Volar de peus a terra, la història d’un estigma en salut mental

Les persones amb trastorns mentals s’enfronten a la discriminació de la societat. En sabem els efectes, però quines són les causes de l’estigma?

“Vols que t’ensenyi a volar?”. El món de la Laura García va trontollar en sentir com un amic del seu germà adreçava aquestes paraules a la seva filla de dos anys. Havien anat a passar un cap de setmana en família a l’àtic que tenien a un petit poble del Montseny i el seu germà havia portat un amic que acabava de sortir d’un mal moment. Tenia esquizofrènia.

“Estàvem gaudint de la nit a la terrassa i aquell noi va començar a mirar avall. Llavors, es va apropar a la meva filla i li va dir que si saltaven no els passaria res, que volarien”. Automàticament, ella va agafar la nena i enmig de la matinada el seu germà es va endur el seu amic de tornada a Barcelona. 20 anys després, la filla de la Laura es troba sovint aquell home al carrer, i ell sempre la saluda educadament. Aquella nit, l’home havia estat víctima d’un brot psicòtic, i també va viure de prop l’estigma.

“Senyal indeleble, especialment el fet amb ferro roent com a pena infamant o com a signe d’esclavitud”. Així defineix el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans la paraula “estigma”, amb la seva accepció més històrica i gràfica. El mot ve de la lligadura grega stigma i, com la marca sobre la pell que rebien els esclaus, remet a un atribut que socialment es considera profundament desacreditador, i sovint de per vida.

Segons l’Enrico Mora, professor de sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, el procés de creació de l’estigma és un fenomen social que evoluciona amb la història i segons la cultura en què es desenvolupa, per la qual cosa no hi ha una llei universal que pugui explicar-lo. Així i tot, l’estigma designa sempre una relació a través de la qual “el desacreditat confirma la normalitat de qui el desacredita”, una normalitat definida a partir de l’estratificació i l’estructuració social.

Es produeix així una dicotomia de dominació cultural. En paraules de Mora, el “normal” s’enfronta al “boig” en un esquema binari del que és la normalitat mental i això s’emmarca en un sistema institucionalitzat de discriminacions. Segons el professor, “la societat tolera i admet diverses formes de discriminació cap a les persones estigmatitzades, sigui quin sigui el motiu, perquè ho considera socialment legítim”.

“La incertesa, la ruptura d’expectatives, no saber com enfrontar allò que un o una no entén i la necessitat d’assegurar la pròpia normalitat és una de les causes de l’estigma”, destaca el sociòleg Enrico Mora

En aquest sentit, es pot explicar el constructe social a partir d’un exemple molt simple. Cada individu es mou en una societat plena d’etiquetes; algunes de naixement, altres d’adquirides. Així, cadascú porta una bossa amb les seves etiquetes segons la classe social, el gènere, l’ètnia, l’edat, la diversitat funcional, l’aspecte corporal i l’estat mental que tingui, entre d’altres.

És la combinació dins les bosses de cadascú la que acabarà designant quina relació té amb l’entorn. No totes les etiquetes tenen el mateix pes: per exemple, una persona negra amb un poder adquisitiu baix i un trastorn mental suportarà un pes més gran que una persona blanca i amb molts recursos que també pateix un trastorn.

En l’àmbit de la salut mental, l’estigma es presenta de moltes maneres en la societat. Segons Mora, no reconèixer el trastorn i la persona és un d’aquests mecanismes estigmatitzants: s’invisibilitza aquells individus considerats estranys o no normals i es deixa de mostrar el patiment psíquic com un més. També hi ha la manca de respecte, més lligada a les representacions culturals estereotipades i sovint inconscients. “Només cal mirar el llenguatge quotidià per adonar-nos de com d’instal·lada està la visió negativa de la salut mental en el nostre imaginari”, diu Mora.

L’estigma, però, es fa més palès en aquelles actituds i accions que menystenen la capacitat de les persones amb algun trastorn mental per desenvolupar-se laboralment o en les relacions personals. Això a la llarga es tradueix en un autoestigma, l’acceptació de la incapacitat per part de la persona.

Segons l’associació antiestigma Obertament, el 80,1% de les persones amb trastorns mentals manifesta haver estat tractat injustament a causa de la seva malaltia, però quina és la causa de l’estigma? Per a Mora, “la incertesa, la ruptura d’expectatives, no saber com enfrontar allò que un o una no entén i la necessitat d’assegurar la pròpia normalitat”.

