Entre dos geners

Dos geners distints, dues crisis diferents i hiverns massa semblants. Si observem pel mirall retrovisor —per saber d'on venim, on som i cap a on anem—, el gener de 2020 no havia arrencat pas bé. Fa només un any i amb poques setmanes de diferència, s'escolaven tres notícies gairebé consecutives: el desembre de 2019 veia la llum el darrer informe Foessa sobre l'estat de l'exclusió social; el gener de 2020 el relator especial de les Nacions Unides sobre pobresa extrema i drets humans, Philip Alston, visitava l'Estat espanyol, i un mes després, a finals de febrer, es feien públiques les dades actualitzades del Consell General del Poder Judicial sobre l'evolució dels desnonaments. Era tot just abans de l'esclat de la pandèmia. I ja aleshores l'informe Foessa reblava que a Catalunya érem tres societats en una, en un sol país desigual —un 45% integrat, un 35% precari, un 20% exclòs—; el relator de les Nacions Unides alertava que el sistema de protecció social “estava trencat”, i les gèlides estadístiques judicials recordaven que Catalunya continuava liderant el rànquing de famílies desnonades, a un ritme de 34 desnonaments diaris. El 70% per impossibilitat d'assumir el lloguer. 

Així estava el país abans de la Covid-19, segons les dades de l'informe Foessa, que descrivia un context de polarització social on al mateix temps que “creix el percentatge de persones en integració plena, creix el de persones en exclusió social severa: una de cada cinc persones es troba en situació d'exclusió social”. Afegia que “la crisi econòmica recentment viscuda, unida als problemes estructurals del nostre model socioeconòmic, ens ha deixat una societat més deslligada, amb col·lectius cada vegada més allunyats del nucli d'integració” i ens recordava que, “des d'una mirada més àmplia, l'exclusió social severa augmenta des del 2013”, amb un risc estructural de cronificació. Com a factor prevalent d'exclusió hi destacaven l'atur, que multiplica per 2,6 el risc de caure en situacions d'exclusió social i per 3,7 el de caure en la pobresa severa. Però ni l'ocupació laboral és ja garantia: “El treball es precaritza i es converteix en factor d'exclusió: un 13,6% de les persones que treballen estan en situació d'exclusió social”. En la darrera dècada, s'ha anat escurçant i accelerant el circuit cap a la pobresa: si abans el cicle durava dos anys, ara s'hi pot arribar en quatre mesos.

En el mapa de les desigualtats, la diagnosi exposa que, en matèria d'habitatge, tres de cada deu persones pateixen dificultats i que el seu preu desorbitat porta a l'exclusió severa 944.000 persones. Però l'exclusió té mil fesomies i moltes realitats invisibilitzades. Des de les desigualtats en la salut —el 17% de les persones es troben afectades per dificultats en la salut, però puja fins al 78% en les persones en situació d'exclusió social severa— fins als riscos per a la infància i l'adolescència —un terç dels menors es troba en escenaris de pobresa. El teló de fons —sexisme, racisme, classisme— és massa conegut, en un marc estructural de feminització de la pobresa: “La taxa d'exclusió és més alta si ets dona, tens entre 45 i 54 anys, ets immigrant, estàs a l'atur, ets família nombrosa i/o família monoparental”. En el cas de les persones migrants, racismes estructurals, les taxes d'exclusió social es tripliquen fins a afectar-ne el 46,8%.

El gener de 2021 no ha arrencat millor que l'anterior: 110.000 persones més a l'atur i 75.000 llocs de feina destruïts. Oxfam calcula que 120.000 catalans més han caigut en la pobresa. I un nou informe de l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans constata l'enquistament de la desigualtat i un retrocés en la bretxa social de 15 anys a l'Àrea Metropolitana de Barcelona, destacant que la renda mitjana familiar cau un 7%, que la pobresa severa afecta 50.000 persones més (arribant a les 221.000) i que 152.000 persones més queden en risc d'exclusió (sumant-se a les 648.000 que ja ho estaven abans de la pandèmia). Totes les dades han empitjorat i cal recordar que encara no havíem superat les conseqüències socials de la penúltima crisi financera del 2008, de la qual vam sortir més desiguals i amb 4.000 milions en retallades que només s'han revertit parcialment: la inversió social pública encara no ha recuperat els nivells del 2010.

Aleshores va arribar març i la crisi sociosanitària de la Covid-19 i, amb ella, tots els factors d'exclusió i sotrac social s'han multiplicat. A cada nou informe s'enfilen les corbes que quantifiquen l'atur, la desigualtat i l'exclusió. Fins i tot les dades oficials despullen una dualitat contradictòria entre recuperació econòmica i reconstrucció social. Des de fa cinc anys, la Unió Europea incorpora, a part del PIB macroeconòmic, l'IPS (Índex de Progrés Social), conegut com el PIB social. En la primera avaluació del 2016, Catalunya ocupava, entre les 272 regions europees, el lloc 58è en PIB econòmic, mentre davallava a la posició 165 en l'IPS. L'any 2020, en la segona avaluació, Catalunya baixa a la posició 70 en PIB i se situa en la 135 en l'índex de progrés social, aquest cop en relació amb 240 zones, atès que, fruit del Brexit, s'han descomptat les zones britàniques. La caiguda seria de nou posicions en l'IPS. Aquesta disparitat és la que anuncia una alarmant sortida desigual de la crisi en forma de K polaritzada.

Amb microscopi social s'ho han mirat els metges Javier Padilla i Pedro Guillón, al llibre Epidemiocracia. Nadie está a salvo si no estamos todos a salvo (Capitan Swing, 2020), on apunten que tota pandèmia té quatre fases —substrat, contagi, resposta, reconstrucció—, que totes són eminentment sociopolítiques i que el més important és el substrat sobre el qual creixen i el substrat que queda de la reconstrucció posterior, perquè serà el sol sobre el que coneixerem el futur. Rememoraven allò dit pel metge prussià Rudolf Virchow davant l'extensió del tifus el 1848 a l'Alta Silèsia: “Temo més la pobresa que el bacil de Koch”.

Malgrat tot, en un present incert i un futur enfosquit, la pausa sobtada del març passat va suposar també una escletxa. L'ecofeminista Yayo Herrero ho va qualificar d'un minut de claredat, on vam veure sense filtres el món tal com anava quedant —insostenible i inhabitable—. En aquella parada obligatòria, on les vam veure de tots colors, també van sorgir milers d'experiències solidàries, cooperatives i comunitàries que feien camí. Des d'aquell aforisme de Jorge Riechmann —‘Temps difícils'— que ho clarifica: “En els temps dolents, només tiren endavant els més brutals i els més cooperadors. Venen temps dolents: cal fer el possible i l'impossible perquè les nostres societats es decantin cap a la segona, compartir i cooperar”.

A l'abril algú va escriure que l'única forma de salvar-se cadascú era ja i només salvant-nos tothom alhora. Rere el gener de 2020 i 2021, queda el dubte de com serà el gener de 2022. Perquè, de tota crisi, o ens en sortim més lliures o més desiguals. Per això la lluita contra les desigualtats socials és ja una lluita col·lectiva i compartida on concorre una doble dificultat en forma de dilema: sí, potser no serà fàcil sortir-nos-en, però molt més difícil serà no fer-ho.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article