Acompanyar biografies plenes d’incertesa

Escriure aquests dies d’agost comporta resoldre l’equació de com desconnectar de tot i, alhora, tenir neurones que a estones imaginin com continuar socialment actius quan la realitat retorni, tot sabent que ja no serà igual i que haurem de resoldre noves dicotomies, tenir noves raons per continuar construint realitats humanes millors. Jo escric mentre, entre descans i descans, reviso textos per un llibre que commemorarà els trenta anys de la mort de Juan Garcia-Nieto. Una persona referent de bona part de les lluites obreres per tenir una societat millor al Baix Llobregat, quan teníem dictadura, quan el desenvolupament de Catalunya es feia a partir de l’explotació de les persones migrants en barris que intentaven tenir alguna dignitat. 

El text, que ha impulsat CCOO, proposa agafar el que Juan va escriure, dècades enrere, i demanar a diferents professionals que expliquin què queda de tot allò i com serien avui les lluites per reivindicar el mateix (no aconseguit o perdut). Què vol dir lluita obrera si no hi ha obrers? És possible una consciència de classe si se sobreviu repartint menjar? Serveix per a alguna cosa treballar si no pots viure? Com ens oposem a un algoritme? Salari digne o renta bàsica? Etc., etc. 

No escric per suggerir que els treballadors i treballadores del sector social facin el favor de fer la revolució. Revisant textos, escric pensant com aquests professionals aterraran al setembre a les seves feines amb molts més desconcerts que quan les van deixar i com hauran de resistir la temptació de continuar fent el mateix. Com ens ressituem quan el món és acceleradament canviant, profundament injust i encara més deshumanitzador? 

Les nostres feines socials, socioeducatives, terapèutiques, i nosaltres com a professionals, hem patit aquests darrers mesos, com tota la població, l’impacte de discursos polítics que ataquen les arrels del que fem. Estem enmig dels discursos que associen atur i vagància, de la negació del dret a les ajudes socials que permeten no morir, de les tares socials que suposadament porten a sobre una part de les persones a les quals prestem atenció, etc. I el problema és que alguns dels nostres companys professionals han votat als partits conservadors i, a poc a poc, es van convertint en simples gestors o negadors de les prestacions establertes. De passada, vistes les dificultats quotidianes de les administracions, alguns també acaben defensant que no passa res si tenim governs en mans dels poderosos o que primer és el nostre país i no cal pensar en els dolors vitals dels febles. 

Però, tot i suposar que els i les professionals del sector social són intrínsecament persones que somnien amb societats millors, facin el que facin, hauran de resoldre nous interrogants que condicionen la seva atenció. Posaré alguns exemples. Com es treballa la incorporació social quan s’arriba a un nivell de “plena ocupació” en el que un 8% de persones estarà sempre a l’atur? Si més no, haurem de pensar el sentit de l’acompanyament social i la construcció compartida d’objectius vitals i terapèutics per aquestes situacions. 

Quan quatre de cada deu treballadores o treballadors, tot i estar treballant, són pobres i han de rebre diversos tipus d’ajudes per viure i permetre viure a les persones de la seva llar, quin sentit donem a aquesta dependència parcial? No queda més remei que ajudar les persones a saber exigir un salari digne i gestionar les prestacions com a compensació de drets negats. No queda més remei que recordar a les nostres administracions que acaben sent finançadores indirectes del capitalisme. 

Des de fa temps, també estem atrapats en la recerca del sentit de treball. Quan ajudem a cercar o recuperar una feina, no podem evitar la pregunta de per què treballem, per què li diem a una persona que ha de treballar. En els vells temps de la meva joventut el treball i el lloc de treball eren una font de socialització, un espai de construcció de relacions, una forma (sovint en condicions d’explotació) de trobar formes de construir-se com a persona i com a ciutadà. Les generacions joves dels anys vuitanta i noranta (abocades a les transformacions tecnològiques i l’atur massiu) ja van haver de trobar en l’oci i les relacions socials unes altres formes de ser i de construir-se. Ara, quin sentit té formar-se per treballar o cercar feina? Humanitza tan sols perquè permet tenir diners? 

Cíclicament, recuperen la paraula comunitat. Però, com i on ajudem a construir vinculacions socials? Com és la socialització del treball a distància? Haurem de fer alguna proposta per construir serveis que facin real el dret a formar part, començant perquè no s’elimini el desig de viure junts. Com es manté el desig i la necessitat de ser en companyia de, quan el discurs polític és que no existeix cap dimensió social en la construcció de l’ésser humà? 

Venen dies en els quals des de les nostres professions haurem de continuar pensant com acompanyen persones que han de construir biografies personals immerses en una total incertesa, enmig de la solitud.