Parentalitat: dubtes, reflexions i neguits

Darrerament m'amoïna cada cop més el fet de conjugar el rol que exerceixo com a educador social en un centre de protecció i el rol que tinc com a pare a l'esfera privada. M'angoixa no poder conciliar, perdre'm moments vitals en el desenvolupament de les meves criatures i m'autorepeteixo constantment un mantra: deixes d'estar amb els teus per cuidar altres infants. Molt especialment en dies “assenyalats” com poden ser els caps de setmana, els festius durant el període de Nadal, la rua de Carnestoltes, ara ve la Setmana Santa, etc.

No deixa de ser paradoxal que porti més coordinacions amb els mestres dels infants que atenem al centre que no pas amb els dels “meus”. Afortunadament no sempre ha estat així, suposo que són dubtes i neguits propis de qualsevol feina. M'ajuda pensar i reflexionar constantment per regular aquestes emocions. Compartir amb altres companys i companyes i sobretot tenir clar que el teu rol a la feina és un rol de gran importància: un rol parental espontani que esdevé ràpidament en intensos vincles que comparteixo amb els infants i joves que atenem.

També –i aquí radica una de les eines claus de l'educació social– m'ajuda el mai, mai jutjar a les famílies. Exercim un rol parental perquè elles no han pogut o no han sabut exercir-lo adequadament. I estem allà per acompanyar tant als infants com a les mateixes famílies en el seu propi procés. Suposo que també em facilita regular les emocions trobades abans esmentades el fet de tenir una visió holística i integral de l'educació. I és que l'educació integral dels infants ja no és quelcom de l'esfera privada.

Forma part de la nostra societat i aquest rol es pot exercir de múltiples maneres. Especialment quan els infants que es troben immersos en el sistema de protecció passen a tenir al llarg de la seva vida múltiples referents socioeducatius: des del monitor de lleure quan vivia a casa i assistia al centre obert, fins a la mestra escolar que s'esforçava per tal que mantingués el ritme de la classe malgrat les dificultats que passava a casa, l'educador/a de serveis socials o el tutor assignat quan arriba al centre.

El rol parental es transmet; s'exerceix. I sovint amb les dinàmiques pròpies de la vida quotidiana. Amb fermesa i amb coratge. Amb límits i amb cura. Amb amor i amb atenció. Però sobretot amb presència. La presència i l'acompanyament exhaustiu, individual i específic penso que és de les eines més poderoses a l'hora de transmetre els valors que requereix una societat com l'actual. I és que cada infant, cada jove necessita unes respostes atès les seves necessitats, però sempre amb l'acompanyament i la presència com a eix central de la nostra intervenció.

Sovint cerquem metodologies, activitats, recursos, etc., que està molt bé per determinats moments, però també necessitem aturar-nos. Seiem i parlem. Què et preocupa? Què tens? Com estàs? I reforcem els aspectes positius que cada infant té. Canviem la mirada. No hi ha fita més meravellosa que un infant o jove que s'estima a si mateix. Que s'apodera. Que malgrat les vivències que ha hagut de passar, sap que ningú l'aturarà-. Que podrà sortir-se'n i podrà aconseguir les seves metes. Que l'ajudem a perseguir els seus somnis i objectius però que quan “aterri”, en relació a les seves expectatives vers la realitat, estiguis al seu costat.

Per tot plegat cal que des dels mateixos estudis relacionats amb l'educació (educació social, magisteri, psicopedagogia, treball social, pedagogia, etc) comencem a reflexionar què volem transmetre. Volem resultats purament acadèmics? Volem perpetuar situacions cròniques en l'àmbit social que ja venen donades? O volem ser part de l'educació integral que reben els infants? I el mateix per les institucions i serveis que atenem a la infància.

Enguany és un bon moment per repensar el sistema; per convertir totes les crítiques constructives i demandes que fem els i les professionals envers la millora i innovació del sistema. I no hem de tenir por. Els rols parentals que exercim avui són la llavor que implementem pel futur. Hem de ser valents en construir una millor ciutadania des de la base, atenent totes les singularitats i necessitats dels més menuts.

L'exercici parental segurament sigui la tasca més complexa del món. En una mateixa acció socioeducativa es barregen sentiments, emocions, directrius, drets dels infants, pors dels adults, etc. Els vincles duradors sovint fan que et qüestionis la teva tasca, la teva seguretat, les teves accions. I més quan en professions tan vocacionals com la nostra el que vols és ajudar, acompanyar. Entre tant, anem parlant si us plau. Anem reflexionant sobre què, com i quan ho fem. Deixem-nos d'egos estèrils sobre “els casos” que tenim; no tenim casos. Acompanyem persones en el seu propi procés. I ja que acompanyem, millorem.

Millorem la nostra praxi, la nostra formació, les nostres accions. I som nosaltres, els coprotagonistes del sistema de protecció, els que hem d'impulsar la millora dels rols que exercim. Amb l'exemple. Amb valentia i fermesa; amb cura i amb il·lusió. Amb realitat i amb objectivitat.

Aquestes línies vénen acompanyades de certa angoixa. De preocupació pel futur dels nens i nenes que atenem. De neguits que s'han de conjugar amb les nostres vides. Amb les nostres preocupacions i amb els nostres drets laborals. Però també va acompanyar d'un convenciment: els rols parentals que exercim avui són la llavor que implementem pel futur.