Més enllà d’Ucraïna: els refugiats sense refugi

Augusto Magaña

La invasió russa d’Ucraïna va posar el focus en com havia de ser l’acollida de les persones que fugen del conflicte. Ràpidament, la Unió Europea va posar en marxa una directiva aprovada l’any 2001 i que no s’havia aplicat fins a aquest moment, que permet donar protecció temporal i immediata davant de desplaçaments massius de persones. No obstant això, les xifres de persones que sol·liciten protecció internacional a l’Estat espanyol fa almenys deu anys que augmenten de forma continuada i fins i tot en època de pandèmia aquestes sol·licituds van arribar a ser més de 65.000 l’any 2021. Com ha sigut fins ara el procés d’acollida de les persones que demanen asil?

Les dades parlen per si soles: només un 10,5% de les sol·licituds de protecció internacional van ser acceptades a l’Estat espanyol l’any 2021. Un 71% (és a dir, pràcticament 50.000 persones) van veure denegada la seva sol·licitud, mentre que el 18,5% restant van rebre l’estatus de protecció per raons humanitàries que s’atorga majoritàriament a les persones veneçolanes, que són la nacionalitat més nombrosa entre les que sol·liciten asil. Per contrapartida, en només dos mesos han arribat a l’Estat espanyol al voltant de 135.000 persones ucraïneses (14.000 només a Catalunya), de les quals prop de 75.000 han obtingut ja l’estatus de protecció temporal, que els hi atorga permís per residir i treballar de forma immediata. Una agilitat en la tramitació i un abast de la protecció que no és el mateix per a les persones que provenen d’altres països.

“Són diferències bastant significatives”, apunta la Coordinadora de l’Àrea d’Atenció a les Persones de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), Elena Maya; qui assenyala que la principal diferència és que en el cas de les persones que provenen d’Ucraïna s’han mobilitzat recursos perquè puguin iniciar la seva sol·licitud de protecció internacional de manera immediata. Contrari amb allò que passa fins ara amb la resta de persones que volen sol·licitar asil, que molts cops han d’esperar des de cinc mesos fins a un any per demanar per internet una cita a una Oficina d’Asil i Refugi (OAR) per poder començar el seu tràmit, en el cas de les persones ucraïneses s’ha habilitat un telèfon on només s’ha d’esperar una hora per demanar una cita, s’han obert espais on poder fer aquest tràmit de manera més àgil –com la Fira de Barcelona– i s’ha ampliat el personal destinat a atendre’ls, sobretot durant les primeres setmanes després de l’inici del conflicte, quan la demanda era molt més alta que la capacitat dels recursos per assumir-la.

L’any 2021 es van denegar el 71% de les sol·licituds d’asil a tot l’Estat espanyol

Maya assegura que s’han reportat casos on les persones ucraïneses tenen problemes per obtenir la resolució de la seva protecció temporal, la qual “no és tan ràpida ni s’està fent en 24 hores”, com va prometre el Ministeri de l’Interior; però, tot i això, “s’està agilitzant molt més que en el cas d’altres nacionalitats”. A més, la coordinadora de l’àrea d’atenció a les persones del CCAR subratlla que la protecció temporal que reben les persones ucraïneses és automàtica per un període de tres anys i els hi dona permís per a treballar durant tot aquell temps. És a dir, no han d’esperar sis mesos des de la sol·licitud per a poder tenir un permís laboral i no han de renovar constantment el seu estatus de sol·licitants d’asil, amb la incertesa de no saber si estaran dins de l’afortunat 10% de les persones que reben una resolució positiva, com sí que és el cas de les persones que provenen d’altres països.

En el fons, el que fa que el procediment de sol·licitud de protecció internacional de les persones ucraïneses sigui diferent del de la resta de nacionalitats és que aquest està emparat per la Directiva 2001/55/CE del Consell de la UE, que estableix les normes per a la concessió de protecció temporal en el cas de desplaçaments massius de persones. Una directiva que és la primera vegada que s’aplica a tota la UE, tot i que no es tracta del primer desplaçament massiu de persones que fugen d’un conflicte o de contextos violents.

“Com hem vist amb el cas d’Ucraïna: quan hi ha voluntat, hi ha mitjans. És un problema de falta de compromís el que hi ha”, afirma Maya, per qui s’haurien de crear estructures que possibilitin la concessió de protecció internacional a les persones independentment del seu país d’origen. La coordinadora de l’àrea d’atenció a les persones del CCAR destaca que per a les persones que sol·liciten asil a l’Estat espanyol “tot el procediment és bastant dur”, un fet que genera molta ansietat en les persones que han d’esperar molts mesos fins a rebre una resolució de la seva petició. Però, com ho viuen les persones que han passat o estan passant per tot aquest procediment?

“És molt dur rebre oportunitats de feina i no poder treballar”

A l’Ahida li faltaven només dos dies per obtenir el permís de treball quan va rebre la notificació que li havien denegat l’asil. Havia esperat sis mesos des que havia sol·licitat oficialment la seva protecció internacional, però abans d’això havia hagut d’esperar gairebé un any per aconseguir la cita per demanar-la, tot això enmig dels pitjors mesos de la pandèmia. Tants mesos d’espera per res, per tornar a començar i trobar-se de cop en situació d’irregularitat. “Tenia tota la meva fe posada en què em donarien el permís de treball”, recorda.

