projecte Famílium, Glòria Canyet. Família nuclear, monoparental, enllaçada o reconstituida, extensa, adoptiva, d’acollida, LGTBI, refugiada i transcultural o mixta.

L’últim cens oficial ‘Llars i famílies de Catalunya’ és de l’any 2011, quan el nombre mitjà de persones per llar era de 2,5

Segons l’educadora social Àngels Medina, “existeix un cert buit de contingut socialment acceptat per definir què és la diversitat familiar”. Malgrat això, les dades s’imposen. Pel que fa a les llars, els canvis experimentats observats en els diferents censos de població assenyalen que no tan sols canvien les estructures familiars, sinó també el nombre de persones que les formen. Dos factors influeixen en l’evolució del nombre de persones a la llar: d’una banda, l’evolució de l’estructura per edats; de l’altra, les pautes de convivència o coresidència domèstica de la població catalana.

Si parlem del nombre de persones que habiten una llar, les dades mostren una reducció de la grandària mitjana de la llar a Catalunya: l’any 1981 el nombre mitjà de persones per llar era de 3,3 i l’any 2011, de 2,5 persones, segons l’últim cens Llars i famílies de Catalunya, de l’any 2011.

De què parlem quan parlem de família? El concepte “família” fa referència a l’agrupament d’un mínim de dues persones que comparteixen un vincle afectiu. “Una família té més a veure amb la qualitat afectiva dels membres que la formen i els vincles, que no pas el seu model”, assegura Canyet.

Normalitzar la diversitat

Tot i que és evident que els models de família nuclear —pare,mare i fills—, monoparental —un pare o una mare amb fills— i nombrosa —formada per progenitors amb tres fills o més— no són els únics models familiars que existeixen a Catalunya, sí que són els únics que consten en xifres. La resta de tipologies familiars no queda recollida en cap base de dades pública. 

Tal com reconeix Sarah Boix, co-coordinadora de l’Associació d’Atenció a la Diversitat Familiar, “malauradament, el tema de les xifres ens porta de bòlid”, i assegura que és important posar de relleu “sota quines etiquetes es recullen aquestes dades”. “Els sistemes de classificació són claus a l'hora de fer interpretacions sobre un fenomen social concret i per tant cal tenir-ne cura”, assegura.

I llavors, com es normalitzen els diferents models familiars? “La normalització és una qüestió que té a veure amb la quantitat existent d'un fenomen que provoca que socialment allò que es considerava com a excepcional acabi sent una realitat habitual el nostre dia a dia”, assegura la sociòloga Marina Elias.

“La diversitat familiar no es pot abordar si no entenem el pas previ que afecta l’individu”, diu el sociòleg Iban Gabaldà

La diversitat familiar, segons assegura el sociòleg Iban Gabaldà, no es pot abordar com a tal “si no entenem el pas previ que afecta l'individu”. “Si hi ha dificultats per acceptar en l'àmbit social aspectes com l'homosexualitat, per exemple, o la reproducció assistida, difícilment podem parlar de normalització de la diversitat familiar”.

Per la seva banda, Elias, assenyala que la diversitat familiar abarca tres aspectes diferents; en la seva estructura, en les seves formes de socialització (la manera d'educar els infants),  i en les seves funcions, (veure els infants com a bé d'inversió). “S'han produït canvis clars en aquests tres nivells”, explica.

En primer lloc, assegura Elias, “cada vegada hi ha un percentatge més elevat de famílies que surten de l'estructura nuclear”. En segon lloc, les formes de socialització “també s'han diversificat i el model autoritari i patriarcal que era imperant en dècades passades és cada vegada menys acceptat per contemplar models més democràtics on tots els membres de la família tenen veu en les decisions de la col·lectivitat”, reconeix la sociòloga.

Un equip de tres

Precisament, aquest model democràtic i autònom és el que la Bruna Álvarez intenta inculcar als seus dos fills d’11 i vuit anys. Tots tres formen una família monoparental. Monomarental, en aquest cas. “La idea és que ells han de col·laborar en el que hi ha casa; en les tasques de neteja, que tot i que jo porto el pes principal, ens ho repartim. També m’ajuden a preparar el menjar, etc”.

La Bruna no ha format una família monomarental per decisió pròpia, sinó per circumstàncies de la vida. El seu company va morir en un accident i ja fa sis anys que conformen aquesta nova estructura familiar. “Soc conscient que si hi hagués el progenitor no els hi tocaria fer certs tipus de tasques”, admet. Malgrat tot, ho valora positivament, perquè creu que són “nens força espavilats i autònoms”. “De moment, m’està sortint bé, potser quan arribin a l’adolescència se’m revelaran, però ara com ara funciona i quan siguin grans no hi haurà ningú al darrere que els faci les coses”, diu. La Bruna els fa sentir part de l’equip.

