Aturar-se i xerrar


Ens hem fixat mai com ens mostrem o amaguem, com som de diàfans o opacs segons la situació més o menys formal en què ens trobem? Si hem de dir res en un moment solemne i formal, tenim un posat més aviat encarcarat i allò que patim o que ens il·lusiona es manté ben ocult. Quan intervenim en reunions formals parlem mirant de no incrustar-hi emocions que trastoquin el sentit d’allò que diem. En una botiga, a la feina, a l’hora de demanar o oferir serveis tampoc no ens deixem anar del tot: parlem amb un to mitjanament formal per acomplir allò de què va l’assumpte i en tot cas ens permetem salpebrar-lo amb petites confessions del nostre món privat. Quan ens deixem anar realment és quan prescindim de funcions establertes i fem petar la xerrada sense gaires miraments: l’altre és com jo, un home o una dona amb qui comparteixo humanitat perquè podem explicar-nos mútuament què som, què fem, què coneixem, què recordem, què sabem fer i què pensem.

Els humans necessitem com l’aire xerrar amb la gent amb qui coincidim o convivim, siguin parents, veïns, amics, socis, companys de feina... Enmig del batibull de relacions rutinàries i funcionals ens cal de tant en tant la conversa distesa en parella o en rotllana. Per fer un parèntesi i sortir del brogit. Sense mirar el rellotge. Per mirar-nos als ulls sense cap altre interès que compartir la condició d’humans. Per alliberar-nos una estona de la imatge que procurem donar tot ocultant d’alguna manera el nostre endins.

Les entitats del tercer sector ja ho tenen això: parteixen molt més de la compartició d’humanitat que d’uns objectius de producció o intercanvi. A les entitats socials ens cal estar atentes a no perdre oportunitats de respondre amb tota mena de punts de trobada a aquesta necessitat imperiosa de comunicar-nos sense presses cara a cara, cos a cos i esperit a esperit per compensar els flaixos constants i fragmentats en què vivim immersos uns i altres amb televisors, WhatsApp, xarxes d’Internet, presses, feines, etcètera. Flaixos que ajuden més a amagar-nos que a descobrir la humanitat que portem dins i que és el que, al cap i a la fi, ens mou i dona sentit. Al carrer, a l’escala i a l’entitat, aturem-nos i xerrem!

Hi ha una proposta de punt de trobada que oferim des de la CAL a les entitats i que fa atenció a les persones que no parlen català tot i que ho voldrien. És el Xerrem Junts. Parlar i conviure. Trobades per la llengua catalana i la cohesió social en les quals ens mirem els ulls, ens comuniquem obertament i ens trobem a faltar si un dia algú no hi és. Doneu-hi una ullada, si us abelleix.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article