Els SIE: trencar el silenci de les agressions masclistes

Redacció

Amb el suport de  

Abans que el 2020 fos l’any de la pandèmia, el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies volia que fos l’any en què es feia una aposta decidida contra les violències masclistes. Per això, entre gener i octubre ha doblat de vuit a 16 els centres d’atenció a les dones en situació de violència masclista, els anomenats Serveis d’Intervenció Especialitzada (SIE), i ha quadruplicat, també, les places dels Serveis Substitutoris de la Llar. Amb la pandèmia, aquesta decisió no només ha estat imprescindible perquè els SIE acompanyessin millor la recuperació de les agressions masclistes, sinó que s’han demostrat un servei essencial per a milers de dones. 

Durant el confinament dur, del 16 de març i el 27 d’abril, els SIE van atendre 156 noves sol·licituds de dones i 15 per a infants i adolescents. Els equips van fer 284 atencions d’urgència i 3.457 atencions telemàtiques. En definitiva, es va acompanyar unes 576 dones a la setmana, i uns 669 infants. També es van fer 124 derivacions i 1.311 coordinacions amb altres serveis. Si ens fixem en el període entre el gener i el juliol d’aquest any, els SIE van atendre una mitjana de 850 dones a la setmana, i van realitzar més de 1.100 intervencions d’urgència. A més, l’augment en el nombre de serveis va permetre descongestionar l’atenció a cada centre.

“La Covid-19 no ha aturat la violència. El confinament i la desescalada han comportat un treball molt més intens”

“La Covid-19 no ha aturat la violència”, remarca la subdirectora general de lluita contra la violència masclista, Montserrat Sánchez Aroca, per videoconferència, i assegura que, de fet, “el confinament i la desescalada han comportat un treball molt més intens”. Els equips dels SIE, que són multidisciplinaris i apleguen unes deu professionals, entre treballadores socials, educadores socials, psicòlogues maternoinfantils, juristes i mediadores interculturals, han hagut d’estar més atentes a les dones que ja acompanyaven, bé perquè aquestes havien de conviure amb l’agressor, bé perquè eren més susceptibles de patir ciberassetjament. A més, els SIE no han deixat d’atendre les urgències presencialment.

Teixir el vincle i la confiança, també durant la pandèmia

Sánchez Aroca explica que, si normalment les dones solen tenir cites quinzenals amb les seves referents al centre, durant la pandèmia ha estat “molt més fàcil” fer una trucada o un missatge de Whatsapp. “Hi hem hagut d’estar molt pendents, i l’atenció ha estat més personalitzada i al dia. Ens hem hagut d’assegurar que el fil de relació amb aquestes dones no es trenqués”, argumenta la subdirectora. Així ho corroboren també les professionals dels SIE, que s’han adonat, com Roca Bargalló, que és educadora social al SIE de Tarragona, que la presencialitat “és important, però no és imprescindible”. “Amb el confinament ens hem adonat que a moltes dones potser els hi és prou amb una trucada, que ella sàpiga quan pot trucar i com”, diu. En altres ocasions, sobretot quan es fa un acompanyament psicològic, el treball de reforç de l’autoestima s’ha vist truncat per la distància.

Per això, per no trencar el vincle i seguir acompanyant la dona en el seu procés d’apoderament, ha estat fonamental, explica Sánchez Aroca, el treball en equip i coordinat amb la resta de serveis: els serveis socials, la policia, l’atenció primària de salut i, fins i tot, les entitats veïnals i els gremis comercials, que ja acostumen a ser la porta d’entrada als SIE. “Si la dona conviu amb l’agressor, potser és millor deixar que sigui ella qui truqui o s’acorden paraules clau, perquè pugui avisar de situacions de risc. Fins i tot hem comptat amb l’ajuda de les botigues o farmàcies properes, perquè poguessin fer aquestes trucades”, detalla. 

“Si la dona conviu amb l’agressor, és millor deixar que sigui ella qui truqui o s’acorden paraules clau com a avís”

Durant el confinament, també han hagut d’atendre molt especialment el col·lectiu de dones migrades, que han estat més vulnerables, no només a les violències masclistes, sinó als efectes socials de la pandèmia. “Moltes d’aquestes dones, que treballen en l’economia informal, en no tenir legalitzada la seva situació, s’havien quedat sense feina i estaven rellogades en pisos, on els propietaris oferien perdonar els lloguers a canvi de favors sexuals. Això és explotació sexual! Però com estan submergides en tantes pors, és difícil reconstruir les possibilitats d’aquestes dones”, relata la subdirectora, que apunta que l’actual Llei d’Estrangeria de l’Estat espanyol no només no preveu ajudes per a aquests casos, sinó que pot, fins i tot, contribuir a empitjorar les situacions de violència masclista.

