'Símptomes Positius: emprenedoria, cooperativisme i trastorns mentals'

Vas caminant pel carrer com cada dia de cada dia, després de sortir de la teva feina de comercial en una empresa d’articles d’oficina i representant d’una marca de maquinària d’impremta, amb el cap emboirat per una jornada dura i estressant. Intentes recordar on has deixat el cotxe i de sobte et topes de cara amb un antic amic de l’escola. Va vestit amb l’uniforme d’una de les empreses especials de treball més conegudes de la teva població, una empresa que coneixes vagament perquè un dia els vas fer arribar un pressupost per a una fotocopiadora que finalment no va reeixir. L’impacte és més gran del que t’esperaves. Us saludeu breument. Ell passa i segueix escombrant i tu segueixes caminant en direcció al teu cotxe que ja has localitzat amb la vista. Però els teus pensaments no s’aturen. Ostres, és el Jordi, el Jordi de l’escola, feia temps que no el veia, l’últim que en sé és que va començar FP però no va acabar ni el primer any, després li vaig perdre la pista. Treballa a Nou Verd? Això vol dir que pateix una discapacitat? És un persona afectada per una malaltia mental? Llavors repasses l’escena de la topada sobtada, intentes retenir la seva mirada i intentes deduir si, efectivament, feia cara d’estar fotut, de patir algun trastorn. I dedueixes que sí, sense cap mena de dada objectiva dedueixes que sí, que tot i no fer mala cara, aquella mirada era la d’algú que no està bé del tot, que no és ben bé «normal», tot i que qui és normal avui en dia, oi? I llavors t’esgarrifes perquè penses que l’havies conegut tant, que havieu compartit tantes coses de petits i que ara us separa aquesta barrera insalvable, la barrera de la malaltia mental. I potser et sents una mica contrariat per no haver-lo saludat, i penses si ell t’ha reconegut, i t’imagines què hagués passat si t’hi haguessis parat a xerrar, però tens certs dubtes de si realment aquesta possible conversa hagués acabat a bon port, hagués estat plaent, hagués estat «normal»... Vaja, altra vegada aquesta maleïda paraula.

Si t’ha passat alguna vegada a la vida un cas semblant al que t’he exposat, aleshores sí: has etiquetat una persona amb trastorn mental. Però no et preocupis, els éssers humans hem sobreviscut gràcies a l’etiquetatge. Gràcies a posar qualicatius a les coses hem pogut identi car-les. Gràcies a poder identicar-les, les hem pogut controlar. Una empresa que té en els seus estatuts fundacionals l’obligació de tenir contractada almenys un 70% de la plantilla amb discapacitat és una empresa que viu de l’etiquetatge. Quan una persona amb discapaci- tat vol treballar en una empresa d’aquestes característiques a Catalunya, un Centre Especial de Treball (CET), ha d’aportar un certificat de reconeixement oficial d’aquesta discapacitat. Aquest certificat s’obté gràcies a l’elaboració d’uns informes psiquiàtrics —en el cas de la discapacitat d’origen mental— que suposen l’existència oficial d’un diagnòstic per part d’un professional acreditat de la salut mental. El diagnòstic en salut mental és l’etiqueta més devastadora que existeix per a la identitat humana. I tanmateix, és essencial si un vol refer la pròpia vida, reincorporar-se al món laboral i optar a una feina amb suport dins la xarxa de centres especials de treball de Catalunya. El centre especial de treball i a la vegada cooperativa Nou Verd, fa 20 anys que lluita per demostrar que les persones amb l’etiqueta de qualsevol trastorn mental poden treballar igual o millor que qualsevol persona sense etiquetes de tipus psiquiàtric. La seva gran contradicció és que aquesta lluita la fan des de la necessitat que de totes aquelles persones amb discapacitat que treballen a l’empresa, almenys el 70% tinguin un certificat oficial d’almenys un 33% de discapacitat.

Aquesta és una història que potser algun dia et pot ser útil. És la història de la primera cooperativa catalana fundada íntegrament per cinc socis diagnosticats d’un trastorn mental, que pretén arribar a persones més enllà de les afines al món de la discapacitat. I quan es diu «afí» es vol posar cert èmfasi en el concepte «vinculació», o sigui, que d’alguna manera o d’una altra, per motius familiars, laborals o de pur interès acadèmic, les persones afines al món de la discapacitat serien aquelles que més contacte hi tenen.
 

Però, qui són aquestes persones que més contacte hi tenen? Pots ser tu mateix qualsevol dia que surtis al carrer. Tots estem exposats a patir en algun moment de la nostra vida un trastorn mental. Però aquesta història també pot interessar a algú que no sap què és un CET, un Centre Especial de Treball, i tingui ganes de conèixer-lo per dins. Òbviament, de retruc, també pot interessar a aquells que sense saber ben bé què és una esquizofrènia, o un trastorn bipolar o una depressió o una agorafòbia, volen conèixer la realitat d’algú que pateix aquest tipus de trastorns mentals i a més a més treballa.

La recerca de possibles lectors segurament també pot captar aquelles persones interessades en un text que busca trobar l’essència d’una iniciativa puntera al nostre país, una raresa sense precedents, una creació absolutament demencial d’una empresa per part d’unes per- sones que en aquells moments, parlem de principis dels noranta, no eren altra cosa que malalts per a les administracions públiques.

Pot ser que la història també interessi a persones vinculades al món cooperatiu. Nou Verd, que a dia d’avui compta amb 60 socis, és la primera cooperativa catalana creada per cinc socis amb diagnòstic en salud mental. I també, probablement, pot interessar a les persones vinculades al món de l’empresa social.

Al cap i a la és l’interès i la curiositat cap a una realitat diferent, una realitat psicòtica, el que ha de moure el lector d’aquest llibre a conèixer l’essència d’un projecte empresarial que fa 20 anys. En aquest text es presenten una sèrie d’esdeveniments que conformen una aventura, l’aventura de guanyar-se la vida d’un col·lectiu especial, un col·lectiu de grans persones amb grans dificultats.