Quan les seves potes són els meus peus

El cavall, animal fidel, elegant i fort, ha estat fonamental per a l’ésser humà com a suport en activitats com els conflictes militars, com a mitjà de transport o en les activitats agrícoles... El seu origen es remunta a 55 milions d’anys enrere, quan el seu ancestre era de la mida d’una guilla petita. Com que és un animal herbívor, potencialment víctima dels depredadors, la seva anatomia va evolucionar i amb el transcurs de la història ha arribat a ser el que coneixem en l’actualitat. La seva domesticació es remunta a 5.500 anys enrere i va tenir lloc a la zona d’Euràsia.

A causa del caràcter noble, el cavall ha facilitat les nostres activitats, ocupacions en els quals es requereixen unes característiques i sensibilitat especials, com en el cas de la hipoteràpia, una pràctica terapèutica que, en l’actualitat, és reconeguda i reclamada per la diversitat de beneficis, no només físics, sinó emocionals i fins i tot socials. Hipòcrates va fer l’ullet a aquesta praxi al seu llibre Les dietes, en mencionar el moviment del cavall com a benefici terapèutic. A mitjans del segle XX, la capacitat de superació de Lis Hartel, que amb 16 anys vaig tenir poliomielitis greu, i gràcies a la seva constància, va aconseguir la medalla olímpica de plata el 1952 i una altra el 1956 sobre el seu cavall.

Els beneficis de la teràpia assistida amb cavalls, a mitjans del segle passat, es van donar a conèixer mitjançant manuals, treballs científics o llibres editats per diversos països europeus. Tanmateix, és la Universitat Autònoma de Barcelona | EUG Escoles Universitàries Gimbernat des d’on es va impartir el primer curs de postgrau de rehabilitació eqüestre-hipoteràpia (1999).

La hipoteràpia de la mà de Teresa Xipell, Carla Cendrós i Carlota Soler a la Fundació Federica Cerdà, ha representat per a mi una gran satisfacció, tant física com afectiva. Des de la primera sessió, el trasllat de la cadira de rodes a l’esquena el cavall va suposar-me un univers nou. La mida baixa del cavall Fuli i la nostra especial comunicació va aconseguir que la meva confiança es reforcés. És essencial que aquestes teràpies les acompanyin dues persones: la terapeuta i el mosso (Julio Martín o Pepe Soriano, en el meu cas) que dirigeix el cavall. Durant els primers anys, vaig usar una muntura que duia un cèrcol per subjectar-me mentre feia els exercicis. De fet, estava tan enganxada a aquell cèrcol que si hagués estat gelat o bullint no ho hauria ni notat. No havia estat mai tan pendent del meu equilibri com sobre d’un cavall. El mínim moviment em semblava la prova més difícil i em costava mantenir l’atenció quan feia els exercicis.

El cavall produeix uns moviments de vaivé que estimulen el cos humà, l’esquelet i els músculs, motiu pel qual s’aconsegueix un millor funcionament. Tot i que els exercicis de coordinació eren per a mi la cosa més complicada del món, amb el terapeuta vaig aconseguir manegar les regnes, mantenir el cos recte, respirar pausadament i agafar i deixar anar diferents objectes, a l’hora que exercitava la vocalització. La banda sonora la posaven els cascos del Fuli o la Meri.

Els exercicis de la teràpia se solen fer a la hípica, però també acostumem a sortir a fer passejos pels voltants. El terra de la hípica no és el mateix que el terra del bosc o l’asfalt. Per tant, les passes del cavall són diferents, motiu pel qual s’exerciten moviments diferents per a diferents sensibilitats corporals.

L’arribada de l’euga Meri a l’hípica em va donar nous reptes. Recordo la primera vegada que la vaig veure: em va impressionar el seu posat atlètic i la seva alçada; venia d’un lloc on li feien fer massa exercici. La compostura era elegant, però vaig endevinar que als ulls hi guardava una expressió melancòlica. Immediatament, vaig preguntar-me què sentiria asseguda sobre d’ella. M’hi sentiré segura? I ella, estarà còmoda amb mi? Aquells dubtes es van esvair quan vaig tenir el privilegi de muntar-la per primera vegada. Em vaig sentir insegura a causa de com de lluny veia el terra i per la diferència de les passes del Fuli. El cos se’m sacsejava sense control al ritme de les meves palpitacions nervioses. La pota dreta endavant i el cos se me n’anava a la dreta; la pota esquerra endavant i el cos, cap a l’esquerra. Pota dreta, costat dret. Pota esquerra, costat esquerre. Pas, moviment. Pim, pam, pim, pam. Els mateixos exercicis que realitzava amb el Fuli, amb la Meri em resultaven complexos. Vaig tardar anys a adquirir seguretat amb l’euga, a canviar el cèrcol per les regnes, a què no m’intimidés la seva alçada, a avançar-me als seus actes, a sentir que érem una unitat, perquè les seves potes eren els meus peus. D’aquesta manera, després d’uns anys, vaig completar-me, vaig aconseguir sentir-me segura, vaig aprendre a estar sola a estones i a tenir una compenetració amb la Meri.

Quan aquest temps de pandèmia acabi, us convido que proveu la hipoteràpia, perquè a banda dels beneficis que atorga la seva pràctica, la recompensa més gran és el vincle màgic que es crea entre el cavall, el terapeuta i el mosso, a més de gaudir de la natura.