Relatio

‘Relació’ prové del llatí ‘relatio’. Es forma pel prefix ‘re‘, que ens remet a reiteració; per ‘lat’ que significa dur alguna cosa; i per ‘tio‘, un sufix d'acció i efecte. Així doncs, ‘relatio‘ ens parla de l'efecte de dur alguna cosa a algú o a un lloc, de manera reiterada. Prenent aquest sentit, penso en relacions que sempre estan en construcció.

A les nostres entitats treballem perquè les relacions de les persones a les quals atenem (relacions socials, familiars, i sobretot les relacions amb elles mateixes) siguin de la millor qualitat possible, amb el benentès que això les fa més felices, més funcionals, i socialment més eficaces. Aquestes relacions, seguint l'etimologia, es fan en la interacció diària, en cada encontre, i sabem que sovint són fràgils i complexes.

Hem après, diria, que per intervenir en la millora d'aquestes relacions, cal que nosaltres mateixes n'establim unes que siguin honestes, veritables, de bon tracte, i compromeses amb les persones a qui atenem. Només des d'aquesta mena de relacions podem influir, perquè només aquest tipus de relacions obtenen permís, seran acceptades, podran modelar. I de nou, aquestes es fan a cada conversa, en cada espai, en totes les trobades i a cada notícia, celebració, dol... Les persones a les quals acompanyem en aquest trosset de les seves vides tenen la fortuna de trobar professionals amb voluntat de fer relacions d'aquesta qualitat, però que, al cap i a la fi, som professionals, i podem (i hem de) dissenyar, planificar i executar accions encaminades als objectius. Som professionals que ens sabem fora del centre de la intervenció, perquè aquesta està pensada per a l'altre, i que, quan acaba la nostra jornada, marxarem a casa on ens espera “la nostra vida”. Per tant, podem viure aquella relació amb una consciència que ens permet sostenir allò que passa en la vida dels i les altres. Per això, i per moltes altres coses, de nou recuperant l'etimologia, cal tornar-hi i tornar-hi, i romandre al lloc que ens correspon en aquella relació (educativa, terapèutica, etc.) per tal que les persones ateses puguin fer moviments, puguin transferir els aprenentatges a altres relacions, puguin tenir més consciència d'allò què passa vers elles mateixes i les altres persones.

Les persones que tenim la responsabilitat que cada equip, de cada servei, de cada entitat, s'orienti en el sentit que explico (i aquí és on realment volia arribar) hem de fer aquestes mateixes reflexions envers les relacions que tenim amb cada persona dins de les nostres organitzacions. Només anant-hi i tornant-hi a anar, entregant relacions veritables, nodridores, exemplars i compromeses, podem pretendre influir i orientar l'acció de les persones que treballen en l'acció directa. Cal que com a organitzacions tinguem relacions coherents amb els models relacionals que volem posar al món, i això, sens dubte, passa per cadascú de nosaltres.

Aquests quasi dos anys que hem viscut han fet esclatar alguns paradigmes sobre les relacions. Les “restriccions en la interacció social” impacten a la línia de flotació del que nosaltres fèiem i hem hagut de cercar camins alternatius, on hem hagut de suplir la presència físicament propera i la relació quotidiana i continuada per accions més quirúrgiques, a través de dispositius, pantalles i connexions. I en aquests contextos hem après que també podem generar relacions valuoses, equips que se senten propers, espais de treball o de formació amb elevats nivells d'efectivitat, malgrat no poder compartir temps i espai físics. Crec que aquests aprenentatges, forçats per la conjuntura, els podem capitalitzar tant pel que fa als models d'organització del treball i de les relacions internes, com per repensar fórmules d'intervenció que arribin allà on les persones ateses estan. Podem acompanyar trajectes vitals en nous marcs relacionals, podem arribar a les llars on fa falta intervenció sense que la nostra intervenció sigui una càrrega logística i organitzativa per les famílies, podem, al cap i a la fi, aprofitar per ampliar el nostre impacte arribant on abans no ho fèiem.

No sabem encara quan han de durar les restriccions, ni quan podrem “tornar” (o si podrem realment fer-ho) a com les coses eren abans, però sí que podem fer una aposta decidida tenir cura de la “relatio” a cada volta, a cada interacció, dins de les nostres organitzacions i amb les persones a les quals atenem, siguin quins siguin els canals, els formats i fins i tot, diria, els mateixos continguts.