Ho sento, però jo no decidiré per tu

"Imagina’t que estàs treballant en un casal de joves i un noi s’apropa a tu i et diu que està preocupat perquè a casa l’apreten molt per treure’s el batxillerat, que ja n'està fart i vol deixar-ho tot. Com a professional, què faries?", pregunto a un grup d’estudiants d’Educació Social i Treball Social de la Facultat Pere Tarrés. La resposta lògicament varia en funció de l’estudiant, del curs que estigui fent, de les assignatures que ja hagi cursat… però normalment, la resposta integra un ventall d’opcions que com a professionals li proporcionarien al jove. Li diria que parlés amb els seus pares perquè no el pressionin tant i confiessin en ell; li plantejaria que pot anar a veure als professors i que l’ajudin a passar el semestre; si veiés que no vol estudiar més li explicaria què pot fer per trobar feina, i un llarg etcètera que es pot resumir en: assumeixo la responsabilitat que em trasllades amb el teu patiment i intento donar-te una resposta com a professional dient-te què has de fer o què pots fer. Crec, sincerament, que ens equivoquem. Sí que hem d’ajudar però no hem de donar respostes que pot trobar l’altre per sí mateix. Es resumiria en la típica frase de “ensenya a pescar i no donis el peix”.

Que algú comparteixi amb nosaltres els seus neguits o preocupacions no ens ha de comprometre a saber el que l’altre necessita. Ser mereixedors d’aquesta confiança ha de servir per molt més que responsabilitzar-nos d’haver de trobar una resposta perfecta (com en molts casos voldríem), o ni tan sols de trobar una resposta. Més que res perquè no la tenim. Malgrat fem ús de totes les nostres habilitats comunicatives, apliquem una escolta activa del 100% i siguem els més empàtics del món, només la persona a la qual volem ajudar sap què és el que necessita. Només apoderant a l’altre per ajudar-lo a trobar les seves pròpies respostes podem ajudar-lo realment.

I aquesta és la base i la premissa fonamental del coaching, una eina de molta utilitat pels professionals de l’acció social perquè ens situa en aquesta posició d’acompanyar, no de fer d’experts de la vida dels altres.

És probable que en el nostre dia a dia ens sigui més fàcil prendre decisions que ajudar a algú altre perquè les prengui per si sol. És comprensible en tant que per nosaltres el món social i els seus serveis ens són coneguts; no estem immersos en el tsunami emocional que poden viure ells en aquell moment; la distància ens permet veure amb major claredat, etc., però també és cert que no coneixem tota la seva realitat; fins on està disposada a arribar aquesta persona; quin seria el millor primer pas per afrontar la situació; quines pors, angoixes o temors acompanyen el possible canvi, etc. Per tant, a través de les entrevistes o de les accions que puguem fer, és important que prioritzem el fet d’aturar-nos a descobrir què vol l’altre realment, què necessita i com ho vol aconseguir. I després, si cal, ja li oferirem tots els nostres recursos. Però desprès.

Trencar aquesta tendència inicial que la majoria de nosaltres tenim de donar respostes, segurament per la vocació d’ajuda que acompanya les nostres professions, és el que per a mi ens diferencia de ser professionals o bons professionals, perquè ens capacita per ser reconeguts per l’altre com a referents respectuosos; ens situa a cada moment en el lloc correcte per acompanyar i, ens dota, sobretot, d’humilitat.

"I quina és la resposta que li hem donar al jove que ve a parlar amb nosaltres?" em pregunten els estudiants. I jo els hi responc que no es tracta de respondre, sinó de preguntar.