Dia de l’orgull “interseccional”


“Detrás de las ventanas hay muchas lesbianas. Detrás de los balcones hay muchos maricones”. Així cridaven les persones que es van manifestar a la rambla de Barcelona el 26 de juny de 1977. “Nosaltres no tenim por, nosaltres som!”, resava a algunes pancartes, en la que va ser la primera manifestació pels drets LGBTIQ+ a la història del nostre país. Quaranta-cinc anys després que aquelles 4.000 persones valentes sortissin al carrer comprovem que moltes coses han millorat per les persones LGBTIQ+ al nostre entorn. Lleis que volen protegir drets (tot i que també serveixen per normativitzar i regular la dissidència), i profunds canvis en els discursos socials, ara més oberts, en general, a respectar i normalitzar alguns comportaments de les persones LGBTIQ+.

Gais i lesbianes es poden casar “com les persones heterosexuals”; és habitual que visquem fora de l’armari i públicament siguem respectades “malgrat” la nostra orientació sexual; personatges públics declaradament LGBT són admirats, o fins i tot gaudeixen de posicions de poder en mitjans de comunicació, institucions, o empreses. La situació de normalitat i respecte és encara més favorable si tens diners, perquè al capitalisme sap molt bé acollir al seu si tota mena de persones mentre se segueixi la seva lògica de consum. Públicament, moltes formes de discriminació i violència homòfoba són políticament incorrectes i perseguides per la llei. Així doncs: hem guanyat?

Les persones LGBTQ+ hem guanyat algunes consideracions d’igualtat respecte a les persones heterosexuals cis... però tot el conjunt de la societat no ens beneficiarem realment del que podem aportar al món fins que no s’enderroqui la cis-heteronormativitat mateixa. No vull que s’acceptin les excepcions a la regla, o que es domestiquin i s’assimilin en comparació a la norma. Vull que no hi hagi norma. O potser unes normes molt diferents. Unes normes per exemple, on les “parelles” legals amb drets sobre la criança de les criatures o els béns puguin estar formades per més de dos persones, independentment del seu lligam sexual. Unes normes socials on a ningú li cridi l’atenció si vaig amb els ulls pintats pel carrer. I no m’insultin com van fer va unes setmanes, per cert. On les persones transsexuals siguin estimades i protegides com els éssers sagrats que són. On aprenem de les persones queer, de gènere fluid i no binàries a qüestionar el mateix concepte de gènere amb tots els continguts opressors que s’hi han abocat. En suma: unes normes que no santifiquin (imposin) la monogàmia reproductiva heterosexual i la diferenciació de rols masculins i femenins destinats a beneficiar a les persones anomenades “homes” (cis heterosexuals) per sobre de les dones i de les persones dissidents d’aquesta normativitat.

I aquí vull anar al que em sembla més important i on tenim encara molta feina a fer: la interseccionalitat. No soc un expert en el tema a nivell teòric, potser no em sabré explicar acadèmicament amb els termes més actualitzats. Però vull expressar que els diferents col·lectius que pateixen opressions i injustícies d’algun tipus tenim un enemic comú: el mateix sistema. Diguem-li sistema patriarcal supremacista blanc colonial capitalista classista cis-heteronormatiu ecològicament insostenible. Per exemple. Serà difícil posar-li un nom curt per assenyalar tots els seus eixos d’opressió.

Però hem de tenir clar que és el mateix sistema que assassina persones migrades i racialitzades, com la recent matança a la frontera de Melilla a mans de cossos policials i celebrada pel mateix president d’Espanya. El mateix sistema que negligeix la importància de les cures i eximeix als homes de la seva necessària responsabilitat familiar. El que fa a les dones i als infants més pobres. El que crea guerres (les guerres les fan els homes cis). El que fa als rics més rics i als pobres més pobres. El que tracta a les persones racialitzades com si fossin menys persones amb menys drets. El que deixa de banda les persones amb necessitats especials. El que oblida als infants i la gent gran. El que ataca a les persones amb un aspecte físic que no es correspon al cànon hegemònic de bellesa.

No vull dir amb això que totes estem a la mateixa lluita. Cadascú rep privilegis o opressions de manera diferenciada en funció del seu lloc a la cadena tròfica social. Jo gaudeixo del privilegi de ser considerat home (o això pensa la gent) cis blanc adult jove (vale, estic a punt de fer 42...) europeu amb capacitats normatives i un aspecte físic bastant hegemònic. Podem dir que estic bastant a dalt dels privilegis. Ser marica/queer/de gènere fluid/no binari (ni jo mateix/a/i m’acabo d’aclarir), fill d’immigrants (charnego a mucha honra) i de classe mitjana baixa m’hauria de sensibilitzar contra la injustícia d’un sistema que sé que tracta molt pitjor a les dones, les persones transsexuals, les persones no considerades blanques, persones migrades, persones gordes, persones amb neurodiversitat... I que m’ofereix a mi uns privilegis gràcies a les opressions d’aquestes altres persones.

Com a actors de canvi social que som és vital, absolutament imprescindible, que no perdem de vista això. La lluita pels drets LGBTIQ+ no pot ser sinó feminista. El feminisme (en la meva opinió d’home cis) no hauria de ser sinó trans-inclusiu. I no té sentit si no és antiracista i decolonial. I per això, us dic a les estimades persones blanques que em llegiu: ens hem de reconèixer com a classe opressora que som i que ho vol ser menys. Perquè volem ser-ho menys, oi? Encara que perdem privilegis, no?

Lluites socials que comencen en la intimitat de la teva ment i la teva vida personal. Sense consciència antipatriarcal feminista antiracista ecologista antiadultocentrista i anticapacitista, la nostra feina no té absolutament cap sentit des de la perspectiva del canvi i la justícia social. I quan dic absolutament vull dir absolutament.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article