La figura del mentor social, entre l’educador i el germà gran

La paraula “mentoria” sembla que està molt de moda. És difícil definir què és un mentor. Fins i tot a mi se’m fa complicat, i això que porto tot un any gestionant el projecte europeu de mentoria social Sapere Aude, dedicat a obtenir la millora dels resultats escolars dels adolescents que viuen en centres residencials d’acció educativa mitjançant el vincle amb un mentor/a que, al llarg de tot aquest curs escolar (2017/18) l’ha acompanyat en algun aspecte de la seva escolarització. Això sobre el paper, perquè la mena de mentoria que he vist aquest any va més enllà de fer els deures: s’han establert veritables vincles que, a més de resultar efectius de cares a la millora dels resultats d’aquests joves, també han estat, essencialment, vincles afectius marcats per la confiança, el respecte i el reconeixement a l’altre.

Sobre què és un mentor o una mentora hi ha molta literatura. Durant aquest any he tingut l’oportunitat de viure-ho i conèixer-ho de prop i podria dir que una de les grans dificultats a l’hora de definir aquesta figura és que els perfils són molt i molt diversos. Els programes de mentoria tenen diferents enfocaments i objectius i, per tant, encomanen tasques diferents als mentors/es i cada relació de mentoria es construeix de manera dinàmica al llarg del temps. Recordo que a la formació que vam fer abans de començar el projecte ens van dir que, en definitiva, un mentor era algú més gran que ofereix guiatge i acompanyament a una altra persona, més petita. Naturalment, en base a aquesta definició la figura del mentor o mentora té molts punt de connexió amb altres, com per exemple, amb la de l’educador o educadora.

Suposo que la diferència entre aquestes dues figures rau en el poder que tenen l’un i l’altre sobre el noi o noia a qui dirigeixen la seva acció educativa: mentre que l’educador pot decidir en determinats aspectes de la vida del jove, el mentor o mentora se centra a guiar o acompanyar en certes decisions que pugui fer el/la propi/a jove. És a dir: un educador pot decidir si un noi/noia pot sortir o no, a quines hores pot tenir el mòbil, si ha d’anar al metge, a quina hora sopa, etc. I, en canvi, un mentor, no.

A més, el tipus de relació que s’estableix amb el/la jove també és diferent. L’educador està amb ells/elles cada dia (o gairebé cada dia) i gestiona la quotidianitat del centre on resideix. En definitiva, l’educador conviu amb el jove. En canvi, el mentor o mentora té una relació més puntual, esporàdica, si bé constant (i en els casos en què hi ha hagut molts canvis d’educadors podríem dir que més constant i tot).

Finalment, una diferència que els propis joves han coincidit en assenyalar i valorar de manera molt positiva durant aquest any de projecte és que el mentor/a és un voluntari. És a dir, la relació no està marcada per unes condicions laborals (d’horaris, de torns, de canvis de feina,...) ni mediada per una contraprestació econòmica. Si bé puc dir, com a educadora que soc, la nostra tasca és bàsicament vocacional i que ens l’estimem com una part essencial de la nostra vida, sempre hi ha el pes d’aquestes limitacions i els nois/es les tenen molt presents. Per això, poder gaudir d’una relació sense intermediaris, lliure de contraprestacions, els fa sentir valorats i estimats d’una manera incondicional, necessitat bàsica que tenen tots els infants i joves, no només aquells a qui els manca la xarxa relacional habitual, com és el cas dels i les joves residents en centres d’acció educativa.

Tot plegat fa que ens puguem aproximar una mica més a la figura del mentor i atrevir-nos a assajar-ne una característica que esbossi temptativament quin és el seu paper: el mentor és una figura educativa referent externa, de suport i confiança, que pot arribar a ser tan influent i generadora de benestar com l’educador o educadora del centre residencial.

A més, el mentor gaudeix de la posició privilegiada de no haver de jutjar, saber només allò que el noi o la noia li vol explicar. Com diu en David Ruiz, company d’aquest primer any de vida del projecte, el mentor/a és algú que ve amb una “mirada neta”, i que complementa el paper que fan la resta d’adults que es relacionen amb aquests nois i noies en pro de millorar les seves oportunitats en el futur.

Per acabar no puc deixar d’adreçar-me als mentors/es del futur. Els diria que tenen la oportunitat d’ajudar a algun jove a millorar la seva situació escolar d’una manera molt senzilla, personalitzada, flexible,... aportant els recursos personals de què disposin. Els engrescaria a emprendre un camí incert, però, segur, molt gratificant, establint una relació positiva (perquè sempre és positiva, almenys amb l’experiència d’aquesta prova pilot) amb un/a jove que es troba en una situació difícil, però que té un munt d’oportunitats al seu davant. Els diria també que implicar-se en una acció social d’aquestes característiques té un impacte en la millora de la nostra societat i en la cohesió social molt valuós. Ser mentor/ra té a veure amb ser molt conscient d’això: trencar barreres i implicar-se amb la comunitat és una necessitat primordial dels nois/es que viuen en situació de risc. Amb el Sapere Aude aquest trencament de barreres es produeix d’una manera bidireccional i natural, tenint com a base la creació d’un vincle personal de confiança.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article