Immersió lingüística social

Gairebé tota la vida he estat acompanyant gent per promoure'n avenços personals. Ho he fet com a mestre, dinamitzador social, professor, guia de grups de conversa, membre d'entitats, etc. Soc català perquè els pares m'hi van criar, estimo Catalunya perquè l'he trepitjada en companyia i he trobat el meu lloc a la vida aquí gràcies a l'estudi. És el que he anat traspassant, sovint sense adonar-me'n: estima pel català i pel país i voluntat amb perseverança per trobar el lloc d'un mateix en el concert social.

Els nois dels barris més deixats dels anys seixanta amb qui vaig conviure eren castellans de parla. Els vaig portar a conèixer la Catalunya més natural, el Pirineu. No sé si parlen català, només sé que no són carn de presó, com eren, i que aquella experiència els va transformar com un mitjó. No deuen estar-hi pas en contra.

Els nois i noies de la petita escola de barri on ensenyava eren un 90% castellans de parla. Un dia els mestres vam començar a fer les classes en català. Cap problema. Per què? Perquè alumnes i mestres convivíem a l'aula, al pati, al carrer, a la sala de visites amb els pares i fora de l'escola en colònies i excursions. En català. Es van fer catalans sense pensar-hi. Per què no? Encara ens trobem de tant en tant. En català, és clar.

Actualment, a la CAL hi ha un projecte que ajunta llengua, comunicació i cohesió social. És el Xerrem Junts. Hi ha més de 150 persones que fan rotllana cada setmana amb gent que necessita trobar un lloc, el seu lloc, dins del concert social. Conviuen estones tots plegats en català. Hi conviuen, no "l'aprenen". És clar que es fan catalans. Per què no, si no? S'hi fan, simplement, perquè veuen que les mirades que es creuen van als ulls i no a la roba ni a la pell, constaten que són anomenats pel seu nom propi i intransferible i saben del cert que els companys de rotllana compten amb ells. No volem res més, els humans. I tot això en català. Per què no, si no? Han estat convidats a parlar-lo i accepten la invitació. El català els obre oportunitats de relació i de feina i l'aprofiten. Han donat més valor a la nostra llengua i miren d'usar-la. I així, s'endinsen d'alguna manera al país i inicien camins de pertinença.

Els estats tenen poder, masculí. La gent d'un país tenim potència, femenina. Una bona part de la potència és aquí, en la convivència franca que transmet la vida que hem rebut en aquesta terra, que flueix d'una història i una llengua, i on hem de mirar de no coexistir sinó viure plegats.

Recorro molts racons del país, més dels afores que dels centres de les poblacions, i trobo aquí i allà un munt de gent del país que fa el mateix. I molt millor, perquè s'hi implica amb cos i ànima. Hi ha potència. Hi ha país.