Més essència i presència per afrontar els reptes que tenim per endavant

Vivim en una societat complexa que té per davant reptes d’adaptació importants relacionats amb la crisi de subministraments, la crisi climàtica i la crisi alimentària. Realitats que sovint hem vist llunyanes, com la migratòria, podrien tocar-nos d’aquí a poc temps. Podríem passar a ser refugiats climàtics, per exemple, si es dona un canvi brusc de l’entorn i ens veiem obligats a emigrar.

En aquest context, em pregunto quins elements ens poden ajudar a tenir més recursos adaptatius i més capacitat de resiliència. D’entrada, penso que haurem de recuperar característiques humanes essencials que hem descuidat en aquesta societat que afavoreix l’individualisme, la competitivitat i l’estrès crònic.

Des del punt de vista de la neurociència, necessitem un cervell regulat, integrat i flexible que estigui disponible per interactuar socialment, amb una sensació de seguretat suficient que permeti la cooperació i la corregulació. Perquè un sistema nerviós en alerta permanent redueix les funcions humanes superiors i ens aboca a reaccions automàtiques de lluita, fugida, congelació, col·lapse o submissió.

Aquests mecanismes primaris són imprescindibles per a la supervivència de l’espècie i són tan ràpids perquè s’activen amb independència de la nostra voluntat. Però també estrenyen la visió del món, l’esbiaixen per captar sobretot els perills i ignorar senyals de seguretat i confiança. Això dificulta contemplar la situació amb ulls nous per triar una solució original i creativa des de la consciència. Ens resta llibertat d’elecció.

Des de l’alerta és més fàcil veure el món com un lloc perillós i identificar les altres persones com a enemigues potencials. La llei del més fort s’imposa i ens allunyem de la col·laboració i la percepció dels altres com a éssers tan valuosos com jo que també tenen les seves necessitats.

A més, les característiques biològiques humanes fan que, quan s’ha disparat algun d’aquests mecanismes i hem sobreviscut, es fixi en una mena de garantia de bon funcionament. Per tant, és més probable que en el futur es desencadeni aquesta reacció malgrat que les circumstàncies hagin canviat. Passa a ser un automatisme que perjudica i genera molt patiment.

Potser amb alguns exemples queda més clar: Tens una veu crítica interna ferotge? Sents ansietat massa sovint? Tens explosions de ràbia quan no toca? Vols més connexió amb les persones, però s’acaben allunyant? Aquests exemples i molts d’altres podrien correspondre a reaccions de supervivència automatitzades que no són sanes en l’actualitat.

En canvi, un funcionament ancorat a la realitat del present i obert a l’experiència, des de la consciència, ens permet disposar de les qualitats que tenim en essència. Un cervell integrat i lliure és curiós, creatiu, clar, calmat, connectat, compassiu, segur i coratjós. Amb aquestes qualitats en marxa, que totes tenim independentment de quan absents ens semblin, tenim per davant la possibilitat de gestionar la complexitat amb més garanties d’èxit.

Així doncs, resoldre els temes pendents del passat ja no és només una qüestió de millorar el benestar personal. Com a societat, necessitem persones connectades a la seva essència, amb tot el seu potencial disponible per afrontar els temps que ens ha tocat viure.

Des d’aquest lloc més coherent internament podrem tenir en compte que som éssers interdependents (som inter-éssers, com deia el mestre espiritual Thich Nhat Hanh). Podrem desplegar la col·laboració i la solidaritat, que seran factors claus. Però també connectar amb la nostra sensibilitat per identificar i satisfer necessitats, pròpies i dels altres. Podrem estar més alineades amb els cicles i la naturalesa per trobar un encaix que sigui sostenible per a la vida i el planeta. En definitiva, tenir més presència i receptivitat per llegir la complexitat de cada moment i trobar-hi la resposta més adequada.