L’efecte Matilda

L’efecte Matilda és el nom que es dona a la invisibilització històrica de les dones en el treball, en la investigació, els descobriments i altres fites del camp científic.

El nom té per objectiu recordar a la Matilda Joslyn Gage, activista i sufragista nord-americana que va dedicar molts esforços per denunciar la injustícia d’haver ignorat, de forma continuada, els descobriments científics de les dones al llarg de la història.

Aquesta terminologia es deu a la Margaret V. Rossiter, que la va utilitzar el 1993 i ara ha recollit l’encàrrec l’AMIT (Associació de dones investigadores i tecnòlogues). Un dels objectius que tenen és el de despertar consciències i constaten que la manca de referents femenins al llarg de la història té un impacte directe en les aspiracions professionals futures en les nenes.

Amb la recuperació de les dones científiques oblidades, a més de reparar una injustícia històrica, es pot ajudar que més nenes i noies escullin el camp científic com una opció professional. El cervell no té gènere, diuen algunes científiques. No existeix el cervell masculí ni el femení. No discrimina per qüestió de gènere.

Els últims estudis ens diuen que cada cervell és diferent i que n’hi ha tants com persones, independentment del sexe o del gènere. El cervell és plàstic i no naixem amb els circuits sinàptics predeterminants sinó que es configuren segons els aprenentatges, les experiències i tots els altres imputs que anem rebent al llarg de la infància i de la nostra vida.

S’ha constatat que en les etapes pre i peri-natals la influència de les hormones sexuals incideixen en algunes estructures cerebrals, però no s’ha demostrat que això condicioni el funcionament del cervell.

Diu la UNESCO que poc més d’un 28% de dones del món es forma en estudis científics superiors. Hi ha un moviment, en alguns països, que treballen amb l’objectiu de canviar aquesta xifra. Diuen que amb el model social vigent només aprofitem la meitat de la substància grisa per resoldre els reptes de futur i per això cal fomentar les vocacions científiques i tècniques dels joves. No ens podem permetre que, l’herència que arrosseguem des del segle XVIII, barri el pas a nenes i joves amb aptituds científiques.

La ciència és masclista? Diuen que no ho és en si mateixa, però sí en la mesura que ho és la societat. El grup científic no és un món a part i moltes vegades, potser de forma no molt conscient, es marquen diferències en funció del sexe. Hi ha universitats que evidencien preferències, en funció del sexe o gènere, a l’hora d’escollir candidatures. A poc a poc es va avançant.

Observant altres àmbits, s’ha destacat, a escala internacional, el bon lideratge de les dones, en llocs claus dels governs, en moments complicats i de crisi greus. Es parla d’una manera femenina d’afrontar les crisis. El lideratge de les dones, diuen, és menys competitiu, més cooperatiu i horitzontal. Això no vol dir que els homes no puguin exercir aquest tipus de lideratge de forma impecable.

No és científic dir que el sexe o gènere, per si mateix, determini una manera de dirigir o de governar, però sí que s’ha observat un lideratge polític diferent que no es pot generalitzar perquè són pocs països els liderats per dones.

Hi ha països com Finlàndia, Suïssa, Nova Zelanda, Alemanya que tenen una dona al capdavant del seu govern. Moltes vegades han estat felicitades per les decisions preses i per la qualitat democràtica i el benestar social dels països que governen.

La pandèmia que encara ens afecta ens ha demostrat que el pes fort de les cures encara recau en les dones. S’han fet moltes enquestes i el resultat és que les mares de família han estat el “pal de paller” per tirar endavant aquesta situació tan dura per la que estem transitant.

No hi ha estructures per donar suport a les cures i moltes famílies s’han sentit abandonades i indefenses, sense escoles, sense llars d’infants, sense avis. S’ha d’avançar en aquest tema. Aquesta pandèmia no només ha afectat les dones sinó que les mares i pares van haver de fer de treballadors, cuidadors, cuiners, mestres, monitors, inclús de psicòlegs. L’increment de la responsabilitat familiar es va incrementar significativament.

La importància de tenir cura ha quedat sobradament demostrada. No pot ser que un puntal tan important per la vida familiar quedi només sota la responsabilitat de la dona i que els governs no facilitin cap suport extern que permeti una autèntica conciliació.