‘Parole, parole, parole’... i la pobresa segueix augmentant

Ai, les paraules! Tan belles a vegades i tan cruels d'altres.

Companyes, resulta que dins el món de la pobresa (com en molts d'altres) vivim sota la dictadura de les paraules. Elles manen, elles tenen la veritat suprema. Els fets han passat a un segon pla, són elements insignificants.

A l'era del màrqueting, els mots són els venerats, la seva raó de ser. Avui en dia una piulada equivocada penalitza més que anys de diners malversats. Parlem de solidaritat i multiculturalitat quan tanquem fronteres, parlem de cuidar a l'altre quan s'està assassinant a gent esperançada que travessa el mar. Amb la mà esquerra estesa oferim fer comunitat mentre amb la dreta apartem al que no pensa com nosaltres. Fins quan?

Veiem...

Ens omplim la boca de solidaritat i de lluita contra el sensellarisme. Doncs bé, heu de saber que ja fa uns tres anys que, tant a nivell català com espanyol, hi ha sengles estratègies per fer-hi front, però... sorpresa! Són en un calaix i sense dotació econòmica. Per tant, a qualsevol dels “alts estaments” que es vanagloriï que la lluita contra la pobresa és el seu estendard, abans li recordaré que jo crec en fets, no en paraules; que crec a repartir pressupostos equitativament, posant realment al centre la lluita contra la pobresa extrema. Uf, és que es veu que a la ciutat de Barcelona (i als seus carrers) aparentment hi cabem tothom, però sense estratègies supramunicipals (no només paraules) acabarem petant. Ho demostra l'estudi “Qui dorm al carrer a Barcelona” (Sales 2018), on es comprova que des del 2008 al 2018 ha augmentat un 78,9% l'oferta de places residencials i d'allotjament de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL) a la ciutat, però que en el mateix període la gent maldormint al carrer també ha crescut un 45,3%. Per tant aquí hi ha alguna cosa que se'ns escapa. Hay algo aquí que va mal. Hi ha quelcom estructural contra el què una ciutat i entitats no podem lluitar soles. I què serà?

Doncs, per exemple, segur que no ajuda que actualment el govern de l'estat trigui vuit mesos a donar la primera entrevista d'asil. No és això d'una violència estructural supina? La realitat és que demandants d'asil acaben demanant aixopluc i cures a la xarxa d'atenció a persones sense llar de Barcelona.

Ara bé, les paraules cooperació i respecte pels drets humans són presents constantment en discursos oficials. I és que, com deien els Ràbia Positiva, “paraules són paraules, que arriben i se'n van”.

I sabeu, llavors, quines són les paraules de veritat,les sinceres? Aquelles plenes de ràbia continguda que tenim les treballadores de la línia de foc, davant una persona desesperada cercant explicacions sobre l'absurd: t'entenc, et comprenc i sé la ràbia que tens a dins. Jo sóc la cara visible d'un sistema que fa aigües. No puc donar-te tot el que necessites, però sóc aquí per fer camí juntes. Et reconec.

Ens agradaria parlar sobre el respecte del dret a l’habitatge, de la cobertura total de necessitats bàsiques de qualsevol ésser humà... però des de la base, per ètica, no podem. No és possible. L'estat del ben(mal)estar es dessagna, i nosaltres, “el món de lo social”, som simples tiretes. Els drets hi són presents, però només de paraula. Forma, no pas fons.

I doncs, amigues, què podem fer? Us ve de gust crear petits espais on tornar a creure en les paraules, on els sentiments siguin presents? Portem a terme petites accions solidàries, locals, per tornar a lligar paraula amb acció. Com a mínim, deixem de mentir. Qüestió de dignitat.

I educadores, agents de canvi, persones compromeses... perforem i denunciem els discursos buits, cerquem escletxes de dignitat, demostrem amb fets que encara ens importen les persones. Que encara hi ha esperança. Que, com deia la meva àvia Lluïsa: “Nen, el movimiento se demuestra andando”.

Per tant, per favor, per amor, ens prenem seriosament el sensellarisme com a emergència nacional? Passem a l'acció o seguim parlant?

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article