Amb 51 anys a l’esquena, l’Ahida va deixar enrere la seva mare, la seva filla i el seu net de dos anys per fugir de les amenaces de mort i de les extorsions que havien ofegat econòmicament la seva petita botiga de queviures al municipi d’Ocaña, a Colòmbia. “Mai a la vida havia pensat a sortir del meu país. Deixar la teva família és un dolor que mai marxa. És molt dur”, afirma i explica que el seu objectiu era arribar a Barcelona per poder treballar i enviar diners a la seva família, per tal que poguessin pagar els deutes que tenen i estalviar per reunir-se amb ella.

No obstant això, des que ha arribat a Catalunya només s’ha trobat obstacles al camí. El primer, aconseguir una cita per demanar l’asil. L’Ahida va haver d’anar dos cops a passar la nit davant l’oficina d’estrangeria que hi ha al passeig de Sant Joan de Barcelona. La primera vegada ella va rebre el tiquet número 72 i aquell dia només van deixar passar 70 persones, així que va tornar-hi el següent dia a les 18.00 h i la van atendre l’endemà a les 15.00 h: gairebé 24 hores d’espera per demanar una cita. Era un dia de desembre de l’any 2019 i la cita li van donar el novembre de 2020, pràcticament un any d’espera on no podria treballar, ja que només li havien donat el full blanc que l’acredita com a sol·licitant d’asil.

“Jo tenia una vida estable i només estava esperant. De sobte em vaig quedar sense res”, diu l’Ahida, a qui li van denegar l’asil

Tot i això, el febrer del 2020 l’Ahida va obtenir una feina com a cuidadora interna d’una dona gran que no es podia moure. “Tota la meva vida he treballat com a comerciant. Mai havia cuidat senyores grans”, assegura. La feina era molt dura i li exigia molt esforç físic. Un dia, l’Ahida va començar a trobar-se malament, però Catalunya es trobava en ple confinament domiciliar i el marit de la dona que cuidava no la va deixar anar al metge, tot i que més endavant li diagnosticarien que havia patit un descens uterí.

Va aguantar fins a l’abril, quan va decidir deixar la feina com a cuidadora interna. Amb els diners que havia estalviat va llogar una habitació fins que al juny va aconseguir una cita amb el Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER), el servei municipal que gestiona el programa estatal de protecció internacional. A través d’això va poder entrar a un alberg gestionat per la Creu Roja, primer, i després a un pis compartit a la Casa Bloc de Sant Andreu, que gestionen entre les quals hi ha també la CCAR.

Les persones que formen part del programa estatal de protecció internacional tenen dret, a més de l’allotjament i la manutenció, a l’assistència jurídica i a participar en cursos d’inserció sociolaboral. L’Ahida va aprofitar aquells sis mesos de durada del programa per fer cursos sobre comerç i per estudiar català, cada dia des de les 10.00 h fins a les 20.30 h. Fins i tot explica que va fer pràctiques a un supermercat on li van oferir contractar-la durant la temporada alta, però va haver de dir que no perquè encara no tenia el permís per treballar. “És injust. Per què ha de ser així? Per què no podem treballar si venim i tenim una oportunitat? És molt dur rebre oportunitats de feina i no poder treballar”, ressalta.

Quan va rebre la notificació que li havien denegat l’asil, l’Ahida no només va perdre l’esperança de poder tenir una feina, sinó que també va haver d’abandonar el pis a la Casa Bloc de Sant Andreu, ja que es tracta d’un equipament exclusiu per a aquelles persones que formen part del programa estatal d’acollida. “Jo tenia una vida estable i només estava esperant. De sobte em vaig quedar sense res i amb una carta que diu que m’expulsen del país en un termini de quinze dies. Déu meu, això és una cosa espantosa”, subratlla.

Per atendre situacions com aquestes, la CCAR desenvolupa diversos programes complementaris d’acollida, on les persones sol·licitants d’asil es troben de sobte fora del programa estatal d’acollida, ja sigui perquè han esgotat els terminis, perquè estan esperant per entrar-hi o perquè se’ls hi ha denegat la sol·licitud. Un d’aquests programes és el servei Tenderol, a Sabadell, on viu l’Ahida des de fa gairebé un any, juntament amb altres persones que viuen situacions semblants a la que viu ella.

Acostumada a esperar, ara l’Ahida només compta els dies fins a complir els tres anys des del seu empadronament i així poder accedir a la regularització a través de l’arrelament social. “Tot el que he passat m’ha donat força. Ara no marxaré, després de tot el que he viscut. Només estic esperant el meu arrelament, per poder dir que ha valgut la pena”, sentència, amb un somriure.

