Cervantes, Shakespeare, malenconia, bogeria i somni

El 23 d'abril, dia internacional del llibre, es commemora la mort de tres grans de la literatura universal: Miguel de Cervantes, William Shakespeare i l'Inca Garcilaso de la Vega. Ells són els màxims representants d'una època fecunda en el pla de la cultura, en el qual els gèneres tradicionals de la poesia, el teatre i el més recent de la novel·la van conèixer grans innovadors.

Cervantes i Shakespeare van portar vides paral·leles en molts sentits. Tots dos van tenir educacions mitjanes que no vaticinaven pròspers futurs literaris; van pertànyer a regnes rics (i enfrontats), però van mostrar més interès pel mitjà rural i la cultura popular que per la impostura cortesana; van tractar assumptes amb la soltesa d'un estil accessible, aconseguint a més que les seves obres anessin llegides en diversos nivells. Amb la seva labor, cadascun en el seu terreny va donar un nou impuls a les lletres, renovant el teatre isabelí en el cas de Shakespeare i creant el cànon de la novel·la en el de Cervantes, encara que valent-se del patrimoni que els precedia, amb un autèntic afany sintetitzador.

La coincidència temàtica podria ser deguda a les inquietuds d'un temps compartit tant com es nodreixen del mateix pou les obres contemporànies; no obstant això, les postures que s'extreuen dels seus treballs sobre la bogeria són bastant dissímils. Mentre que per a Shakespeare la bogeria és una debilitat digna de compassió, una cosa capaç de rebaixar un rei poderós a l'estat d'un captaire, en Cervantes és el suprem alliberament dels convencionalismes. Veiem un gentilhome que, absorbit pel poder de la imatgeria de les novel·les de cavallers, decideix ell mateix convertir-se en un i sortir a córrer aventures ajustant la realitat al seu propòsit. El gentilhome el titllen de boig no per afirmar que els molins siguin gegants, sinó perquè  àdhuc sabent que no ho són es nega a creure-ho. I, en Shakespeare, Hamlet és un pobre príncep que els altres consideren que ha perdut el senderi per les incoherències que explica, cosa que oculta una ànima turmentada que fa servir una suposada disfunció perquè les seves finalitats no siguin tan evidents.

A la vegada que el Quixot viu en un univers de somni robat de les llegendes, els personatges de Somni d'una nit d'estiu dormen i es desperten amb la sensació d'haver viscut una experiència onírica que ha ocorregut en veritat i en la qual han influït els éssers màgics, és a dir, es parteix d'una premissa irreal que explica que un fet real ha estat pres per un joc de la ment. També a aquest joc es lliura el gentilhome castellà en la segona part de les seves aventures, quan el batxiller Sansón Carrasco li narra a l'ancià les seves pròpies escapades sense ocultar-li els errors de perspectiva, que ell no rebat, ja que a la llarga la finalitat de les tres sortides era embellir l'anodina quotidianitat.

En El Rei Lear, el protagonista, un home de vuitanta anys, divideix el seu regne entre dues de les seves filles i deshereta la més jove per considerar que la seva senzillesa en el llenguatge és signe de la seva falta d'amor cap a ell. Les altres dues princeses aniran limitant el poder del seu pare fins portar-lo al límit de la falta de mitjans i provocar en ell l'odi contra elles en descobrir el seu mal procedir pel que fa a la successió. Lear ha fet fora del seu cercle tots els que li parlaven amb franquesa obeint al seu cor, però aquests, pel motiu mateix del seu amor veritable, romanen al seu costat encara que ell no ho sàpiga, vetllant pels seus dies. El rei acaba tornant-se boig de ràbia; no obstant això, àdhuc abans se'ns indica que sofreix dels desvaris de l'edat, una espècies de demència senil, tal vegada la malaltia que afligeixi Alonso Quijano transportant-ho a una segona infància en la qual emula als seus ídols de paper. Per a tots dos la realitat és hostil, ja sigui perquè està decididament enfrontada amb els desitjos i les il·lusions creades, o perquè manca d'una bellesa que s'ajusti a les seves pretensions; i si no la té és bo inventar-la, com en el cas de l'heroi de la Manxa. La vida és curta, és un bé escàs; qui ens pot negar complir els nostres somnis, encara que sigui únicament en el pla de la imaginació?
La bogeria és així mateix disfressa. Ho és perquè Edgar passi desapercebut per al seu pare, que l'ha bandejat; ho és perquè Hamlet anunciï la veritat i la prenguin per una facècia, igual que les enigmàtiques frases del bufó o fool, terme anglès que tant serveix per designar un ximple que un boig. L'equilibri, com en la majoria de les tragèdies del bard, ha estat vulnerat, i no és fins que desapareixen els principals implicats que la naturalesa no torna al seu curs. Llavors, molts hauran perdut el seu regne o el seu seny, i hauran representat en les seves pròpies carns una mortalitat.

