Una casa no és sempre una llar

Són moltes i molt complexes les qüestions i reflexions entorn del tema de l’habitatge. La més colpidora, per a mi, és veure fins a quin punt s’ha arribat a mercantilitzar un dret bàsic, agreujant les desigualtats socials i les situacions d’extrema pobresa i alimentant, en paral·lel, negocis com el de la seguretat privada (alarmes, portes de ferro, sistemes de control) i les xarxes delinqüencials: vigilància de pisos per ocupar-los il·legalment en el moment en què es queden buits, sense cap coneixement previ de la situació ni de la seva titularitat; amenaces, extorsions, revenda fraudulenta de claus de pisos dels quals habitualment és propietari algun banc o fons d’inversió, i tot un seguit d’exemples de picaresca i frau a la llei en els quals participen moltes vegades les mateixes persones que són víctimes d’un sistema d’explotació que treu profit de la desesperació i la manca de cobertura de les necessitats més bàsiques.

Per no caure en el maniqueisme dels “okupes bons” (famílies, parelles grans autòctones) i “okupes dolents” (joves organitzats, persones migrades) i en la manipulació de l’opinió pública de determinats mitjans de comunicació, ens cal molta pedagogia i molta reflexió serena sobre la responsabilitat, individual i col·lectiva, de cadascú en la situació actual de l’habitatge i de la bombolla immobiliària que l’ha precedit... És trist veure que en determinades situacions de desallotjament d’un habitatge s’han trobat enfrontades, si més no en el relat mediàtic, algunes entitats socials implicades en la millora de les condicions de vida de les persones i famílies més vulnerables.

L’article 47 de la Constitució Espanyola estableix que “Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics”. Per tant, la responsabilitat de les administracions públiques, tant en la regulació de l’accés a l’habitatge de lloguer i a preus assequibles, com en assegurar la disponibilitat d’un parc suficient d’habitatges de protecció, és innegable.

A més de constituir un dret fonamental, l’habitatge té una altra dimensió jurídica, ja que ha de donar un cert grau de seguretat, garantint protecció vers el desnonament, l’assetjament i altres amenaces, així com una dimensió comunitària, ja que ha d’afavorir l’arrelament al territori, la construcció de relacions de veïnatge i, per tant, de ciutadania activa. Per això, les entitats que treballem en inclusió residencial hem de tenir una mirada global, partint de la perspectiva de drets i interseccional, que tingui en compte tots els eixos d’opressió, especialment els que travessen les dones amb infants, ateses les desigualtats en l’accés a recursos, les càrregues i les violències que històricament han sofert i que, encara avui, pateixen. I hem d’oferir un acompanyament que permeti, utilitzant l’habitatge com a plataforma de transformació, la millora de les competències personals, el desenvolupament de processos d’autonomia personal i econòmica i la participació en la comunitat en condicions de plena igualtat.

No es tracta només d’aconseguir un sostre. Si volem ser llar, hem d’oferir espais on la persona pugui reconstruir la identitat, la dignitat, l’autoestima, el respecte (per ella mateixa i per l’entorn), els vincles i l’arrelament. Quan això succeeix... la casa fa olor de guisat, les capses van al contenidor blau, els infants dormen tranquils i les veïnes s’ajuden i riuen.