Estigma en l’àmbit laboral

En Dani Ferrer tenia 21 anys quan va patir el primer brot psicòtic. Era a la feina i, des que la psiquiatre que el va avaluar li va comunicar el diagnòstic, va saber que la seva vida canviaria. Tenia esquizofrènia paranoide i de cop sentia que tot el dolor del passat havia brollat. Quan tenia nou anys va ser víctima d’abusos sexuals i en plena adolescència era el centre de les burles dels seus companys de classe. La situació no va millorar quan amb 18 anys va fer el servei militar, on el tractaven “com a una rata”.

Malgrat les dificultats que ha trobat al llarg de la seva vida, als 45 anys en Dani és un home incansable que treballa més que mai com a vicepresident de l’entitat Activament Catalunya Associació, que lluita contra l’estigma de la salut mental i per la inclusió social del col·lectiu.

Això sí, el camí no ha estat fàcil. Temps després de la seva primera crisi, es veia preparat per tornar a treballar i va enviar currículums a diferents empreses relacionades amb el que havia estudiat: administració, comerç i comptabilitat. Una de les companyies que li va respondre el va cridar a una entrevista i en va sortir satisfet. A la setmana li van dir que el contractaven.

Pocs dies abans del seu primer dia, en Dani va portar al seu futur cap el certificat del seu trastorn per tal que n’estigués informat i ell el va acceptar de bon grat. Però el mateix dia que havia de començar a treballar tot es va esfondrar.

“Eren les vuit del matí, estava a punt d’agafar el cotxe i em truquen”. Era el cap. “Em diu que ha parlat amb el consell d’administració i que després de saber de la meva condició no em veuen apte per a la feina i que no cal que hi vagi. Em vaig sentir molt frustrat, tot l’esforç que havia fet per estudiar, per tenir experiència laboral i per tirar endavant no servia de res. L’estigma era més fort”.

De fet, en dades de d’Obertament, l’any 2016 la feina era un dels àmbits en què més es procurava ocultar els trastorns mentals. Un 78,9% dels enquestats per aquesta organització ocultarien la malaltia en una entrevista de treball i més de la meitat l’amagarien als companys.

“Tot l’esforç que havia fet per estudiar, per tenir experiència laboral i per tirar endavant ara no servia de res. L’estigma era més fort”, diu l'activista Dani Ferrer

Estigma en les relacions humanes

Més enllà dels problemes laborals que li ha comportat l’estigma al llarg de la vida, el Dani també ha patit episodis de discriminació en les seves relacions personals. Quan va anar a conèixer la família de la que va ser la seva dona durant 11 anys, ell tenia clar que volia explicar-los la seva malaltia des del primer moment.

Així ho va fer, però no va rebre la resposta que esperava. “La seva mare em va dir que a casa seva no es parlava de salut mental, que aquestes coses no existien”. El Dani es va sentir menyspreat i fora de lloc.

Per la seva banda, la Niobe Portero té 26 anys i viu amb un trastorn límit de personalitat. Tot i que no es tracta d’una malaltia classificada com a trastorn mental, sinó de la personalitat, l’estigma també l’acompanya i, en el seu cas, des de la seva mateixa família. “Per a mi ja no són un suport emocional, es podria dir que són companys de pis, i amb la meva germana petita fa un any que tornem a ser germanes de veritat”, comenta.

Els seus pares mai no l’han ajudat en el desenvolupament de la malaltia. No entenien que les seves emocions anessin de dalt a baix en cinc minuts a causa del trastorn i sovint li deien que era una mandrosa per no aixecar-se del llit quan tenia crisis. “’No és que no puguis, és que no vols’. Tinc aquestes paraules marcades”, diu.

A banda dels problemes familiars, el que més molesta la Niobe, en part, és la diferent consideració que hi ha entre les malalties físiques i les de mentals. “Si et trenques una cama tothom vol signar-te l’escaiola a l’escola. Però si no hi vas un dia per un problema mental no pots dir-ho ni als professors”. Aquesta percepció de la Niobe és corrent, ja que segons Obertament un 53% de les persones amb un desordre mental l’ocultarien als companys d’estudis i un 51,3% al professorat.

Aquest biaix es produeix per la por de la societat al que no pot veure o copsar. D’una banda existeix una minimització del dolor mental i, d’una altra, la percepció que és quelcom estrany i invalidant.

Íngrid Gustems Garcia

Trencant estereotips

Arribats a aquest punt, com es presenta l’estigma en la societat? Són moltes les etiquetes que estigmatitzen les persones amb problemes de salut metal. Segons l’informe ‘L’estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya 2016’ d’Obertament, la característica més atribuïda a les persones amb trastorns mentals és la cronicitat, i un dels mites més grans, la violència.