Per a aquestes dones i altres que es troben en situacions de risc realment greus, el Departament ha obert enguany 60 noves places de serveis substitutoris de la llar, el que ha suposat quadruplicar les places de serveis residencials en només dos anys. En total, el Govern ha destinat 16,4 milions a serveis específics destinats a combatre i pal·liar els efectes de la violència masclista. “Hem de posar la mirada sobre totes les dones, però sobretot en les que estan en situacions més vulnerables, perquè així arribarem a totes”, es reafirma la subdirectora.

Desfer el nus, refer el relat

Als SIE, al capdavall, tal com ha explicat en una entrevista al Social.cat el mateix secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, Oriol Amorós, del que es tracta és d’acompanyar les dones en el seu procés de recuperació. “Una dona que ha patit violència masclista té molt afectada l’autoestima, perquè la violència es basa en la destrucció de la persona, en anar posseint i afeblint, en anar fent sentir petita a la dona, i per tant, la recuperació té un component psicològic molt important”, ha explicat Amorós en reiterades ocasions. 

Tot i que majoritàriament els SIE atenen casos de violència masclista en l’àmbit de la parella, poden acompanyar tota mena de violència que s’exerceix contra les dones, ja sigui per mitjans físics, econòmics o psicològics, incloses les amenaces, les intimidacions i les coaccions, i que té com a resultat un dany o un patiment físic, sexual o psicològic, tant si es produeix en l'àmbit públic com en el privat, tal com recull la LIei 5/2008. Això, malgrat que només es denuncien un 10% de les agressions masclistes. Els motius pels quals hi ha aquest silenci són múltiples. 

“No li dius mai a la dona què fer, sinó que li dones opcions perquè ella prengui les decisions”, remarca l'educadora

El primer pas per començar a desfer el nus de la violència masclista en la dona és el reconeixement. Per això, en la primera visita al SIE, la treballadora social, l’educadora social i la jurista deixen que la dona s’expliqui i escolten, escolten molt. Així ho relata Ester Tolosa, psicòloga del SIE Lleida, que detalla com, després d’aquesta primera acollida, es treballa en equip un pla personalitzat, que pot incloure passar per diversos programes o per un de sol, segons les necessitats que tingui la dona: el programa social, el jurídic o el psicològic.

Així, per exemple, en el programa social, l’educadora social i la treballadora social busquen refer el dia a dia de la dona, però també fan un treball de reconeixement de la violència: ajuden la dona a posar límits a l’agressor i a què aprengui a prendre decisions i a fer xarxa. “Fem entrevistes individuals, i introduïm alguna dinàmica, alguna lectura que ens faci pensar. Per treballar la confiança, per exemple, li podem demanar a la dona a quines persones pot recórrer que la puguin ajudar en un moment de crisi”, explica Bargalló, que remarca la importància que la dona construeixi les seves pròpies rutines. “No li dius mai a la dona què cal fer, sinó que li dones opcions perquè ella sàpiga prendre les decisions”, remarca. 

Quan la dona arriba perquè ha patit una agressió o un abús sexual, perquè ja té seqüeles psicològiques que l’han fet caure en una depressió o que alimenten les seves pors fins a fer impossible una socialització adequada o perquè ja ha començat, ella sola, a fer un procés de reconstrucció del seu relat com a supervivent, aleshores passarà pel programa psicològic, que l’ajudarà a reforçar l’autoestima. “La revisió de la història de vida de la dona i dels seus primers vincles, que és on està en la majoria de casos l’origen de les agressions, és necessària. Quin és el lloc que han tingut en la família? Quines han estat les seves expectatives?”, detalla Tolosa.

De víctima a supervivent, el pas necessari

Fins que la dona no es reconegui com a víctima no estarà preparada per construir-se un futur possible, per a ella i per als seus fills, a qui sovint, com explica la psicòloga del SIE Lleida, ha abocat també les pors i les incerteses. Tanmateix, el veritable canvi, el que permetrà la dona situar-se d’una altra manera, serà construir-se, no com a víctima, sinó com a supervivent. Per ajudar a obrir camí, als SIE identifiquen i alimenten les virtuts de cada dona. “Aquest procés és molt delicat, perquè totes aquestes virtuts sovint han quedat soterrades. Elles han quedat molt anul·lades i la seva identitat està molt degradada. Però, un cop identifiquen aquests recursos, ens ajuden a situar subjectivament la seva vida”, narra Tolosa.

No hi ha un perfil concret de dona en situació de violència masclista. Sí que hi ha, però, algunes franges d’edat amb les quals els SIE estan treballant per poder-hi arribar més fàcilment. Les dones grans, per exemple, són un col·lectiu a qui és difícil d’arribar, explica Sánchez Aroca, perquè com més temps ha passat la dona amb l’agressor, menys possibilitats hi ha que pugui sortir de l’espiral de violència. “La violència en el marc d’una relació de parella entra a poc a poc, i els efectes també, dins una relació afectiva. Tot i que de vegades també ens arriben casos en què la dona ha patit agressions en etapes primerenques”, complementa la psicòloga lleidatana.

