El Watergate i la premsa sorda

La llengua de signes catalana (LSC) és un vehicle d'una gran potència comunicativa per divulgar notícies i comentar fets d'actualitat o d'interès general a les persones sordes signants. Així ho ha demostrat amb èxit i competència, un any més, el periodista sord Guillem Carles en el cicle de conferències-magazines que divendres va tancar aquesta temporada abans de les vacances d'estiu. 

 

L'acte de divendres ─organitzat per SordPress i DifuSord, dos mitjans de referència a dins de la comunitat sorda catalana─, va celebrar-se a la sala d'actes de Can Deu de Barcelona davant d'una setantena d'assistents. Em va agradar, sobretot, que Guillem Carles emfatitzés la importància i funció social del periodisme d'investigació. Com a bon periodista ben documentat, Carles va recordar que aquest 2012 es compleixen 40 anys del cas Watergate, l'escàndol investigat pel Washington Post que va iniciar-se el 17 de juny del 1972 arran de la detenció de cinc individus que volien fer escoltes il·legals a les oficines del Partit Demòcrata i que va culminar l'any 1974 amb la dimissió del president dels EUA, Richard Nixon.

 

En un moment de crisi i desorientació general del periodisme, més que mai cal reivindicar el paper crític del mitjans de comunicació. Fa quatre dècades, els periodistes Carl Bernstein i Bob Woodward van destapar una xarxa d'espionatge polític, suborns i desviació de fons que operava des de la Casa Blanca. De no ser per l'empeny d'aquests joves reporters contrastant, ampliant i publicant amb rigor la informació que els subministrava amb comptagotes el confident Gola Profunda, el cas Watergate mai no hauria sortit a la llum.

 

Aquest segle XXI han sorgit noves iniciatives com WikiLeaks per denunciar els abusos del poder tal com van fer Bernstein i Woodward al segle XX. En general, però, la premsa navega avui enmig del maremàgnum d'internet obsessionada per la immediatesa de les xarxes socials i la interactivitat. La premsa oblida a voltes que el rigor i l'ànima haurien de ser els trets distintius dels mitjans de comunicació actuals més que no la rapidesa o la sobresaturació d'informació.

 

El rigor és important per fer periodisme d'investigació però és important, també, que els mitjans tinguin ànima i que el públic se senti reflectit en els seus continguts. Per això calen mitjans que aglutinin anhels, preocupacions i inquietuds de col·lectius amb una identitat compartida. Per la mateixa raó, cal aplaudir la feina del grup Premsa Sorda que aplega, a Catalunya, els webs DifuSord, Les Cròniques, SordPress i la televisió en llengua de signes Webvisual. 

 

Tot i que la revolució digital, enormement positiva, ha donat més possibilitats de projecció als mitjans de la Premsa Sorda, el contacte humà continuarà sent irreemplaçable més enllà d'internet. Les conferències en llengua de signes catalana ─fetes per un periodista sord i no per un intèrpret oïdor─ esdevenen, així doncs, una de les maneres més efectives, properes i útils de trencar barreres i per fer més accessible l'actualitat a les persones sordes signants. Per fer-ho, sense paternalismes ni tuteles i amb la riquesa plàstica d'una llengua tan bella, completa i rica com la LSC. Com diu SordPress, es tracta d'un periodisme "presencial, obert, rigorós i participatiu".