Ara que La Prestatgeria del Social ha arribat a la seva fi, podem dir-ho: han estat cinc dies que no podrem oblidar fàcilment. Cinc dies de llibres transformadors. Cinc dies en els quals hem conegut autors i autores amb un compromís social innegable. Cinc dies de converses enriquidores. Cinc dies obrint debats amb persones implicades en crear una societat millor. En definitiva, cinc dies de molta feina que l’equip del Social.cat hem fet amb la convicció que la tercera edició d’aquest cicle sociocultural que impulsem val molt la pena i és molt necessari.
En total, entre el 14 i 18 de novembre vam reunir a 12 autors i autores que han escrit recentment llibres de temàtica social. Ens vam trobar a cinc llibreries de Barcelona, omplertes cada tarda, on vam obrir debats inajornables sobre salut mental, educació sexual, recuperació de la veu de dones silenciades, migracions i educació social. Temes que van generar un diàleg fluid amb el públic, que també és protagonista d’aquesta iniciativa.
Recuperar la memòria silenciada: veus des de la dissidència
El tret de sortida de l’edició d’enguany el vam dur a terme dimarts a la tarda a la llibreria Calders, on ens vam reunir per parlar de literatura, dones, memòria històrica, dissidències i com recuperar veus silenciades per construir nous presents i futurs. Ho vam fer de la mà de Txell Feixas, periodista i autora d’Aliades; juny siva, música i escriptora, autora de Com un calfred, et veig; i Aina Torres, poeta, periodista i gestora cultural, autora, entre diverses altres obres, de Dones Rebels. “És molt important que puguem recuperar la genealogia, si no tenim referents no en serem capaces i ens serà molt més complicat”, apuntava Torres, que amb el seu llibre recupera les històries de 22 dones que van lluitar per enderrocar el patriarcat.
Juny siva, que amb el seu llibre mostra diferents tipus de violències quotidianes que les dones trans encara viuen avui dia, remarcava: “Volia fer un relat coral. Som moltes i som molt diferents. Cadascú té la seva vida, els seus problemes i les seves passions”. Per la seva banda, Txell Feixas va explicar que per escriure Aliades va seguir durant cinc anys les nenes de l’equip del camp de refugiades de Xatila, i que per ella “l’objectiu era dignificar un lloc on pesen molt els estereotips”, ja que “va ser entrar al camp de refugiades de Xatila i veure que allà hi creixia un feminisme on ningú l’esperava”. Per això, destacava Feixas, però hi coincidien totes, “no ens hem de rendir: cal explicar les coses des de la nostra perspectiva i, cadascú des de la nostra parcel·la, ensenyar el món com el vivim i el veiem”.
Intentar no perdre el cap: la salut mental enmig del col·lapse
Dimecres vam debatre a la Llibreria Tòmiris al voltant de l’abordatge que es fa avui en dia sobre la salut mental i del repte que suposa treballar per a un benestar emocional al mateix temps que la societat viu crisis successives (econòmiques, socials, polítiques, etc.). “Hauríem de veure com arribem a un pacte social sobre com abordem la salut mental. Difondre una idea consensuada de la salut mental”, va assenyalar el psicòleg i educador Jaume Funes, autor de Quan la vida ens dol.
En aquest sentit, al llarg de la conversa es va fer molt èmfasi en la necessitat de canviar el funcionament del sistema d’atenció a la salut mental i buscar abordatges que tinguin en compte la vessant social dels malestars. “En les institucions psiquiàtriques entres i ja no ets un individu. Ets una etiqueta, un concepte general i abstracte”, va explicar la periodista Mònica Ramoneda, autora d’Internament, una novel·la on relata l’experiència d’una dona a qui li han diagnosticat depressió. Davant d’aquesta realitat, què podem fer com a societat? Funes va insistir en la idea que cal entendre que “és impossible ser feliç tenint una persona infeliç al costat” i, per tant, és clau pensar la salut mental de les persones en relació amb les altres. Ramoneda, seguint en la mateixa línia, va subratllar que s’han de buscar abordatges comunitaris que puguin dotar d’eines a les persones per ajudar les altres. “La sensació d’estar fallant quan ets cuidador és immensa, perquè falten moltes eines”, va assegurar l’autora.
Fora tabús, com parlar d’educació sexual amb infants i adolescents
L’endemà, la llibreria La Impossible va acollir la tercera xerrada d’aquesta edició, centrada en com parlar sobre educació sexual als infants i adolescents. Per tractar d’esbrinar-ho, ens van acompanyar Júlia Collignon, coautora de Diversex. Guia d’educació sexual per a professionals de l’àmbit socioeducatiu, i Cristina Torrón, coautora de Superquadern d’educació sexual. Quina és l’educació sexual que tenen els infants i adolescents avui en dia? Com vivim i tractem aquests temes com a societat i com els transmetem a ells?, són algunes de les preguntes a les quals van donar resposta les autores. “Hi ha moltíssima necessitat en l’àmbit de l’educació sexual. Ha quedat molt relegat a l’àmbit de la família i des del sistema educatiu no hi ha una formació reglada des de petites fins a grans”, apuntava Collignon.