Quan les expectatives no coincideixen amb la realitat

Sovint, les persones que arriben a l’Estat espanyol amb la intenció de demanar l’asil desconeixen les dificultats del procés. L’Ahida reconeix que quan va arribar a Barcelona no sabia res de com s’havia de fer el tràmit i que mai s’hagués imaginat que seria tan complicat regularitzar la seva situació per poder treballar. “Passa una mica com amb totes les expectatives de les persones migrades en general, que escolten un discurs en origen i quan arriben aquí es troben una realitat molt diferent. En el cas de l’exili és així”, assenyala la coordinadora de l’àrea d’atenció a les persones de la CCAR, Elena Maya.

Aquesta manca d’informació sobre les especificitats del procés per a demanar l’asil sovint pot comportar problemes a les persones sol·licitants, ja que, com explica Maya, tenen un termini de només sis mesos des de la seva entrada a l’Estat espanyol per poder iniciar la seva sol·licitud de protecció internacional; un termini que a vegades es queda curt, tenint en compte que el sistema informàtic per demanar cites a l’OAR –que ara és l’únic mètode per accedir-hi al procediment– està col·lapsat i sovint triguen mesos a obtenir-ne una.

Això és precisament el que li ha passat a la Cindy, que fa gairebé sis mesos que intenta demanar una cita a alguna oficina d’estrangeria per començar el seu tràmit. “Encara no he aconseguit res. Un home em va cobrar 20 euros per demanar la cita i mai em va arribar res. Ara hi ha una dona que em vol cobrar 60 euros, però jo no li pagaré això”, explica Cindy, que amb 35 anys va fugir també de Colòmbia després que la seva família comencés a rebre amenaces de mort i va arribar a Rubí, on viu una coneguda seva.

“Un home em va cobrar 20 euros per demanar la cita i mai em va arribar res”, recorda la Cindy, que encara espera per poder demanar l’asil

Pocs dies després d’haver arribat a Catalunya, la Cindy va començar a treballar netejant cases d’altres persones, per poder enviar diners a la seva mare i a la seva filla. Però els mesos passaven i ella va haver de començar a destinar part dels pocs diners que guanyava a pagar una habitació de lloguer, ja que no va poder continuar vivint a casa de la seva amiga i encara no havia aconseguit la cita per demanar l’asil, fet que li impedia entrar a formar part del programa de protecció internacional. A més, enmig de la situació d’indefensió en què es trobava –sense poder tenir una feina ni tan sols demanar l’asil–, una de les famílies a les quals els netejava la casa es va negar a pagar-li la feina que havia fet i va començar a acumular deutes amb la persona que li llogava l’habitació.

A partir d’aquella situació, la Cindy va anar a demanar ajuda als serveis socials de Rubí, on la CCAR té un punt d’informació per a persones que volen sol·licitar refugi. Gràcies a això va poder entrar a finals de març a viure a un pis que té l’entitat al municipi, al mateix temps que des dels serveis jurídics de la comissió es fa un acompanyament jurídic del seu cas perquè pugui començar el seu procés de sol·licitud de la protecció internacional. En aquest sentit, des de la CCAR, assenyalen que en casos com el de la Cindy, on hi ha una impossibilitat d’aconseguir la cita, se li demana a les persones sol·licitants que facin captures de pantalla dels diversos intents que han realitzat per demanar la cita i així es pot fer una queixa formal a Estrangeria; amb el qual ja es pot derivar el cas al SAIER per començar la gestió d’entrada en el programa de protecció internacional.

No obstant això, la Cindy relata que un dia li van trucar del SAIER per comunicar-li que, si acceptava entrar a formar part del programa de protecció internacional, era probable que l’haguessin de traslladar a alguna altra comunitat autònoma amb places d’acollida disponibles, com Andalusia o Madrid. Una notícia que va agafar per sorpresa a la Cindy: “És una cosa que no té cap lògica. Aquí estic coneixent gent, coneixent els costums de Catalunya, la seva llengua; i jo sé que allà on vagi no serà el mateix”. Maya, però, assenyala que el fet que les persones sol·licitants d’asil s’hagin de moure de comunitat és un fet completament ordinari, encara que això impliqui haver de tornar a començar tot l’itinerari d’inserció sociolaboral allà on vagin.

La Cindy insisteix en el fet que a ella el que més li interessa és poder obtenir ràpidament el seu permís laboral, ja que el que vol és enviar diners a la seva família. “Jo estic segura aquí, les que no estan segures són la meva mare i la meva filla. Jo vaig arribar aquí per treballar, m’entens? No puc quedar-me així, a l’espera”, destaca. Tot i això, encara que durant el procés de sol·licitud d’asil les persones tinguin assegurat un sostre i uns ingressos mínims per fer front a les despeses bàsiques; sovint han d’esperar molt de temps fins a poder ser completament autònoms.

En el cas de la Cindy, com a mínim, haurà d’esperar uns altres sis mesos per a poder assolir un permís de treball. Un temps d’espera que en el cas de les persones desplaçades d’Ucraïna no és així; fet que demostra que quan hi ha voluntat política es poden donar oportunitats a les persones migrades i sol·licitants d’asil per refer la seva vida lluny de casa.