Soledat no volguda en temps de pandèmia

Com hem de gestionar la soledat no volguda en un moment en què ens veiem abocats al confinament, a les restriccions en les relacions i a la comunicació en línia? Ja era una realitat, abans de la pandèmia, que una part important de la societat patia soledat no desitjada per diferents factors, com per exemple l'augment de persones de la tercera edat, la pèrdua de membres familiars, l'avançament tecnològic... És per aquest motiu que, des de no fa gaire temps, la soledat no volguda ha entrat en l’agenda política.

Així doncs, durant els darrers anys, hem analitzat dades, hem efectuat estudis, hem fet debats sobre la soledat no volguda, especialment la que afecta les persones grans. I és que considerem aquesta situació com un factor important d'empitjorament de la salut i de la qualitat de vida i que afecta en major proporció a les dones. Des de les administracions públiques, sobretot les més properes a les persones, i des de les entitats del tercer sector, s'han posat en marxa programes i projectes, alguns molt exitosos, per abordar aquesta situació. I ara, algunes de les propostes formulades abans de la Covid prenen més rellevància per com han afectat determinada població les mesures que s'han aplicat per combatre la pandèmia.

A l'inici de la crisi es van haver de prendre decisions i es van imposar actuacions extremes a les persones grans. Disposant de més coneixement i mitjans, si arriba un nou context similar a les onades ja viscudes, no s'haurien de repetir novament. El tancament de recursos comunitaris de proximitat, com són els casals d'avis, els centres de dia i les restriccions de les atencions no presencials i amb via cita prèvia són algunes de les mesures que no hauríem de tornar a viure.

Les actuacions de restricció de contactes s'haurien de prendre ajustades a cada lloc i a cada persona i preveure que l'actuació no incrementi situacions de soledat, buscant així l'equilibri entre la “seguretat” i la “qualitat de vida”.

Des del treball social, com agents facilitadores de canvi, dins del marc de polítiques de proximitat, haurem de vetllar molt per mantenir l'equilibri entre preservar la salut evitant contagis i no oblidar la importància de la relació amb les persones, especialment amb aquelles que se senten soles. Cada vegada que pensem en una manera d'organitzar-nos (l'atenció presencial vs l'atenció telefònica o en línia) o engeguem programes d'atenció, haurem d'evitar el risc que quedin excloses les persones a qui no arriba la informació per les xarxes o les que no poden accedir a Internet. Tampoc les que no tenen opcions a participar activament de la vida social, presencialment i digital. L'opció d'ús de mitjans i dispositius digitals faciliten la vida i cal garantir que l'accés a aquestes eines es faci en igualtat de condicions, evitant engrandir encara més l'anomenada ‘fractura digital’.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article