El 2019 a Catalunya s’han registrat un total de 63.452 famílies monoparentals. Només a Barcelona hi viuen 48.072 d’aquestes famílies. La resta es distribueixen entre les tres demarcacions, sent Lleida la que compta amb menys famílies d’aquesta tipologia, amb 2.954. La segueixen Girona amb 5.520 i Tarragona amb 6.906.

Hi ha diversos estudis que han intentat analitzar l'efecte de tenir un sol progenitor, de tenir els pares separats, de viure en una família reconstituïda, d'acollida, adopcions, entre altres, “però com passa sovint amb aquests temes socials no hi ha resultats concloents perquè depèn molt també d'altres factors dels propis individus i de l'entorn”, assenyala Elias.

“És millor pels fills la separació que viure en una família amb conflicte permanent”, afirma la sociòloga Marina Elias

Amb tot, la sociòloga afirma que hi ha algunes conclusions força consistents. “En relació a les famílies monoparentals, la falta de capital social (contactes, relacions...) per la mancança d'un progenitor s'ha constatat com una desavantatge per aquest tipus de famílies”. A més, la falta de recursos econòmics de les famílies monoparentals fa que tinguin una probabilitat de risc de pobresa molt més elevada. Per altra banda, les parelles separades amb fills a càrrec sembla que passen un període de inestabilitat familiar que afecta als fills, en el seu benestar emocional i també en qüestions acadèmiques. “De tota manera és millor de cara al benestar dels fills la separació que no pas viure durant un període llarg de temps en una família amb conflicte permanent”, descriu Elias.

Mentre s’amplia la diversitat familiar, hi ha un altre model de família que ha anat a la baixa; és la família nombrosa. Segurament propiciat per les dificultats econòmiques que encara arrossega la crisi econòmica, i per altres factors socials, les últimes dades del 2019 indiquen que a Catalunya hi ha 140.684 famílies nombroses. D’aquestes, 99.927 viuen a la demarcació de Barcelona. Amb molta diferència la segueix Tarragona, amb 17.113 famílies d’aquest tipus. A Girona, les últimes dades registrades indiquen que n’hi ha 15.476 i a la demarcació de Lleida 8.168.

El 22 de juny de l’any 1981 es va aprovar la llei del divorci | Unsplash

Enllaçar famílies

El 22 de juny de l’any 1981 es va aprovar la llei del divorci. Des d’aquell moment, la llei ja era a punt, però la societat potser no tant. “La societat està massa acostumada a la ruptura traumàtica”, assegura Mariona Carbó, co-coordinadora de l’Associació d'Atenció a la Diversitat Familiar. 

Carbó forma part d’una família enllaçada, amb la seva filla Jana, que té deu anys; la seva parella actual, el Pau; el fill comú de la parella, l’Ovidi; i el seu ex marit, el Jordi. Actualment, el Jordi també té parella i aquesta, a la vegada, té fills. Viuen tots junts? No, però els esdeveniments més importants els passen junts. Aquest any han passat la nit de reis tots plegats. “Al principi, a la meva parella li xocava que el meu ex tingués les claus de casa nostra”. Ara, en canvi, Carbó assegura que el seu fill Ovidi veu el seu ex com si fos un tiet.

“El suport de la resta de familiars és clau per crear una família enllaçada, però no són tot flors i violes”, diu Mariona Carbó

Carbó reconeix que, “tot i que no és una situació fàcil de gestionar en cada moment, sobretot al principi de la separació”, els beneficis que li aporta a la seva filla Jana “són molt grans”. La Jana no li diu pare a la parella de la Mariona, des de sempre que el crida pel nom. “Però s’estimen. Es van trobar i ara s’estimen. Jo creuava els dits perquè això passés però, òbviament, no vaig interferir-hi. Només creuava els dits”.

Paral·lelament, Carbó reconeix que el seu ex, el Jordi, ha facilitat tot el procés des del primer moment perquè, com ella, sempre ha volgut el millor per a la seva filla. Ara viuen tots a Vallgorguina. “Aquest va ser el primer acte d’amor del Jordi”, diu. “Ell va entendre que havia de viure a prop de la seva filla”. 

El suport dels seus familiars també ha estat i és important. La Mariona i el Jordi es van separar quan la Jana tenia dos anys. A partir d’aquí s’han acostumat a anar junts a les celebracions de l’escola, al primer dia de classe, etc. “M’han arribat a dir que aquest cas és patològic, imagina’t!”, s’exclama la Mariona a l’altra banda del telèfon. I encara corrobora: “Està demostrat que aquest tipus de família aporta beneficis a l’infant, que és l’objectiu primer de tots plegats”.