Fent front a la idea de la cronicitat, en Toni Talarn, doctor en psicologia i professor de la Universitat de Barcelona, assenyala que al voltant d’un 40% de les vegades, persones diagnosticades amb esquizofrènia tenen un o dos episodis i després continuen la seva vida com si res, sense patir cap altre brot.

Quant a la violència, Talarn assegura que generalment les persones amb trastorns mentals no suposen cap perill per a la resta. Per exemple, és més probable que algú amb depressió se suïcidi abans que fer mal a un altre, per tant el perill és cap a un mateix.

A més, segons Talarn, “en igualtat de condicions, les persones diagnosticades d’un trastorn cometen menys crims que les mentalment sanes”. Així, en una proporció de deu contra deu, la violència seria més freqüent en el grup sense trastorns. Llavors, per què existeix l’estigma?

Un factor històric?

Si l’estigma evoluciona amb el temps, no és descabellat buscar-ne la causa en el passat. Quina ha estat la concepció de les persones amb trastorns al llarg de la història? La prehistòria va ser un període de descobriments i de recerca d’explicacions transcendentals.

Les primeres persones veien la seva condició humana com a un element més de la natura i, alhora, la natura com a un escenari controlat per éssers superiors o divins. Així, els déus de l’home prehistòric eren els encarregats de posar la malaltia mental en l’individu. Segons l’historiador Arnau Berenguer, aquesta percepció comportava que no es diferenciés entre el món màgic i el real quant als mals psíquics.

Per exemple, a l’Edat de Bronze, els xamans procuraven alleujar el patiment mental dels afectats amb tècniques de control respiratori. A diferència del que es podria pensar, el tractament a les persones amb algun trastorn era humanitari, ja que es consideraven víctimes d’una força que no podien controlar per elles soles.

Berenguer explica en el seu article ‘Breve historia de la locura’ que van ser els egipcis els primers a fer una aproximació científica a la salut mental. La racionalitat, tot i que no deslligada de les creences religioses, començava a imposar-se. El primer diagnòstic psíquic data de l’any 1900 a.C. i es troba en els anomenats papirs de Lahun, on curiosament a l’Antic Egipte els primers metges van deixar constància d’un trastorn emocional, la histèria, que afectava les dones per suposades ‘pertorbacions de l’úter’.

“En la prehistòria no es diferenciava entre el món màgic i el real quant als mals psíquics”, destaca l'historiador Arnau Berenguer

Un mal posicionament de la matriu, que segons els metges de l’època es movia per tot el cos a causa del desig insatisfet d’albergar fills, era el que turmentava les dones. La concepció del mal femení es va mantenir vigent en tota l’Edat Antiga, de fet filòsofs com Plató van tractar-la en els seus diàlegs, i va deixar vestigis en la medicina posterior.

Malgrat això, va ser a Grècia que es va començar a estudiar la ment més enllà de la religió. Buscant la causa a tot efecte, Hipòcrates va assenyalar el cervell com al responsable del pensament i va classificar malalties com l’epilèpsia, la mania, la paranoia i la ja coneguda histèria.

El raonament del metge més famós de la història girava al voltant de quatre líquids corporals que ell denominava els quatre humors essencials: la sang, la flema, la bilis negra i la bilis groga. Un desequilibri de qualsevol d’aquests líquids suposava diferents estats en la persona. Un altre metge grec, Galè, va desenvolupar la teoria d’Hipòcrates fins al punt de relacionar aquests desajustos amb les personalitats naturals de l’individu.

Així, si la persona era melancònica i tendia a la tristor, era perquè tenia més bilis negra que altres humors. En canvi, les persones alegres i positives tenien més sang. Quan algú era calmat i racional, era perquè la flema predominava en el seu cos, i la bilis groga caracteritzava aquells més colèrics i apassionats.

Íngrid Gustems García

El món medieval, fosc?

Amb l’Edat Mitjana va arribar un dels períodes més foscos quant a condicions de vida en les societats occidentals. El cristianisme es va imposar com a una religió absolutista i controladora que avantposava la fe a tota la resta.

Encara avui es pensa en aquesta època com a un moment històric de repressió cap a qualsevol veu contrària a la doctrina de l’Església. I així consideraven les veus de les persones amb algun trastorn. La percepció dels trastorns mentals com a un tipus de possessió dimoníaca era presumptament el que condemnava els malalts a una vida de discriminació o a la foguera. Però què hi ha de cert en aquesta creença inquisitiva?

