El que el virus ens ensenya

Dia rere dia veiem com els discursos grandiloqüents dels principals polítics de les potències europees s'omplen la boca parlant-nos d'humanitat mentre en la realitat quotidiana són les persones que treballen en els serveis bàsics, com ara el personal sanitari, el personal dels serveis públics, el transport o les persones que ens venen els aliments i els productes bàsics, les qui realment estan al servei de la humanitat.

Són aquestes persones qui ens permeten que, davant del perill que suposa aquest coronavirus, nosaltres puguem viure confinades a les nostres cases de manera confortable.

La situació actual hauria de servir de lliçó als poderosos per tal que aprenguin com en som de vulnerables tots plegats. Els hauria de servir per entendre que barallar-se a tota hora, dins i fora dels parlaments, tot tirant-se els plats pel cap o insultant-se constantment, no ens fa avançar, precisament, per aconseguir un món millor, un món més just.

També tots nosaltres, gent normal i corrent, hauríem d'aprofitar aquest fet per aprendre el que la vida ens està ensenyant. Amb totes les dificultats que té la vida, cal que nosaltres encara ens la compliquem més? Té algun sentit insultar-nos i fer-nos mal els uns als altres?

Potser aquests dies que ens hem de quedar confinats a casa sigui un bon moment per reflexionar en tot allò que podem construir plegats. Podríem construir un món on, en lloc de donar-nos l'esquena, treballéssim junts, en pau, per tal de fer front a les nombroses dificultats que la vida ens planteja.

Aquests dies ens haurien de convidar a pensar en aquelles persones que no poden quedar-se a casa seva, en aquelles persones que estan esperant, aturats a les fronteres, sense esperances de futur. Persones que no poden oferir cap futur als seus fills i filles perquè ni tan sols tenen una casa on refugiar-se.

La incertesa que avui vivim potser ens està demanant que ens posem a la pell d'aquelles persones que fa anys que anhelen viure en pau i no ho aconsegueixen. Persones com jo, que no puc tornar al meu país a veure la meva família i abraçar-la.

Nosaltres aquí, a causa del virus, no podem veure les nostres famílies, mentre que la guerra fa que hi hagi persones que tampoc no puguin veure les seves. I el que encara és pitjor és que aquesta situació sigui provocada per les mateixes persones.

El dolor i la incertesa que estem vivint és comú. Com ha dit el president de l'estat Espanyol "el virus és un enemic comú que no discrimina fronteres, ni llengües, ni el color de la pell". Tanmateix, la guerra sí que distingeix entre les persones perquè els éssers humans sabem distingir…

Ara tenim països diferents amb situacions molt diferents però amb problemes semblants. Ens servirà per apropar-nos?

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article