Per normalitzar aquesta situació, diu Carbó, cal entendre que els infants tenen una família, “una família enllaçada i no pas dues famílies separades”. “Entenc que hi ha activitats que deixarem de fer algun dia tots junts, que res és per sempre”, reconeix. Ara com ara, però, Carbó té clar que, sense la predisposició de tots, això no hauria estat possible. “Estic molt orgullosa de la família que hem aconseguit entre tots”.

Amb tot, ens envia un correu posterior per rebaixar el nivell de sucre d’aquesta història: “Tot i que ens portem bé, és difícil eh? No tot són flors i violes”, escriu. Tots els protagonistes d’aquesta família han hagut de renunciar a moltes coses i han après “a mossegar-se la llengua”. Ara, recullen els fruits de tanta generositat.

L’educació del papa i el pare: un repte “increïble i fascinant”  

“Per una parella de nois les opcions de tenir un fill són escasses i totes tenen inconvenients”, explica l’Ivan. Ell i el seu marit, el Gerard, van veure de seguida que l’alternativa més adequada era l’adopció nacional, però la llista d’espera superava els quatre i cinc anys.

En aquell moment, van prendre la decisió d’iniciar els tràmits d’adopció, “més per la pressa d’apuntar-se a una llista que pel sentiment de paternitat”, confessen. “Com que havíem d’estar tant de temps en espera vam pensar que ja veuríem com anaven les coses, si la relació es consolidava i si la idea de tenir un fill agafava la força esperada”, reconeixen.

Mentre el Gerard i l’Ivan esperaven l’adopció van consolidar la relació: “Vam enfortir la decisió de ser pares”

Tenien 29 i 31 anys i van iniciar els tràmits, van “agafar tanda”. Un temps que, com explica l’Ivan, els va ser del tot necessari. “Vam tenir temps per consolidar la relació i la decisió de ser pares, ens vam fer la casa, vam iniciar reptes professionals, vam viatjar... Durant els cinc primers anys no vam tenir la sensació d’esperar, més aviat d’aprofitar el temps”, recorda l’Ivan.

El procés d’adopció nacional ofereix exactament el mateix tracte a les parelles homoparentals que a les parelles heteroparentals. L’únic entrebanc burocràtic amb el qual s’han topat és quan han demanat una ajuda per llars d’infants que no els van donar, perquè la llei deia que era una ajuda per mares treballadores. “Aquesta llei no contempla els pares treballadors que també han de pagar una llar d’infants per conciliar vida laboral i fills. Una parella de dones no tindria aquest inconvenient, per tant, no és una discriminació per ser parella LGTBI, sinó per ser homes”, destaca l’Ivan.

El Kilian va arribar a les seves vides quan tenia 14 mesos i aquest mes de febrer farà quatre anys. “No crec que cap pare ni mare pugui fer una llista de tot el que ha après dels seus fills. Aprens a estimar, a cuidar, a ensenyar, a educar i un llarg etcètera”, ens expliquen.

A un li diu “papa” i a l’altre “pare”. A la seva edat, ens explica l’Ivan, “no es planteja el fet de tenir dos pares com s’ho planteja una persona amb més referències socials”. Per ell, encara no és res d’especial, és el que ha viscut sempre. “Sabem que arribaran preguntes i que caldrà donar-hi resposta, no sabem ben bé quan les farà però estem preparats”.

I fa pocs dies el Kilian va deixar anar una d’aquestes reflexions: “Ens va dir que ell havia sortit de la panxa del papa. Va ser un moment molt bonic, en el que et concentres molt per respondre allò que havíem previst dir en aquest tipus de situacions”. L’Ivan i el Gerard eduquen el nen en la veritat: “No li direm res que no sigui cert, però ho farem a demanda. A mida que ell vagi madurant s’anirà plantejant coses i nosaltres li anirem explicant al nivell que pugui assolir. És un repte increïble i fascinant”, admeten.

“Sabem que arribaran preguntes i que caldrà donar-hi resposta, i n’estem preparats”, explica l’Ivan

Un repte que ells, i el seu entorn, viuen amb la màxima normalitat. “Això no vol dir que les famílies LGTBI rebin totes un tracte de normalitat per part de la societat actual, tot depèn de l’entorn i les interaccions que tingui la família en qüestió”, explica l’Ivan. 

 —A l'entorn escolar, creus que es visualitza la diversitat familiar?

—Qui no ho vegi és que no té ulls a la cara. La diversitat familiar és una realitat del nostre temps. Que no agradi a segons qui no la fa invisible. Creiem que l’entorn escolar ha de donar el mateix tracte a tots els tipus de família. Nosaltres no ens sentim diferents d’una mare soltera, o d’una parella divorciada, o d’una família reconstituïda amb altres parelles i fills. Per nosaltres el més normal és la diversitat, i com a part d’aquesta diversitat ens sentim molt normals.