El Víctor Farías és professor d’Història Medieval a la Universitat Pompeu Fabra i el primer que fa a les seves classes és desmentir la concepció que els llibres d’història d’ESO promouen. “Segons el cristianisme, tothom és pecador, per tant no es castigava o es cremava qualsevol a la foguera, només els considerats heretges o els autors de crims horribles”, diu Farías.

“A l’Edat Mitjana se sabia que hi havia una bogeria clínica i es distingia del considerat una possessió dimoníaca”, assenyala l'historiador Víctor Farías

El professor assegura que “l’Edat Mitjana simplement era un món diferent al nostre, caòtic des del nostre ordre, ordenat des de la perspectiva de l’època, i als bojos no els cremaven”. Tot i que la paraula “boig” pot resultar estigmatitzant, en criteris històrics és la que s’utilitzava per per descriure les persones que actuaven de manera diferent. “Se sabia que hi havia una bogeria clínica i es distingia del considerat una possessió dimoníaca”.

Així, segons Farías, el problema d’aquesta falsa percepció és terminològic. En llatí, “stultus” significa boig en el sentit mèdic, però també des de la perspectiva religiosa com a sinònim de pecador o persona que va a contracorrent. En aquest sentit, existien dos tipus de bogeries, la mèdica i la vinculada a la religió.

Ja a l’Antic Testament s’esmenta el boig com a aquell que dóna l’esquena a Déu, i als països germànics es comença a utilitzar la figura literària del “Narr”, que il·lustra tant un boig com un ximple.

Boig, idiota, ximple, pecador, neci... un estult podia ser qualsevol d’aquestes coses, i amb el temps la ignorància de l’època apuntava amb la mateixa duresa, i amb el mateix nom, realitats molt diferents. Ha influït aquesta confusió terminològica en la creació de l’estigma actual cap a les persones amb trastorns mentals? Farías no ho té clar. “La discriminació és només un tipus d’actitud possible, no l’única”.

Aquestes declaracions tenen el seu fonament en un altre tipus de bogeria contemplada a l’Edat Mitjana: la figura del sant boig. Sant Francesc d’Assís va recuperar aquesta paradoxa seguint l’esperit de la primera carta als Corintis de l’apòstol Pau. “En un món molt assenyat i ordenat, la racionalitat ha allunyat les persones de Déu i per tant és preferible ser un boig que segueix Déu a algú que viu al marge de la santedat”, explica Farías.

A finals de l’època Medieval, Erasme de Rotterdam recull totes aquestes tradicions religioses a Elogi de la bogeria (mal traduït generalment com a Elogi de l’estupidesa) i parla de Jesús com el boig més gran, que va decidir morir per la resta.

Però la figura del boig estava molt present també en la cultura popular, sovint en un context pagà. El Carnestoltes és un dels vestigis de la faceta més festiva de la bogeria, oposada a la saviesa i no al seny. Així, no és a l’Edat Mitjana que es potencia l’estigma, almenys no de manera concloent.

L’imaginari dels manicomis

Amb el renaixement, la ciència avança en l’estudi del cos, però el tractament de les persones amb problemes mentals és més aviat repressiu, amb el confinament com a solució per allunyar-les del carrer. A Londres, Enric VIII va ser qui va convertir el Bethlem Royal Hospital en el primer hospital “per a bojos” d’Europa, i amb ell va engendrar-se la idea del que acabarien sent els manicomis.

Ja cap al segle XVIII, amb la Il·lustració, es va produir un canvi de dinàmica. El considerat el pare de la psiquiatria moderna, el francès Philippe Pinel, va treure les cadenes als interns del seu hospital en un intent de proporcionar-los un tracte més humà, però en paral·lel a les imminents investigacions, va continuar utilitzant camises de força i i dutxes d’aigua freda per fer front als “alienats”.

Malgrat el descobriment de la hipnosi a finals del segle XVIII, la tortura va continuar sent la forma més corrent de tractament durant tot el segle XIX, amb cops, falsos ofecs en aigua freda i marcant els pacients al cap amb un ferro roent, és a dir, estigmatitzant-los.

No és fins al segle passat que divergeixen dues concepcions dels trastorns mentals: la biologicista i la psicologista. Mentre que una considera les malalties des d’un prisma genètic, l’altra advoca per un tractament psicoterapèutic. Sigui com sigui, la lluita entre totes dues percepcions encara continua vigent en l’actualitat, però durant el segle XX els manicomis es van convertir en el lloc on experimentar amb el cervell, des de lobotimies fins a electroxocs, passant per una medicalització extrema.

