El documental ‘Cada quinze dies’

Al cap d'un temps de veure una bona pel·lícula sovint les escenes principals, la fotografia, el missatge de fons i el sentit general que el director ens ha volgut transmetre encara ens acompanyen. Si és un treball cinematogràfic de no ficció, el record pot perdurar encara més. És el que m'ha passat amb el documental 'Cada quinze dies' de Laura Huguet i Joan Tisminetzky, que mostra el vincle i la responsabilitat d'un pare sordcec amb la seva filla adolescent.

El passat 3 de maig vaig assistir al Teatre Eliseu de Roda de Ter, a Osona, a la projecció d'aquest documental. L'interès de la trobada no va focalitzar-se, només, a la pantalla gran. En acabat, el protagonista de l'obra va explicar el seu testimoni vital que va deixar impressionat a tothom. En Carlos Martínez és una persona sordcega que va amb bicicleta-tàndem, fa escalada amb l'ajut d'altres esportistes i, fins i tot, en una ocasió es va tirar amb paracaigudes a l'aeròdrom d'Empuriabrava.

Quan ell mateix detallava, a través d'un guia-intèrpret en llengua de signes, les experiències que ha viscut, i quan responia a diferents preguntes, la curiositat i l'admiració pel seu optimisme i per la seva actitud vital tan positiva creixia i creixia entre el públic. El diàleg a la sala va ajudar a constatar allò que tots sabem, però que de vegades oblidem: cada persona és diferent. I no totes les persones tenen (ni tenim) l'energia o la força suficients per ser capaços de superar les adversitats, tal com ens va demostrar en Carlos. Ens va obrir la seva vida amb naturalitat, sinceritat, proximitat, unes gotes de bon humor i, tota l'estona, amb bon rotllo.

Una de les preguntes va ser aquesta: Com comença un dia normal de la teva vida, Carlos? Quin és el teu dia a dia? Resposta aproximada: “M'aixeco a les sis del matí amb el senyal d'un despertador-vibrador. No obro cap llum, sempre tot fosc. Els meus gossos-guies s'esperen; els toco el cap. Em preparo un cafè amb llet; em rento les dents, em poso roba d'esports, un petó a la dona i marxo”.

La resta del dia ―pel que va dir—, fa esport, va al bar, xerra, menja, fa una migdiada a casa, es comunica amb un mòbil amb Braille i a la tarda es retroba de nou amb la seva parella, quan ella torna de la feina. Tot això perquè en Carlos està prejubilat. Ara, ja no treballa a la caseta de l'ONCE i pot planificar nous projectes. Va explicar que al setembre vol anar amb bici de Roncesvalles a Santiago de Compostela. I com s'ho fa? Si ho voleu saber, en el documental descobrireu amb quina seguretat pedala. A la pel·lícula, el tàndem es mou i avança a tot drap mentre cau una pluja torrencial!

L'interès de la pel·lícula és la relació humana d'un pare amb la seva filla adolescent, la Paula, al llarg de tres anys, i amb qui es troba cada quinze dies, ja que ell està separat de la seva exdona. Algunes de les vivències o problemes que s'hi exposen són els típics estira-i-arronses entre progenitors nascuts al segle XX i fills millennials o generació Z —per exemple, la menor vol més estona el mòbil i el pare ha de posar límits. És molt bonica la comunicació natural que estableixen tots dos amb les mans, el tacte, els moviments corporals, les rialles i les petites discussions. Un seguit de registres que els intèrprets professionals en llengua de signes coneixen bé per aconseguir una connexió comunicativa, plena de química i complicitat expressiva.

Gràcies al documental i a la riquesa del debat (cine fòrum), que es va organitzar a Roda, vaig conèixer una mica la quotidianitat d'en Carlos. També, experiències dures però que es van exposar sense paternalismes; sense buscar el plany o la llàgrima. La seva infantesa com a infant sord i la pèrdua gradual de visió als 26 anys, la negació —primer— i l'acceptació ––després― de la sordceguesa, les baixades i pujades de l'autoestima, la nova vida, els voluntaris que han funcionat i els que no en les tasques de suport rebudes, la llengua de signes domèstica i la llengua de signes estàndard de les persones sordes, l'última operació quirúrgica que ha passat en Carlos, o la seva atracció per les motos Harley Davidson i la roba moderna van ser alguns dels temes variadíssims que va tocar. Vaig saber, a més, que en Carlos és tot un referent per als alumnes que es formen en el camp de la interpretació.

Insisteixo: ja han passat dos mesos des que vaig visionar la pel·lícula i el contingut em torna ara de nou a la ment. La conclusió que en trec és clara: la valentia, la dignitat, la comprensió i el respecte cap a l'altre són valors infinitament superiors a la pietat o al plany solidari. Tot i que, com va dir en Carlos, “no totes les persones sordcegues són iguals” ni tenen aquest caràcter "per tirar endavant". El seu exemple és una lliçó de fortalesa. Moltes felicitats a tots aquells que han fet possible aquest documental magnífic!