Opcions

I
 
Des que vaig començar a plantejar-me que estava obligat a treballar per poder viure, em sorprèn la frase "jo separo la vida personal de la professional". És una manera de dir que la professió, l’horari, l’encàrrec, el sou, la gent amb qui treballes, amb qui et "baralles" i amb qui somrius no formen part de la teva persona (ergo, de la teva vida, ergo de tu).
 
Aquesta frase (lema per a molts, exemple a seguir per els afortunats inserits en el món laboral) bé podria ser la primera espurna de responsabilitat que podem tenir molts en l’estat actual de les coses (no només en la crisi financera i mediambiental, sinó sobretot en la constant, eterna i veritable crisi: la  sociocultural i política). 
 
El "jo separo la vida personal de la professional" és la punta d'un iceberg on hi pot haver la renúncia implícita al compromís personal en la feina, la declaració explícita de l’ambigüitat benestant, la incoherència humana que tant ens atrevim a criticar de la classe política. 
 
És evident que necessitem tancar la carpeta, l’ordinador, l’aula, el despatx, el rellotge i desconnectar de la nostra feina per poder-hi tornar amb forces, reptes i esperança. És evident, que hi tenim dret i que ho hem de reivindicar, que no ens ho han de retallar.
 
Però, sóc l’únic que pensa que són molts els qui satisfan aquesta necessitat, no només en el temps de lleure (extralaboral, privat o com vulgueu dir-li) sinó també en l’horari laboral? 
 
Quantes renúncies a la responsabilitat professional tenim instaurades en la nostra jornada laboral?
 
Defugim del compromís d’entomar les coses tal com venen. No ens plantegem què podem fer-hi, derivem (a la deriva) constantment. Construïm barraques i no barricades. 
 
"A mi això no em toca", "això ho ha d’arreglar l’altre departament", "ja en parlarem més endavant"  o  "vols dir que això és feina nostra?" "el problema el tenen ells".... segur que en sabeu moltes (us animo a compartir-les!).

 
II
 
Fa prop d’un any, en les jornades "Els límits del Treball Social. Control, exclusions i resistència" organitzades per GRECS, Saul Karz va dissertar sobre la necessitat d’entendre que en el treball social, la ideologia, no només és present, sinó que n’és un dels condicionants més importants. 
 
Deia Karz, que ideologia no s’ha d’entendre només, com un isme polític o religiós, sinó també, com qualsevol creença que sustenta qualsevol pensament, sentiment i moviment que fem en la vida quotidiana. 
 
I jo pregunto, no és l’acció social, una professió que treballa, bàsicament, amb aspectes de la vida quotidiana de les persones (o, com a mínim, això ens ensenyen i això mirem de fer)?
 
Tal i com tenim les coses, algú amb una mínima noció completa i complexa de la realitat, és capaç de defensar que la vida quotidiana de la majoria -i les creences que la sustenten- no es veu afectada per la realitat econòmica i política actual? 
 
Dit d’una altra manera, estant d’acord amb Karz, quan defensa que la gestió política no es pot fer des de les figures professionals tècniques (i, de fet, pot ser un error confondre-ho), no és ara un moment en el qual es fa evident que els professionals pateixen directament els errors de la gestió política?
 
Una de les grans victòries d’aquest sistema que tenim és la desideologització dels professionals de l’acció social (sobretot els que treballen en l’administració pública). També una desideologització política que s’ha disfressat d’una pretesa neutralitat tècnica. Per mi, un exemple ben clar és haver substituït la realitat del concepte "desigualtat social" per la buidor emocional dels "factors de risc, exclusió o prevenció social".

 
III
 
Així doncs, no seria ara un bon moment per recuperar la responsabilitat que ens hem deixat prendre? Podem fugir de la neutralitat tècnica que ens porta al victimisme, a l’aïllament i a la paralització? Volem reconstruir l’essència d’allò que som en el lloc de treball, per poder –encara que sigui des d’allò petit i limitat- reconèixer les coses com són?


 
De solucions ens en donen molt poques. D’opcions per prendre en tenim moltes.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Jordi Bernabeu
4.

Hola Joan,

interessant reflexió. Només una cosa: la desideologització al tercer sector privat també és constant. No només a l'Adminitració Pública. Cal recordar-ho.

Treballar amb persoens demana implicació i aquesta acostuma a estar en crisi.

Resistirem...

Jordi

  • 0
  • 0
Manel Gener Ferrer Granollers
3.
No em caben dubtes que el que planteges es necessari recuperar-ho.
La intervenció coherent a uns ideals ha de ser un objectiu.
La supervivència del operador també ho ha de ser, d'objectiu.
Cal doncs ajustar una bona definició d'ideals. Cal pensar en la majoria. Cal pensar en la comunitat i en el seu desenvolupament quotidià.
La defensa d'uns ideals que ens portin a l'autodestrucció no és un bon camí.
Per tant hem de ser molt curosos a l'hora de determinar que fem i perquè ho fem.
Però està clar que hem de fer les coses per fer valer les nostres opcions.
Ens cal molta flexibilitat, molta paciència, molt d'amor i també alguna dosi de perspectiva històrica.

Gràcies Joan per continuar fent-nos pensar.
  • 1
  • 0
Agnès Felis Prósper Barcelona
2.

Molt bones reflexions! Comparteixo totalment la necessitat d'implicar-nos i de ser conscients de la càrrega política i ideològica del que fem, i com ho fem... I reivindico també la "desigualtat social" com a element clau de la lluita de l'acció social! Tot i que no crec que sigui incompatible amb parlar també de factors de risc, d'exclusió i de prevenció. En qualsevol cas, gràcies Joan!!

  • 1
  • 0
Toni Olives
1.
Ei Joan, gràcies un cop més per la teva punyent reflexió...

Jo la reforçaria dient que no tan sols són necessaris els ideals, sinó que l’ideal seria treballar exclusivament al servei d’aquests.

Sentir-te que la feina que fas, la seguiries fent encara que no et paguessin en diners per fer-la o fins i tot que pagaries tu per fer-la...

Es pot dir que és trist però necessari haver d’anar a treballar pels diners, però també es pot dir que sempre hi ha “opcions”. Opcions que aparentment no són tan segures, però, en els temps que correm, quin sentit té la paraula seguretat?
  • 1
  • 1

Comenta aquest article