La Catalunya social de Pujol

L’escriptor Josep Pla va definir l’any 1976 Jordi Pujol com un “milhomes” carregat de  diners i amb una “ambició terrible”. La descripció planiana torna a agafar avui sentit després que aquest estiu l’expresident de la Generalitat confessés que ha tingut una fortuna amagada en paradisos fiscals durant més de 30 anys. Un frau vergonyós que s’haurà d’anar aclarint.

És interessant rellegir de nou el passatge que Josep Pla dedica a Pujol en el llibre Notes del capvesprol. És un retrat fugaç —només una pinzellada— però demostra la capacitat de l’escriptor d’intuir alguns dels trets d’una de les personalitats més rellevants i complexes de la Catalunya de finals del segle XX. Amb la seva ploma escèptica Josep Pla remarca que la doctrina dels primers anys de Pujol es basava en la socialdemocràcia sueca i que amb aquest ideari polític volia, segons ell, “ensibornar el país” per guanyar vots i governar.

Tot i que persisteix avui la idea que CiU és una formació política liberal o de dretes, també és veritat que el fundador de Convergència va inspirar-se en el programa socialista escandinau a l’hora de bastir el seu projecte de país. Josep Pla, sorneguer, se’n reia. Li recordava, a Pujol, que a Catalunya no hi viuen pas suecs —hi viuen catalans— donant a entendre que la mentalitat nòrdica és prou diferent de la mediterrània.
Estem davant d’un personatge (Jordi Pujol) ambiciós, milhomes i defraudador d’impostos, que malgrat tot també va emprendre nombroses accions públiques positives de progrés social. Els governs de Pujol i els ajuntaments del PSC, sobretot durant la dècada dels 80 i 90, van ser les administracions que van muntar amb defectes i encerts l’estat del benestar de la Catalunya postfranquista.

La xarxa d’hospitals, d’atenció primària, d’escoles, etc. més important dels últims temps neix després de la recuperació de les institucions democràtiques. CiU i també el PSC van ser els artífexs principals d’aquesta transformació. Ho van fer perquè van tenir poder i perquè els pertocava. Potser ho van fer amb molta prepotència, però al capdavall és mèrit seu i es van penjar la medalla. Quantes plaques d’equipaments inaugurats per Jordi Pujol es conserven a pobles i ciutats del territori! Quantes inversions es van fer arran de la Barcelona olímpica!

D’altra banda, però, tenim la cara bruta del diners no declarats de Pujol. Mentre el pare de la pàtria proclamava als quatre vents que construïa Catalunya i que defensava l’economia productiva del sacrifici i l’esforç, els seus fills es lucraven gestionant un patrimoni fosc. Quina barra! I pensar que quan era president, tots els periodistes vam aguantar els seus discursos moralitzants. Recordo, a l’escola d’estiu de Planoles de la JNC durant la dècada dels noranta, les dissertacions de més d’una hora i mitja de durada, en què Pujol apel·lava a l’orgull nacional i a l’autoestima. Això d’estimar-se a un mateix, avui es podria llegir d’una altra manera.

¿Quina és la conclusió de tot plegat? La contradicció humana: aquella personalitat paradoxal de Jordi Pujol que Josep Pla ja ens dibuixava l’any 1976. D’una banda, l’esperit social de Pujol per fer un país millor seguint l’estil de l’Europa més avançada, però, de l’altra part, aquella ambició desmesurada que emborratxa els poderosos. Aquella vanitat dels milhomes, o més aviat de la gent dels seus entorns polítics i familiars, que se senten tan i tan importants i que ho maneguen tot de forma obscura.

I, a nivell social, ¿què ens interessa avui? En moments així, cal que els catalans reivindiquem més inversions per al tercer sector i que s’acabin les retallades. Totes les retribucions que ara ja no es destinen a l’oficina de Jordi Pujol, ¿on aniran? Si hi havia diners per subvencionar el Centre d’Estudis Jordi Pujol amb més raó n’hi ha d’haver per a tantes necessitats de base: per a recerca, ajut a la discapacitat, foment de l’ocupació, cultura i atenció social.

 Mentre floten preguntes a l’aire —¿com pot una família fer una fortuna així?—, els periodistes intentem descriure el tòtem caigut, un home que Josep Pla de seguida ja va veure de quin peu calçava. Per molt amunt que hagués arribat en la seva obra catalanista i en l’estimació popular, l’excels milhomes no és cap mite ni té a veure amb la nova Catalunya independent que molts desitgem. L’ex Molt Honorable és un humà —com tots— que s’equivoca i que, a més, ha tingut les seves flaqueses polítiques. Per recordar-ho, tanco aquest article amb un sonet escrit des de l’observació física i biogràfica de Jordi Pujol. Diu així:

 “Avi ferreny, que puges a Queralbs/ has fet el cim calçat amb les xiruques; / se’t veu proper, com són tants homes calbs/ i ple de tics als ulls que ara ens acluques./ Ben rabassut amb geni i molta fúria/ per guanyar els drets d’un poble que el sents teu. / Creus que l’esprit de Montserrat i Núria/ et dóna fe en Catalunya i Déu./  Vas ser a presó per defensar el país/ prò has governat pactant i menys castís./ Si tusses més o dius que Espanya ens roba/ t’encalçaran pel teu passat banquer./ Tu i els teus fills, les coses no heu fet bé:/ no heu declarat el peix ocult del cove./”