Prou dilacions, més compromís

El finançament del Tercer Sector Social continua sent una assignatura pendent d'aquest país. La Taula del Tercer Sector n'acaba de fer una denúncia i se'n parlava al Parlament, arran d'una iniciativa del diputat socialista Raúl Moreno. Certament, sota el titular del finançament del Tercer Sector estem parlant de diverses qüestions: des de quines són les millors modalitats per a la col·laboració i cooperació entre les entitats socials en la prestació de determinats serveis i prestacions públiques, fins a la regulació i la gestió de les subvencions com a instrument de foment del Tercer Sector. Tot plegat, passant per a la insuficiència de les quanties d'aquestes mateixes subvencions, la pèssima gestió que en fa l'administració de la Generalitat en termes de puntualitat en el seu pagament o l'absència d'una política pública que estimuli el mecenatge i la filantropia, com a via complementària al finançament públic. Allò que podem constatar, de manera molt diàfana, és el fet que el Tercer Sector pateix un infrafinançament que s'ha esdevingut crònic. Aquest, afecta, d'entrada, a les tarifes i mòduls dels serveis d'atenció a les persones que gestionen les entitats socials.

Un finançament públic que no cobreix els costos efectius de prestar els serveis i que, per tant, impacta molt negativament en les condicions laborals dels treballadors i la sostenibilitat econòmica de les entitats. Caldrà veure si aquest any, després de tornar a congelar les tarifes, aquestes finalment s'incrementen. Hi ha compromisos de la consellera de Drets Socials, Violant Cervera, en aquest sentit que cal que es materialitzin, especialment en el context d'alta inflació que estem patint i l'arrossegament encara de les conseqüències de la Dècada Perduda (2010-2019). Però, a més, hem de recordar que el Govern encara té un deute molt important en matèria de sobre costos derivats de la Covid-19, que afecta les entitats que gestionen serveis en la modalitat de subvenció.

Es necessita una resposta urgent, sense dilacions, per a totes aquelles entitats que varen mantenir la cura a les persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament, havent d'afrontar despeses importantíssimes de materials de protecció, noves contractacions i adequacions de nous espais. L'administració hi té un deute evident. I contemplem, amb preocupació, com la derogació de la norma que regulava una tarifa extra per als sobre costos de la Covid-19 es produeix quan aquesta encara perdura i, per tant, determinats sobre costos persisteixen.

Però, pel que fa a tota la política de subvencions, els problemes s'acumulen. Enguany, per exemple, fins al mes d'agost, el Govern no haurà resolt de manera definitiva les subvencions que, a càrrec del 0,7% de l'IRPF, financen un gruix important de programes socials i, per tant, les subvencions no es cobraran fins a finals d'any... per a finançar els programes que s'ha d'executar aquest mateix. Un despropòsit total. De la mateixa manera que, en el cas dels Centres Especials de Treball (CET), les convocatòries de subvencions per al manteniment de l'ocupació encara no s'han efectuat. No obstant això, des del gener, els CET estan pagant puntualment als seus treballadors i les entitats continuen dedicant-se a la inserció laboral.

La dilació afecta també al bon desplegament de programes finançats pel 0,7% de l'IRPF, que aglutinen serveis molt rellevants per a les famílies amb fills amb discapacitat, que no es poden posar en marxa donat que les entitats no tenen garantia del seu finançament. Els problemes de tresoreria i liquiditat de moltes entitats són evidents i tenen conseqüències, sens dubte, en la prestació dels serveis i programes que afecten les persones. La màquina de la Generalitat està gripada i cal posar-hi remei.

A tot plegat, cal afegir-hi el sistema actual de control i seguiment de les subvencions que esgota les entitats amb càrregues burocràtiques absurdes, que no serveixen mai per a millorar els programes socials que es financen o comprovar-ne llur eficàcia en termes dels objectius que es cerquen, sinó, senzillament, tracten de complir amb determinats requisits purament formals. Les entitats sovint acaben dedicant més temps a omplir paperassa que no a atendre les persones.

Una part molt substancial del problema resideix en la llei general de subvencions, una norma estatal pensada per a empreses i grans organitzacions socials, amb una clara voluntat controladora, però gens pensada per al gruix del nostre teixit, ni orientada a l'avaluació efectiva dels resultats de les subvencions. Aquesta norma necessita una urgent adaptació a la realitat de les entitats mitjanes i petites del país, tal com hem reclamat en diverses ocasions. Però, també, depèn dels recursos humans i materials que la Generalitat destina a la gestió de les subvencions. Aquest any, els retards en les convocatòries s'acumulen i els orígens del problema no estan precisament en la manca de liquidat de l'administració, sinó en la incapacitat de gestionar de manera eficient.

Una societat civil densa, articulada, arrelada a la comunitat, independent, és un valor fonamental per a un millor funcionament de la democràcia. Per a reforçar la idea que tenim que les obligacions dels uns amb els altres són la base del contracte social que ens ajuda a conviure és bàsic fer una societat més decent i entendre que el Tercer Sector és fonamental en temes de cohesió social i, per tant, és imprescindible per fer una societat més justa. Urgeix garantir un finançament social adequat i una administració pública que funcioni de manera com cal i al costat de la ciutadania. Hi ha molta feina a fer.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article