Xocolata blanca? Apropant-nos als centres segregats i complexos des de la coeducació i la facilitació

L’educació de les persones continua sent un tema crucial per a totes en una societat interseccionada per les violències estructurals. Aquestes defineixen el lloc de sortida, el camí i el futur de les persones. L’educació pot donar (i no vol dir que ho asseguri) a aquelles persones que en tinguin accés i el suport adient durant la seva trajectòria educacional: estatus social, cultural, simbòlic; a més a més, d’una possible ascensió social, suport o continuïtat econòmica familiar, feina, estabilitat emocional, en un mercat de treball que és mirall d’aquestes violències. El sociòleg Xavier Bonal explica que, en moments de crisi, el valor posicional de l’educació adquireix una dimensió màxima i la competència esdevé intensa per accedir a una educació de qualitat i diferenciada.

És en aquest marc de violències i de competència, situada cadascuna amb la seva pluriversitat, que existeix una divisió entre els diferents centres educatius, marcada per tenir o no la categoria de “complexitat” anomenats i definits així pel Departament d’Educació, amb el criteri de conèixer bé les desigualtats i promoure l’equitat educativa. Què defineix que un centre tingui aquesta categoria? Aquesta classificació té en compte l’origen, el nivell d’instrucció i d’ocupació dels pares i mares, tot tractant d’identificar el nombre d’alumnes provinents de famílies vulnerables o que tenen una situació socioeconòmica que els pot negar expectatives de futur i la presència d’alumnat amb Necessitats Específiques de Suport Educatiu (NESE).

El Col·lectiu d’escoles contra la segregació i l’Observatori de la segregació escolar expliquen que les dinàmiques més rellevants de segregació escolar estan connectades amb l’estatus socioeconòmic i el país de naixement de l’alumnat. Veiem, doncs, que “complexitat” i segregació tenen connexions. En la mateixa línia, també apunta l’Observatori de la segregació escolar que l’ús del concepte de segregació no és neutre perquè fa únicament referència a aquelles realitats escolars que són considerades com a “problemàtiques”. Això fa que habitualment parlem de segregació escolar per referir-nos de forma exclusiva a la concentració de l’alumnat amb recorreguts migratoris, individuals o familiars de la majoria global i no parlem de segregació, quan ens referim a una exclusiva concentració de l’alumnat quan aquest és del nord global.

Per prendre consciència d’això es fa necessari que ens posem les ulleres coeducatives, graduades amb la interseccionalitat. Podem aprendre amb les paraules de Patricia Hill Collins, sociòloga interseccional i feminista negra, que ens diu que, quan es parla de “complexitat”, en realitat parlem de diversitat, i la convertim en una paraula estigmatitzadora, “problemàtica” tal com apuntava l’Observatori. D’aquesta manera, reproduïm la seva idea que un centre escolar, per ser divers, té un problema, perquè té “massa” negres, “massa” llatins o xinesos i en el context català, podem afegir, “moros”, “quinquis” o “gitanos”. Podem veure aquesta dinàmica amb més claredat en un exemple al Diari de l’Educació sobre el cas d’un centre, que a més va ser recategoritzat: “Es tractava d’una escola estigmatitzada, amb un 90% d’alumnat d’origen immigrant, un percentatge molt superior al del barri, però fa sis anys un grup de 17 famílies va apostar per dur-hi els seus fills en bloc a P3, i a partir d’aquí la situació es va anar normalitzant” (cursives pròpies de l’article). I dins d’aquesta anomenada diversitat, tal com continua dient Patricia Hill Collins, algunes formes de diversitat continuen sent més desitjables que altres. La “diversitat excessiva” fa que un districte escolar o una escola pública urbana siguin considerats inferiors, perquè la major part del seu alumnat és “dolent”.

Què passa quan en un centre no hi ha “diferències” o no hi ha “una excessiva diversitat”? Tenim, doncs, a centres (en gran part concertats i privats) amb un alt percentatge d’alumnat blanc o majoritàriament blanc i amb les seves respectives famílies acomodades i no tan acomodades, també, de vegades en barris racialment homogenis, que mai considerarem com a segregats, amb “complexitat” i molt menys com “a dolents”. Per què no veiem aquests centres com a segregats quan tenen un professorat blanc i un alt percentatge d’alumnat blanc o majoritàriament blanc?

Les ulleres de la facilitació i el decolonialisme, són eines molt útils per entendre aquesta dinàmica racial: tenim un Centre i un Marge. La dinàmica Centre- Marge explica com als grups hi ha persones que representen característiques, valors, actituds, maneres de fer, estils de comunicació que són més valorats i, per això, tenen una posició més central. I altres persones, que representen característiques que el grup valora menys, estan més al marge. En aquest cas, el Centre està definit en base de la cultura majoritària, entesa com a ideal hegemònic cultural i no numèric, construït al llarg de la història per processos històrics colonials-racials, socials i econòmics que han emmirallat en la fal·làcia europea blanca heterosexual capacitista de classe alta i mitjana. El Centre considera que el problema està en el marge, en la “diversitat” vista com un obstacle perquè un cert alumnat (blanc) pugui adquirir els coneixements curriculars necessaris per competir en el mercat laboral. Collins continua ensenyant-nos i afegeix que les normes i les reglamentacions de la vida educativa quotidiana, exàmens i polítiques de tolerància zero recompensen a l’alumnat que el sistema del Centre ja beneficia i castiguen a aquell ja marginat per aquest Centre que són empesos a l’abandonament escolar.

Què farem, doncs? Aquestes serien algunes propostes:

1. Partir del marc de la Coeducació, amb enfocament interseccional, decolonial, antiracista i intercultural com punt de sortida comú.
2. Utilitzar la facilitació i la mirada restaurativa, per donar-nos aquests espais de diàleg i trobada per respondre a aquestes preguntes de manera col·lectiva, escoltant a totes les veus i donant espai a allò que és difícil d’escoltar i acompanyar.
3. Entendre la dinàmica Centre-Marge en clau colonial-racial i amb tots els eixos d’opressió i qüestionar de manera urgent el Centre.
4. Assenyalar i qüestionar la segregació blanca “invisible” basada en els imperatius colonials europeus com un dels nusos que necessitem desfer.
5. Visibilitzar que els centres amb professorat blanc i alumnat blanc o majoritàriament blanc, són centres segregats.
6. Preguntar-nos: Per què tot i els canvis demogràfics de la població en general, es preveu que el personal docent continuï sent majoritàriament blanc i feminitzat?