En Xavier Santafé és fisioterapeuta i infermer, i porta 36 anys treballant a hospitals, dotze d’ells al Manicomi de Pi i Molist de Barcelona fins al seu tancament amb la desinstitucionalització dels psiquiàtrics. De la seva estada allà recorda que “hi havia una habitació rodona amb forats a la paret que ja no s’utilitzava. En el passat s’hi castigava els pacients agressius, se’ls ficava dins l’habitació i pels forats sortia aigua a pressió que els deixava estabornits”.

“Tenen una malaltia, com qui fa un infart. I no per això li anem dient ‘corazón partío’. En canvi sí es discrimina les persones amb trastorns”, expressa l'infermer Xavier Santafé

És justament aquesta imatge de la persona reclosa per la seva perillositat la que ha condicionat el pensament actual dels trastorns mentals com a inductors de la violència. No obstant, la vida a Pi i Molist era més aviat tranquil·la. “Teníem interns crònics, però molts més que s’ingressaven quan patien algun brot o crisi, fins i tot voluntàriament”.

Els manicomis, però, també eren els espais ideals per deixar-hi qualsevol persona apartada de la norma. “Encara que sembli impossible, em vaig tobar moltes persones ingressades per ser gais”, declara Santafé.

En aquell moment aquesta no era una conducta estranya, la ideologia era un precepte per condemnar els pensaments contraris. Per exemple, el psiquiatre franquista Antonio Vallejo-Nájera va “estudiar” més de 300 persones recloses per ser republicanes, el que segons ell les feia mentalment inferiors i, per tant, preferiblement exterminables.

D’una altra banda, a l’Alemanya nazi, milers de persones amb trastorns, discapacitats i homosexuals, juntament amb els jueus, van ser assassinades per tractar-se d’una “amenaça a la puresa de la raça ària”.

Per això, el segle XX va ser definitivament una de les èpoques que més ha contribuït a crear l’estigma de la salut mental. Així i tot, Santafé té bons records de la vida a Pi i Molist: “Vam rebre algun cop, sí, però les persones que hi havia eren generalment bones i confiables. La paraula boig és dèspota, simplement tenen una malaltia, com qui fa un infart. I no per això li anem dient corazón partío, però sí es discrimina les persones amb trastorns”. I afegeix: “Si et fa mal l’esquena, et fan una placa, però si et fa mal l’ànima és més difícil d’alleujar”.

L’estigma en l’actualitat

A part de l’enfocament històric i la influència de l’imaginari dels manicomis, actualment l’estigma es crea potencialment a partir de la ignorància generalitzada i del tractament que la cultura pop i els mitjans de comunicació fan dels trastorns mentals.

“Si et trenques una cama tothom vol signar-te l’escaiola a l’escola. Però si no hi vas un dia per un problema mental no pots dir-ho ni als professors”

Segons Obertament, sovint es fa l’equivalència lingüística entre la persona i el trastorn i es produeix una fal·làcia de causa única en considerar que tots els actes de l’individu estan guiats per la seva afecció. Així, és més corrent (però no correcte) dir que “tal persona és esquizofrènica” a “tal persona ha tingut un episodi d’esquizofrènia”.

Un altre problema que radica en la llengua és la banalització del vocabulari relacionat amb la salut mental. Les converses casuals tendeixen a estar plenes de “estàs pirada”, “quina bogeria” i “ets un paranoic”. I és el periodisme el que potencia aquest ús del llenguatge.

El sensacionalisme es plasma en titulars que utilitzen termes com “esquizofrènia” o “psicosi” per designar situacions caòtiques o estranyes. I encara més, els mitjans de comunicació contribueixen a associar violència i trastorns en una relació causa-efecte inexistent. Segons Obertament, 7 de cada 10 notícies sobre actes violents parlen de problemes mentals dels autors dels crims.

De la mateixa manera, la cultura pop és un altre factor estigmatitzant. En Xavier Santafé va descobrir-ho quan va entrar a treballar al psiquiàtric de Pi i Molist: “Els primers quinze dies mirava la gent sense saber què pensar, tenia por. Pel que havia llegit en llibres de ficció, per pel·lícules com Psicosi. T’adones que distorsionen molt la realitat i és el desconeixement el que et fa creure-ho”.

Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), una de cada quatre persones patirà un trastorn mental al llarg de la seva vida. Això implica que un quart de la població mundial experimenta un dolor psíquic que sovint la societat menysté o expulsa de la normativitat. Tot, per l'estigma.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article