Els llocs que no fan mal en educació

“Torna’m al lloc / on la vida bategava (...) / Avisa l’àvia, m’he fet sang aquí a la cama / Entrem a casa / Que t’ho netejo sota l’aigua / Ara un petó d’aquells que tot ho curaven / Quan caure no feia mal (...)”. Joan Dausà. ”Caure no feia mal”, 2018.

“Deixa d’amagar-te / que el somriure parli / més que tu no som eterns”. Blaumut, ”Com a casa”, 2018.

“La mare diu que cada tres segons, / després de la sirena, / allà a fora juguen a un joc. / Fan esclatar mil bosses de paper, / però que no hi puc anar, / que encara fa massa fred”. Blaumut, “Demà”, 2017.

En una societat i cultura on predomina la por, la competitivitat i intentar ser millor que l’altre, a partir del que faig o tinc, calen espais que no facin mal, ja no dic segurs, perquè la seguretat no existeix, ja que el canvi, en la vida, és el fet més segur que hi ha. En aquesta societat que ni tan sols assumeix el canvi, només l’accepta, existeixen espais que no facin mal, espais que al seu voltant creïn bombolles d’estabilitat i de preparació al canvi? Qui construeix aquests petits espais: nosaltres, el nostre entorn? Els escollim o ens els imposen sense que nosaltres ho sapiguem?

L’educació és l’eina essencial per aconseguir-ho. Educar, acompanyant, amb respecte, és la clau per aconseguir una altra mirada social i cultural, una mirada diferent i crítica de tot allò que ens envolta. Només amb aquesta altra mirada, podrem aconseguir espais que no ens facin mal, màgics i que ens permetin protegir-nos del món que ens volen imposar i que acabem acceptant, sense saber-ho, o d’aquells altres que sí que ens fan mal i no sabem per què, tornem i tornem.

I aquests llocs poden ser físics, institucionals, que acullen als infants que reben l’educació o als joves que són acompanyats i acompanyades en el seu procés d’emancipació i creixement social. O en els espais de relació entre persones migrades o persones sense llar. Sense oblidar els espais residencials per a gent gran, joves i infants o les mateixes institucions penitenciàries. Espais que, si es cuidessin com a institucions d’acompanyament, podrien cuidar als professionals i les professionals que hi treballen i als seus usuaris i usuàries. Institucions que, si saben adaptar-se, a aquests usuaris i usuàries, els permetran créixer sense fer-se mal i conviure en un estat emocional estable i d’acompanyament. Cuidar aquestes institucions per aquells que ens governen és una aposta segura per a una societat i una cultura més lliures i crítiques amb allò que ens envolta i, també és un reconeixement i apoderament a aquells i aquelles professionals que hi treballen, més enllà d’una titulació aconseguida o dels possibles premis obtinguts en algun moment determinat.

Aquests llocs que no fa mal també hi són en les accions artesanals de les professions que acompanyen en la vida a les persones. És a dir, aquelles petites accions que formen part del nostre dia a dia i que, en temps de pandèmia i de noves normalitats, han estat relegades a la intimitat d’una casa, d’un pis, d’una llar. Accions com les abraçades després d’unes llàgrimes, un cop a l’esquena després de rebre una mala notícia, el silenci que acompanya el reconeixement d’una història de vida diferent, els petons de consol, d’alegria per aconseguir alguna fita, Un somriure en senyal d’agraïment per alguna cosa assolida, compartir un tros del mateix entrepà amb el nen que no li ha tret ningú... I podria continuar, perquè tots i totes aquelles professionals que han treballat o volen treballar amb persones, poden recordar aquestes petites accions diàries i la llavor que deixa en ells i elles i, reviure el pòsit que deixa també en nosaltres com a artesans de les professions que acompanyen en la vida i a la vida. I que en algun moment de la seva vida, els nostres i les nostres usuàries, ho rebran de mans d’altres professionals o de persones que es creuaran en el seu camí vital.

I, no podem oblidar, els espais que no fan mal que se suggereixen, que es donen i que no formen part d’un mateix, sinó que ens envolten socialment i cultural, i que els professionals podem posar en pràctica en algun moment del nostre tarannà professional. Parlem dels espais que no fan mal que trobem darrere d’una cançó, del fragment d’un llibre, de l’escolta en silenci d’un poema, de la capacitat creativa i aclaridora d’un petit redactat, en una fotografia, en un dibuix, en un simple joc de taula o en la visió d’una pel·lícula que ningú coneixia i que no forma part de la cultura global imposada. El que pot suggerir tots aquests elements que ens envolten en l’altre no el podem mesurar objectivament, però sí que es pot valorar allò que es dibuixa al seu rostre, cap al lloc que el porta i què podem fer amb això, un cop ho veiem i som conscients del fet: continuar acompanyant des del respecte, acompanyar des de la incondicionalitat d’una professió que sorgeix del cor, de la necessitat d’acompanyar el canvi i oferir oportunitats a altres persones que no han pogut sentir aquesta incondicionalitat, o l’han perdut o li han fet perdre en algun moment determinat de la seva història o no han pogut acceptar-la per les raons que siguin.

Els educadors i les educadores hauríem de poder oferir espais que no facin mal, conviure en institucions que ajudin a obtenir aquests llocs que no fan mal i que puguin acompanyar el retorn a una societat amb certes garanties, no per sobreviure i sí que per viure i sentir-se protagonista d’un procés de canvi, sabent que hi ha institucions i professionals que ofereixen i acompanyen espais que permeten als nostres usuaris i a les nostres usuaries aquest “quan caure no feia mal”, com diu la cançó de Joan Dausà.