Ser persones valentes

“Me duele el no saber como imitarte / Jamás te oí tan solo una palabra del presente / jamás te oí hablar de tanta mala suerte / y yo bendigo haber podido conocerte(...) / Por siempre serás mi héroe” (Mi héroe, Antonio Orozco, 2016)

M’agradaria parlar d’herois i valents. M’agradaria escriure sobre persones valentes i amb ànima. M’agradaria trobar la manera de donar-los a conèixer amb el respecte que es mereixen. M’agradaria poder parlar d’elles, emocionar-me i fer-les arribar aquestes emocions. Donar-li les gràcies a cau d’orella però que la sonoritat d’aquesta paraula s’enlairés pel cel i arribés al màxim de gent possible. Abraçar-los i acaronar-los amb les paraules i la musicalitat que elles desprenen. No sé si ho aconseguiré, però fa poc vaig conèixer una frase que em permet intentar parlar d’aquestes persones valentes i heroïnes que ens envolten com àngels de la guàrdia rebels, en una societat estandarditzada i plena d’etiquetes com la nostra. La frase deia així: “De l’impossible a allò possible només hi ha una decisió valenta cap endavant”.

Persones valentes n’hi ha hagut i esperem que n’hi hagi sempre. Persones que amb les seves decisions han transformat vides, societats i la pròpia història. Persones que tots podem recordar o, fins i tot, rememorar amb una certa lloança. Aquestes persones han format part de la immortalitat del temps i de la clonació social que tot ho reconverteix pel seu propi benefici cultural, social i econòmic. El nostre sistema els necessita per demostrar que es poden fer revolucions, transformacions socials i millorar les nostres expectatives vitals. Però s’obliden de la part essencial, allò que els feien i els fan diferents de la resta de mortals: les seves idees i la seva perseverança per portar-les a terme. La nostra societat occidental, estandarditzada i capitalista, els ha acabat convertint en negoci, en una part més de l’engranatge social i cultural que ens envolta i que acabem acceptant. Totes elles són i seran persones valentes, heroïnes que conformen la nostra història cultural i social i que ens ha permès arribar a on som en l’actualitat. No és el tipus d’heroïnes o valentes de les que vull escriure.

“Tenim un món petit que no apareix als mapes / Un tren a l’infinit i un vol sense tornada / Si vols venir-hi amb mi no portis equipatge / Ja saps com és aquest camí”.

L’inici de la cançó de Txarango “Quan calla la ciutat” em serveix per introduir altres tipus de persones valentes i heroïnes de la nostra societat. Aquelles que es dediquen professionalment a la cura de persones, infants i joves. Aquelles persones que decideixen de forma lliure dedicar-se a la cura dels altres. Cura que realitzen des de diferents camps: l’educatiu, social, salut, cultural, protecció. En definitiva, els professionals que han decidit, per la raó que sigui, acompanyar a persones. En aquest grup, en una posició més radical, hi hauria els voluntaris i aquella gent que els acompanya sense rebre res més que un somriure, una abraçada o un petó guarnit de paraules d’agraïment i que els ajuden a justificar, a la resta de la societat, allò que fan i que seguiran fent en el futur. Persones que han decidit treballar cuidant als altres. Persones que, en la seva majoria, són criticades per les diferents característiques de la seva feina i que poques vegades han tingut i tenen el reconeixement ni la visibilitat que es mereixen, per ser i formar part de la peça indispensable que hauria de sostenir el nostre món: els valors ètics. Valors que no ens regeixen i que hem escollit altres que ens proporcionen resultats més immediats i quantitativament més acceptats per les diferents institucions que ens governen i que hem votat per a la realització d’aquesta funció. Però aquests professionals que es regeixen per una part racional i una altra més emocional i vocacional no són les heroïnes ni les valentes de les que us vull parlar ni aquelles a les que vull agrair-les la seva capacitat per creure en un altre món possible, en la petita probabilitat que no està tot perdut en el nostre món i que encara podem somniar o lluitar pels nostres somnis, aquells que ens permeten viure i somriure si els aconseguim. Tal com explica la tonada de la mateixa cançó de Txarango:

“I alguna nit quan calla la ciutat / sortim volant per sobre les taulades / amb un desig agafa’m fort i no miris avall / sigues el vent. / Portem a dins encara / els somnis d’aquells nens / que buscaven els pirates en els estels”. (Txarango, “Quan calla la ciutat”).

Vull parlar de les persones valentes i heroiques que decideixen donar la seva intimitat, el seu temps, la seva ànima i entrega a una altra persona desconeguda durant un temps determinat. Un temps que no serà per sempre. Un temps que no cerca segons, ni mesos, ni anys. Un temps que es mesura en amor incondicional. En donar sense demanar i amb la incondicionalitat que et dona el fet de creure i mirar a la persona que tens davant i que, en aquest temps immesurable, li has entregat la teva intimitat i part de la teva història vital. Vull parlar d’aquestes persones que treballen i viuen entre nosaltres i no es veuen. Persones que tornen a ser i sentir-se famílies. Persones que no veuen limitacions en la seva entrega i creuen en la possibilitat d’aprendre de la vida amb l’acolliment d’una nova persona. Una persona que aporta la seva pròpia història, una història amagada, invisible, que només un pocs coneixen i que altres protegiran per evitar l’etiquetatge de la nostra societat. Una persona que enriqueix i somia en noves possibilitats, en nous vincles, en tornar a ser vida. Una persona valenta que ha d’acceptar el nou canvi, el nou vincle, sentint-se respectada de la seva pròpia història i orígens, amb les seves emocions trencades i per reconstruir. Persones valentes, heroïnes que cerquen mirades i incondicionalitat en aquestes altres persones que els rebran i acolliran. Vull parlar de totes aquestes persones. De totes elles.

Les que acullen, les que entreguen la seva intimitat a una heroïna que accepta el nou vincle, sentint-se estimada en la seva història i mirada. Persones que reben i que es despullen, dedicant el seu temps més íntim, el personal, aquell que no es veu, aquell que tots tendim a amagar de la resta del món, per mirar i curar a una altre que encara no coneixen però saben que els hi retornarà un temps mesurat en amor, emocions i vida, que formarà part de la seva experiència emocional per sempre. Persones valentes i lluitadores que coneixen les dificultats d’aquests processos, dels moments difícils que hi hauran i, tot i així, fan possible que el vincle sorgeixi, que la relació creixi i que la persona acollida torni a somriure amb l’ànima, amb el cor. Un cor que s’ha tornat a omplir de somnis, de vida amb les abraçades, petons, els límits i l’amor incondicional i la mirada, que aquestes altres heroïnes valentes els hi han donat sense demanar res a canvi, simplement, estant allà, acompanyant, sostenint.

A tots i totes elles, els hi vull dedicar aquestes paraules i les lletres següents de la cançó de Txarango:

“Tenim un tros de cel i un dia que comença / Un petit cau secret amb les portes obertes / No tolerem la llei tal com està establerta / I a les nostres mans no hi ha res per sempre(…)”.

(…) Ningú ens ha dit que el temps no deixa cap ferida / Però pels camins tranquils hi ha poca poesia / Petit trosset de cel en aquesta terra trista / Tu ets la meva tristesa preferida”.