La universitat: el somni i l’aventura de la meva vida

Em dic Jessica Bao, tinc 33 anys i visc amb els meus pares a Badalona. Des que vaig néixer, pateixo paràlisi cerebral (PC). El passat 5 de novembre de 2021, em vaig graduar, per fi i presencialment, en Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona (UB). En aquest article voldria explicar-vos com ha sigut el meu pas per la universitat, el qual, no només ha sigut una bona experiència, sinó, tota una aventura. L'aventura de la meva vida!

Quan dic que ha sigut una bona experiència, això no vol dir que no hagi sigut difícil. Tot i que els obstacles als quals he hagut de fer front abans, durant i després de la carrera no han sigut diferents dels que he tingut en altres centres educatius ordinaris. El principal i fonamental, crec que ha sigut i encara ho és: el desconeixement dels professors i professores de l'educació ordinària. Tant en l'escola d'adults, on m'he graduat de l'ESO, com a l'institut, on vaig aconseguir el títol de Batxillerat humanístic.

Tots els i les docents es comportaven igual, de la mateixa manera. Primer, no sabien què hi feia algú com jo allà. Segon, no sabien com tractar-me o parlar-me. I que sàpiga, no sóc cap extraterrestre ni tinc banyes o antenes al cap ni tampoc sóc de color verd. De moment, és clar. Tercer, al final, quan s'acabava el curs, els mateixos professors i professores que em van mirar malament o estranyades, al final, m'adoraven. I s'adonaven de tot el meu esforç i la meva perseverança.

El pitjor moment de tota l'experiència, però, va ser molt abans de començar classes, a la Selectivitat, o com es diu ara: Ebau. No la tornaria a fer ni boja! Els dies 16, 17 i 18 de juny de 2015, van ser els tres pitjors dies de la meva existència! De veritat. Molts nervis, molts exàmens, moltes preguntes i molt de tot. Vaig assistir al tribunal especial, que li duien “tribunal d'incidències”. La PAU (Prova d'Accés a la Universitat, així es deia abans) la vaig fer a la Universitat Politècnica de Catalunya. Una universitat que no coneixia ni havia vist mai.

Aquest esforç, no obstant això, va valdre la pena. El millor de tot va ser quan vaig veure la nota per internet. No em podia acabar de creure que hagués aprovat. No era per a tirar coets, però n'havia tret un 6! A la setmana següent, més o menys, em vaig matricular al grau de Filologia Hispànica de la UB. I aquí va començar un camí que, potser, sorprendrà alguns de vosaltres. Per començar, la primera classe de Filologia no la vaig fer a la famosa i coneguda facultat de la plaça Universitat, a l'Edifici Històric, sinó que vaig anar a l'edifici del Centre Cultural del Carme, a Badalona. I aquí ve una altra sorpresa, ja que a la classe només hi era jo amb el professor o la professora de torn. I és per això que, fins a l'any següent, no vaig anar a la universitat de veritat. Allà sí que hi havia gent!

Per poder fer totes les classes del grau vaig haver de fer servir diverses eines. No seran les més típiques, però sí, les més importants per a mi. L'ordinador, per exemple, el tinc adaptat amb un cobertor de teclat. L'ordinador és el meu llapis o bolígraf i paper. Perquè pel tipus de paràlisi cerebral que tinc m'és molt difícil escriure a mà. Per altra banda, Internet va ser una de les meves principals eines, sobretot durant el confinament, ja que, com tothom sap, vam haver de seguir les classes per la via digital. Internet, també va ser tot un descobriment per a mi. El que més m'agrada d'aquesta invenció és el fet de poder-me comunicar amb qualsevol i a qualsevol hora i lloc.

Gràcies a aquestes eines vaig poder completar aquesta aventura i treure'm el grau de Filologia Hispànica. Tanmateix, aquest assoliment va ser gràcies, sobretot, a totes les persones que em van ajudar i van confiar en mi, per fer-me arribar fins aquí. Més enllà de la meva família i, sobretot, dels meus pares, que em van acompanyar de dilluns a dijous, tant si feia sol com si plovia. Sense ells i sense la seva ajuda, ben segur que no ho hagués aconseguit. Vull donar les gràcies també al grup de treballadors del SAE (Servei d'Atenció a l'Estudiant) de la UB, i, en especial, a la Núria Martínez, al Jordi Molina i a l'Anna Guasch. Sense ells, res hauria estat possible.

També vull agrair el suport d'uns quants professors i professores, com la Cristina Carrasco i en Jordi Ullod de l'escola d'adults Gran Sol; en Lluis Rodellino i la Begoña Hernández de l'institut Eugeni d'Ors; i la Lola Josa, la Virginia Trueba, la Cristina Illamola, en Paolo Roseano, l'Antonio Torres, l'Anna Caballé i en Jordi Fortuny, de la universitat. Finalment, però no menys importants, he de donar gràcies infinites a Antònia Bosch, Josep Solà, Javi Casas i Marc Griful. Tots ells i elles van ser els meus docents de suport al CEE (Centre d'Educació Especial) Pont del Dragó, on vaig passar els tres millors anys de la meva vida.

Tots ells i elles són professionals sense els quals, sense la seva ajuda i, per damunt de tot, la seva confiança, de debò penso i sento que no hagués pogut fer tot aquest camí. Des d'aquí, des d'aquest escrit, els hi vull donar eternament les gràcies per haver cregut en mi. Gràcies!