“La violència en el marc d’una relació de parella entra a poc a poc, i els efectes també”, apunta la psicòloga

L’altre col·lectiu a qui intenten fer arribar la tasca dels SIE són els joves. Al SIE de Tarragona, per exemple, han impulsat tot un programa pedagògic, però amb la pandèmia ha quedat a mig gas. Malgrat tot, Bargalló explica que en les activitats que han pogut fer als instituts sí que han pogut detectar que sempre hi ha un grup compromès, que sap què són les violències masclistes i com abordar-les, però que la gran majoria encara no hi veu el risc, sobretot a les xarxes socials, on els costa posar els límits i identificar les agressions. Bargalló també apunta que els SIE hauran de tenir com a repte de futur reconèixer i ajudar altres feminitats, com les persones trans, on les violències encara estan massa invisibilitzades.

De fet, la subdirectora general de lluita contra la violència masclista, Montserrat Sánchez Aroca, assenyala que per trencar el silenci cal visibilitzar els casos en què les dones han aconseguit sortir-se’n. “Les dones perdem la por a denunciar quan veiem casos d’èxit, no només quan veiem que altres dones ho han denunciat. Si només tenim la denúncia i un procés jurídic difícil, les dones no voldran denunciar. Hem de fer visible com han aconseguit denunciar-ho i han guanyat, hem de fer visibles els casos en què la dona ha rebut ajuda i se n’han sortit”, remarca. 

Així, el programa jurídic en els SIE es dedica, no només a acompanyar la dona durant el judici, sinó reforçar-la perquè estigui preparada per un procés que la revictimitza o que la culpabilitza, amb denúncies sovint creuades. “Li estem demanant a aquestes dones que demostrin l’agressió i que no han estat elles les agressores, a més de reviure-ho de nou, en lloc de fer que els agressors demostrin amb evidències que no hi ha hagut violència. Les que se senten acusades són les dones, en tot el procés judicial. Una ordre de protecció tampoc és garantia, moltes vegades. Per això és important que la jurista les informi de com pot ser tot aquest procés, sobretot quan a sobre s’hi sumen les negociacions per la custòdia dels fills”, argumenta Bargalló.

Assenyalar els còmplices, reconstruir la dignitat

En el procés de recuperació de la dona que ha patit una situació de violència es va des del més general al més individual. Per això, les professionals que treballen en violència masclista consideren tan important el paper de la comunitat, de la societat, en el rebuig d’aquestes violències. “Què fem per propiciar que la dona s’obri i pugui anar desplegant tot allò que li fa mal? Validar el que la dona ha patit i acollir-ho”, remarca Tolosa. 

“Sovint l’agressió està allà, taponada, i ningú no en diu res, i així és com es perpetua —continua la psicòloga—. Visibilitzar és el primer pas i, per contra, el que fem sovint és minimitzar-ho. Contribuïm a les violències masclistes quan sabem i no diem, quan fem que actituds violentes quedin emmascarades i quan dubtem de l’altra. Quan hi ha un desastre natural, un gran terratrèmol, la comunitat es posa a ajudar pel bé de la comunitat. Quan hi ha un abús sexual el que falta és l’ajuda de la comunitat, posar uns límits. Al contrari d’això, la víctima s’ha d’amagar i és quan surt tota aquesta culpa, aquesta soledat. Ara tot just estem començant a desemmascarar”. 

“Allà on hi ha una agressió, el que és important és que a l’agressor se l’expulsi i es cuidi la víctima. Callar no és solidari” 

Bargalló expressa, com Tolosa, una opinió similar. “S’ha d’anar més enllà. Visibilitzar ajuda a tenir referents, i això pot ajudar la dona a saber què li ha passat a ella. Però, més enllà de la visibilització, hi ha d’haver una identificació amb la supervivent, no amb l’agressor, que et faci sentir responsable. Quina responsabilitat tinc jo en l’àmbit social quan sé que està passant això?”, es demana l’educadora social, que recorda que les violències masclistes estan “tan instaurades” en el pensament individual i col·lectiu i “suposen un qüestionament tan gran, a totes les instàncies”, que sovint la part masculina té por de perdre els seus privilegis i, per això, s’identifica més amb l’agressor que amb la dona.

“A la nostra societat encara no hem dit prou amb contundència als agressors”, assenyala també la subdirectora. “Hem de construir noves masculinitats igualitàries i alternatives i introduir una mirada interseccional —defensa—. Hem d’acabar amb la impunitat, amb l’assetjament gratuït contra les dones i contra qui ajuda aquestes dones”. “És molt cruel veure com no es pot trencar el silenci contra l’agressió perquè ens pensem que, si ho fem, perdem posicions, socialment. Però si és a l’inrevés! Allà on hi ha una agressió, el que és important és que a l’agressor se l’expulsi i es cuidi la víctima. Callar no és solidari. Hem de fer pinya amb la víctima”, conclou Sánchez Aroca.