Reforma laboral preocupant

El problema de fons és concebre el treballador com un cost i no com una inversió. És veritat que en un context de crisi, moltes empreses  fan fallida i  no poden afrontar les quantioses indemnitzacions milionàries. Però no és menys cert que els empleats que funcionen bé aporten bons rendiments i que sense treballadors ─encara avui─, l'economia real-productiva no tiraria.

Aquesta lògica tan bàsica també la defensa el govern, sobre el paper, quan justifica l'acomiadament barat (a 20 dies per any treballat) si les empreses tenen una reducció persistent d'ingressos o beneficis durant nou mesos consecutius. Però és aquí on hi ha el parany. Sota l'aparença d'una política seriosa, que promou la competitivitat i els bons resultats econòmics, planen molts dubtes. Tots sabem que els guanys es poden maquillar. O que les pèrdues, en ocasions, són atribuïbles a la mala gestió o, qui sap, si a inversions en borsa fallides, per part de grans companyies, que prenen decisions allunyadíssimes de la cultura de la feina ben feta i de la bona emprenedoria tan arrelada a Catalunya.
 

Des d'una perspectiva social, la cultura resultadística, que justifica l'acomiadament per raons tècniques, organitzatives o de producció, és encara més perversa. Reformes d'aquest tipus i tot l'argumentari econòmic dominant a la Unió Europea fan creure a massa gent que el dèficit és el mal de tots els mals. Més que l'atur. S'obliden que un hospital, una escola, una carretera, un centre per a persones amb discapacitat o una biblioteca seran sempre deficitaris per definició i alhora són i seran equipaments imprescindibles tot i que hi hagi insuficiència pressupostària. 
 

Algú dirà que em desvio del tema. No, no!  I tant que no! Jo que treballo a la universitat cada dia sento a parlar més d'empresa, d'ingressos, de resultats i de captar matrícules; i no tant d'aprenentatge, de formació, de responsabilitat o de cohesió social.