Malenconia i depressió
Hamlet, príncep de Dinamarca, està afligit de malenconia. Un fantasma que diu ser l'esperit del seu pare l'incita a venjar la seva mort violenta a mans del seu germà, Claudi, que s'ha casat amb la vídua. El jove es veu així en una cruïlla, ja que l'honor li indica complir la promesa, encara que això significa posar fi a l'existència dels seus parents més propers. De tota manera, la consumació es retarda perquè el jove es desfà en soliloquis sense decidir-se a prendre la iniciativa. Són els fets els que l'acaben empenyent a la destrucció dels seus enemics, implicant-ne de pas la seva.

Aquesta obsessió amb donar mort als enemics del seus pare, l'angoixa i el sentiment d'inferioritat per no creure's amb la força suficient per actuar són els trets que defineixen l'estat del príncep; se sent sol davant una cort que afalaga Claudi mentre encara està calent el cos del seu germà. El retrat shakespearià correspon a la concepció clàssica del concepte de la malenconia, que amb el temps va ser associat a la depressió. Sota el prisma de la psicologia freudiana, la seva alienació és fruit del dol per la pèrdua de la figura paterna en unes circumstàncies de traïció familiar que condueixen Hamlet a llançar-se retrets i a esperar càstig per una situació a la qual, d'altra banda, es resisteix a posar remei, com alegrant-se en les fonts del seu dolor.
Segons Freud, una de les peculiaritats de la malenconia és la tendència a transmutar-se en el contrari, en una mania que fa al subjecte baratar la seva passivitat en activitat pel que fa a l'objecte de la seva obsessió.

En aquest sentit, hi ha qui apunta que el problema del Quixot és que la seva vida ociosa ha desembocat en el tedi, per la qual cosa no ha trobat més remei que obrir-se una via d'escapada per mitjà de la lectura. És difícil afirmar-ho, ja que la novel·la no dóna prou detalls que ho confirmin, encara que es pot entreveure una certa fixació del gentilhome amb el codi cavalleresc abans que amb la simple afició a un gènere, ja que se'ns explica que va preferir abans viure les aventures que no pas escriure-les. Al final dels seus dies, l'ancià manxec abjura de les seves aventures i Sancho atribueix aquesta actitud a la malenconia que el sembla envair, traçant un aparent retorn cíclic al detonant de la seva demència, aquesta vegada sense sortida.

Amb tot això, tots dos escriptors ens ensenyen que no són els seus personatges, sinó el món el que no hi és tot, i que els seus mecanismes ens estan vetats a no ser que emprenguem un viatge en la seva cerca, un viatge que comença en nosaltres mateixos. El Quixot somia despert que els hostals són cartells i les camperoles princeses, com Lisandre, Demetri, Helena i Hèrmia confonen el que acaben de viure amb un somni. El gentilhome de la Manxa vol transformar el món i el món es rebel·la contra Lear canviant les seves lleis. La veritat i el sentit s'amaguen entre la desraó, que no entén de sentiments, i únicament són apreciats pels cecs com Gloucester, o pels fools, els bufons o bojos, que en la seva pretensió de comprendre estan completament sols.

-



-
*Imatges del film 'Miguel y William' d'Inés París