Al projecte Famílium distingeixen 13 models diferents de família | Unsplash

Acollir per sumar

La Montse es va quedar sense feina i va veure l'oportunitat de fer allò que sempre havia tingut al cap i al cor: acollir un infant. Ell i el seu marit ja eren pares d’un adolescent de 16 anys. Aquest era el moment. 

“Vam estar un any fent tots els preparatius, sobretot a nivell burocràtic, sessions conjuntes amb les famílies, sessions individuals, un curs, etc”. Quan ho van tenir tot llest, van entrar en una llista d'espera, on van esperar un any i mig.

L’aprenentatge és l’element principal que destaquen tots els protagonistes d'aquestes famílies diverses

Va arribar primer el Pau, un nen africà que en aquell moment tenia quatre anys i en feia un que vivia en un centre d'acollida a Girona. “En principi amb nosaltres havia de fer una curta estada, perquè no sabíem si seriem capaços, i teníem dubtes, perquè no saps si seràs capaç d'acompanyar a un nen amb una motxilla tant important”, explica la Montse, amb una veu serena, a l’altre costat del telèfon. Aquella curta durada es va convertir en molt llarga durada: ara el Pau ja té 17 anys i en porta 13 vivint amb la Montse i el seu marit. Li diu mama.

Un acolliment de curta estada pot durar més de dos anys, fins que es decideix què es fa amb el nen. “D'aquí vam passar a fer un acolliment permanent, quan el pare biològic es va posar en contacte amb la iaia d'aquí i va dir que ell no volia que el seu fill fos donat en adopció, perquè no perdés el lligam del tot amb la família africana”. Amb l'estada permanent, els infants poden tenir contacte amb la seva família biològica, germans, etc.

El Pau té tres germans biològics. “Estem en contacte amb la seva família biològica, ho portem molt bé. El nano té molt clar que som la seva família d'acollida, però que ell té el seu papa i els seus germans, i el van trucant sovint. Tenen un bon lligam”. En aquest cas, la família que ha format la Montse, també s’ha enllaçat amb la família biològica del Pau. “Ells formen part de la nostra família i nosaltres formem part de la seva”.

Ara, la Montse i el seu marit són avis. “Tenim dos nets de tres i cinc anys, i també els cuidem. Hi ha moments de tot, però quan veus que tot funciona i que tot suma, és molt agraït”. L’aprenentatge és l’element principal que destaquen tots els protagonistes d’aquestes famílies. “Aprens cada dia coses noves, vius en continu aprenentatge. Se't remouen uns sentiments que de cop els tenies oblidats, i et fan veure coses que en el dia a dia no valores”. 

Un aprenentatge que pot venir de l’element més quotidià i senzill. Per exemple, quan va arribar el Pau li sobtava molt que el llum del passadís s'encengués en un costat del passadís i es pogués apagar en una altra banda. “Es passava el dia encenent i apagant les llums. O al dutxar-se deia: ‘Oh, tovalloles noves!’. I no eren noves, però sí que eren netes”, recorda amb nostàlgia la Montse.

“Els meus fills m’estan aportant valors que havíem perdut”, diu la Montse, mare de dos infants d’acollida

Però la família va continuar creixent. A l’aprenentatge del Pau hi van sumar, ara fa sis anys, l’aprenentatge del Miquel. El Miquel és un nen de Girona que té 12 anys. Quan va arribar a casa la Montse en tenia cinc. Té una discapacitat del 60%. Per formalitzar aquesta acollida, la Montse ens explica que ja no van fer curs, només van necessitar un certificat mèdic i un altre d'antecedents penals.

“Al principi va costar una miqueta, perquè el Pau tenia moltes ganes de tenir un germà d'acollida. Però el Miquel tenia un retard en l'aprenentatge força important perquè no havia rebut el suport necessari”. Quan el Miquel va arribar a la família no sabia parlar, no sabia baixar escales. “Això va suposar que era diferent al germà que s'havia imaginat el Pau, i li va costar una miqueta,però ara ja està bé”.

El fill biològic d’aquest matrimoni ja fa anys que és fora del nucli familiar, però manté una bona relació amb el Pau, que s’ha fet gran, “i ja no tenen una diferència abismal, han creat un vincle més d'adults”. “Aquí som tots iguals”, explica la Montse.

Paral·lelament, amb la família del Miquel també estan en contacte. “Tenim visites cada mes amb les germanes, una viu a un CRAE i l'altre amb una altra família d'acollida, amb qui també tenim relació”. Famílies dels nens, famílies acollidores de les germanes, educadors del CRAE, etc. La Montse i el seu marit tenen una agenda igual d’extensa que la família que han format. “La gent et diu que estem fent una gran tasca, però jo penso que són ells que m'estan aportant uns valors que potser havíem perdut”.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article