Esport i igualtat. És el que demanem

En moltes ocasions, reflexiono sobre què és la vida i sempre arribo a la mateixa conclusió: has de ser corredor de fons, anar pel teu carril, al teu ritme i, sobretot, saltant obstacles fins arribar a la meta dels teus somnis. Una vegada que has aconseguit aconseguir-la, les següents carreres es van multiplicant i constantment et superes en cadascuna. Segon a segon, hora a hora, dia a dia, la vida és una gran victòria.

L'any 2018 Sant Cugat del Vallès va ser anomenada Ciutat Europea de l'Esport per ser una població en la qual els seus habitants practiquen algun esport. Des de l'ajuntament es difon es fomenta una vida sana i activa a través de l'exercici. El col·lectiu de la diversitat funcional intel·lectual, naturalment, també té el seu espai integrat a Sant Cugat de Vallès: els STQlímpcs! Per als que no coneguin que són “aquests jocs” us diré que es configuren en tres esports: atletisme, bàsquet i petanca. En tots ells han participat els nostres meravellosos esportistes emportant-se un munt de medalles i triomfs.

Els STQlímpcs són els únics “Jocs Olímpics” en què tots els seus participants guanyen. Els esportistes pertanyen a la Fundació Privada Guru, Taller Jeroni de Moragas SCCL, Club Muntanyenc Sant Cugat i Catalònia Fundació Creactiva. Us puc assegurar que la seva gent està plena de superació, d'esforç i de somriures. Guanyen en autoestima, en felicitat i en companyonia. Perquè ells, pensen, riuen, senten igual que tu!

Igual que els Jocs Paralímpics, els STQlímpcs són esports de repercussió minoritària. És un gran problema d'etiquetes imposat per una societat saturada de pretextos i complexos. Una ciutat a la recerca de la utopia de la perfecció. Encara el 2020, amb els avenços tecnològics, metges, científics, etc. sembla surrealista que encara hem de lluitar per a esborrar l'estigma del racisme, les classes socials o les diferents capacitats físiques o psíquiques de la població.

Per a les persones amb diversitat funcional intel·lectual cada alba és progressar. La nostra essència no varia molt de les de la resta. Sí, potser som diferents de vosaltres físicament i psíquica, però, hi ha algú igual a un altre? No. Si ens basem en això, llavors en què ens diferenciem? És veritat que alguns no podem veure, altres caminem amb dificultat o no caminem, hi ha qui no pot sentir, o no pot defensar-se amb la parla... En definitiva, la societat d'avui exigeix ​​tant que molts de nosaltres estem fora del que es diu erròniament, “normalització”. La societat posa uns límits tan alts que ens és impossible derrocar-los. Però la vida és molt més! La vida és contemplar, respectar, estimar, compartir, ajudar... La vida és tenir valentia. I us asseguro que en això estem doctorats.

Els meus companys i jo ens sentim molt orgullosos de pertànyer a centres en què trobem un equip humà sensible i competent. Professionals que ens cuiden i ens consenten. Professionals que, dia a dia, contribueixen a què avancem amb pas segur, perquè siguem persones amb somriure complet i puguem lluitar per accedir a les activitats normalitzades. Volem tenir la mateixa repercussió social i compartir esports i activitats amb persones sense diversitat funcional! Per això, necessitem que l'administració ens ajudi a créixer, que sensibilitzi a la ciutadania, que sol ser un treball ardu, i que apostin per nosaltres.

Per què no ens enfrontem junts? És per por de no guanyar? A no tenir les mateixes capacitats del nostre contrincant? Els jocs amistosos són una bona opció, encara que siguin ocasionals o, fins i tot, es pot permetre alguns entrenaments amb els federats, la qual cosa, segurament, enriqueix a tots dos.

Des d'aquí us demano, a cadascú de vosaltres que aporteu el vostre granet de sorra, perquè per molt petit que sigui sempre serà un pas endavant. No canviarem el món, però entre tots sí que podrem canviar el nostre petit gran món. Amb la igualtat tots guanyarem!

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article