Així, la conversa va girar al voltant de quines necessitats tenen els infants i adolescents respecte a aquest tema i com els tabús, l’estigma, el desconeixement o un silenci que sovint se substitueix per fonts d’informació perilloses marquen la seva educació sexual. “Hem de perdre-li la por a parlar de sexe amb els fills, perquè és una cosa normal. Quan no expliques alguna cosa els estàs dient que això és una cosa prohibida”, explicava Cristina Torrón. Noves formes d’educar en la sexualitat es van posar sobre la taula, les quals tenen en compte la diversitat i la interseccionalitat i obrin la porta una educació sexual més sana i inclusiva. “Ens hauríem de posar al dia tots d’aquests temes. S’ho mereixen els infants”, va afegir Torrón.
Educació social, relats des de la trinxera
Divendres a la tarda vam traslladar-nos fins a La Contxita de Sants, per parlar sobre educació social i abordar algunes de les qüestions que més preocupen als professionals, com la precarització del sector, la pràctica dins la institució, o el vincle amb les persones a qui acompanyen. Per fer-ho, vam convidar als educadors socials Ferran Castellarnau, autor de Relats d’un educador social; David Vázquez, autor de La mirada horitzontal; Yanina Díaz Ortega, autora d’Una presó educadora; i Josep Maria Aragay, autor de La comunitat de la mort. Un dels temes tractats durant la conversa van ser les contradiccions que viuen molts educadors a l’hora d’exercir, quan les pràctiques o els protocols a les institucions sovint s’allunyen de les intervencions que ells defensen. “Vaig entrar al món social amb molta il·lusió, però quan comences a treballar apareixen interrogants i penses en la d’actuacions que has hagut de fer perquè la institució deia que s’havia de fer”, va comentar Ferran Castellarnau.
Per la seva banda, David Vázquez va reconèixer que la burocratització també els hi està dificultant la feina: “En els darrers anys hi ha hagut un canvi que fa que cada vegada tot sigui més burocratitzat i menys educatiu... Com ho fas quan estàs en contra de l’encàrrec de l’administració?”, va preguntar-se. Josep Maria Aragay va apuntar que la institució vol “simplificar i codificar” la realitat, i que per això ell aposta per fer una pràctica “menys professionalitzadora”. Yanina Díaz, malgrat tot això, va voler defensar que cal exercir la professió “tenint present que es treballa amb persones”. “A mi em pot cremar la normativa penitenciària, però no per això ha de repercutir en la persona amb qui treballo”, va admetre l’educadora, a tall d’exemple del seu àmbit d’intervenció.
Acostar-se a les migracions que ens enriqueixen
Dissabte, últim dia de La Prestatgeria, vam acabar amb una activitat familiar a l’Espai Culturista Sendak en la qual vam parlar sobre migracions, amb una taula rodona per presentar el llibre Contes de migracions, un planeta en constant moviment, una obra que recull 18 relats sobre migracions escrits per alumnes de diferents escoles catalanes, en el marc del Premi Pilarín Bayés. Es tracta d’una iniciativa impulsada per l’entitat Sant Joan de Déu Solidaritat, amb la qual cada any plantegen un tema a l’alumnat català, que envia els seus relats, els escollits dels quals serveixen per editar-ne un llibre. Per parlar sobre aquest projecte vam comptar amb la genial il·lustradora Pilarín Bayés, encarregada des de fa 20 anys d’il·lustrar aquests contes, i també amb dues alumnes, la Laia i la Núria, i la seva mestra Mireia Planas, de l’escola Joaquim Salarich de Vic, una de les guanyadores de l’edició d’enguany.
Així mateix, va participar en la taula en Happy, un participant del projecte Be Henka de Sant Joan de Déu Solidaritat, i que va compartir el seu procés migratori des de Nigèria a Catalunya quan era un infant. “El món és la casa de tothom. La societat que ve és aquesta on tots som ciutadans del món. Per això hem d’estar junts”, va sostenir Pilarín Bayés, reclamant una societat oberta que sigui diversa i acollidora. “Veure que a la gent li interessa les nostres històries ens fa sentir orgullosos i especials”, en va comentar en Happy. Les alumnes guanyadores del premi, per la seva banda, van assegurar que a la seva escola conviuen tots els infants, sense prejudicis: “Tots tenim el concepte de la migració proper. Com que estem tan units, no fem diferències”, van dir.
Després d’escoltar-les, l’actriu i contacontes La Panero va teatralitzar un dels contes del llibre, un moment ple de màgia, que ens va conduir a l’arribada d’un infant migrat a una escola nova, i en com la resta de l’alumnat el rep. Per acabar la trobada, vam realitzar un taller amb el col·lectiu Fronteres Invisibles, creadors d’un joc en el qual es viuen els prejudicis i discriminacions als quals han de fer front les persones migrades.
En definitiva, cinc dies obrint portes a realitats socials que preocupen a la ciutadania, que ens interpel·len i que ens travessen, i que, queda clar després de la boníssima acollida de l’esdeveniment, que necessitem seguir obrint si volem construir una societat millor.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari