Sana, Shahinur, Diakhoumba i el llarg camí de la retrobada

El reagrupament familiar permet a les persones immigrants que porten un temps aquí, i que han decidit establir-se a l'Estat espanyol, de portar familiars

L’hospitalitat de la Sahinur treu el cap pel replà. Ens rep com si ens conegués de tota la vida: ens ha preparat pastes dolces i salades, fetes a base de llenties, i te. Viu al Raval, en un pis que no deu tenir més de 40 metres quadrats plens de colors. Uns colors que ens transporten de seguida a Bangla Desh, el seu país d’origen. La Sahinur ha convertit aquest pis petit en una llar. Hi viu amb el seu marit, el Reazur, i els seus dos fills; la Rida i el Read, de 5 i 9 anys, respectivament.

Només té un pulmó de la mida d’un anell. L’han operat fa poc i ha estat dos mesos sense poder moure’s. “Vaig intentar que vingués la meva mare però li van denegar el permís d’entrada al país”, diu. Malgrat tot, no perd el somriure. Just li sona el telèfon i és la seva mare. Despenja i iniciem una connexió en directe amb Bangla Desh. Ara ja sabem d’on surt la seva expressivitat.

La Shahinur es va casar amb 18 anys, ja n’han passat deu. Ens mostra, orgullosa, les fotos del casament, en format pòster, que guarneixen les parets de la seva habitació. “Abans era guapa i prima”, ens diu, fent broma. Mentre devorem aquestes delícies de Bangla Desh, arriba el seu fill, el Read, que ve de jugar a basquet. El dia 15 comencen el Ramadà. “El meu fill també el vol fer!”, ens diu divertida. Tot i que ens explica que només li deixa fer els caps de setmana: “Entre setmana ha d’anar a l’escola i això és prioritari”. A partir dels 13 anys és obligatori, el seu fill només en té 9.

La Shahinur manté ben vius els vincles amb el seu origen. Va sovint a una associació de Bangla Desh del Raval.

Quan ja portem una hora conversant i berenant arriba el marit de la Shahinur, el Reazur Hossain. Estarem amb ell només deu minuts perquè ve de treballar i ha de tornar a la feina, però a una altra. Té dues feines i fa mitja jornada a cada lloc. Ell va arribar a Catalunya el 30 de novembre del 2003. De seguida es va instal·lar a Platja d’Aro. Va obrir un negoci l’any 2008 que no va acabar de rutllar i, després de tancar-lo, va arribar la Shahinur. “La senyora de la rostisseria que hi havia al costat de casa em va ajudar molt perquè xerrava molt i em va fer més càlida l’acollida”, explica ella.

Al cap de poc temps, es van traslladar a Barcelona, primer en un pis compartit que, malgrat que confessen que no era un lloc ideal per viure, els va ajudar a adaptar-se a la gran ciutat. La Shahinur manté ben vius els vincles amb el seu origen. Va sovint a una associació de Bangla Desh del barri, on comparteix vivències amb altres persones que un dia també van fer molts quilòmetres per venir a viure a aquest barri de carrers estrets, al cor de Barcelona. També fa classes de castellà: “De català no en faig perquè els horaris són intensius i incompatibles amb els horaris dels meus fills”.

Menjar típic de Bangla Desh. | Judit Domènech

Joves, parelles i gent gran: els perfils dels nouvinguts

El perfil majoritari de persones que arriben a Catalunya per reagrupament són “joves, parelles -sobretot dones- i gent gran”, explica el secretari de la Taula de Ciutadania i Immigració de la Generalitat, Orland Cardona. Les famílies, per poder-se reagrupar, passen per un procés de tràmits administratius en què han de justificar que disposen d’un habitatge on viure i un mínim d’ingressos, entre altres requisits. En tot aquest procés hi juguen un paper important la Generalitat i l’Estat, però també els ajuntaments.

Cardona considera que “és una oportunitat” pels consistoris locals el fet de conèixer tot aquest fragment de població. “Si ets l’alcalde o l’alcaldessa d’un poble pots fer-ne un seguiment. L’objectiu és culminar amb la inclusió d’aquestes persones i fer una acollida personalitzada”, subratlla.

La Sana va arribar a Catalunya l’any 2011. Un any abans, s’havia casat al Marroc, el seu país d’origen.

La majoria de persones que es retroben amb la seva família a Catalunya provenen del Marroc (2.811 persones el 2017), seguit del Pakistan (1.542) i la Índia (809), i gran part d’aquests s’assenten a Barcelona. Aquest és el cas de la Sana, que va arribar a Catalunya l’any 2011. Un any abans, s’havia casat al Marroc, el seu país d’origen. El seu marit ja vivia a Catalunya des de l’any 2003, però encara no es coneixien. La seva història d’amor va començar en un viatge d’ell al Marroc.

“La seva mare va venir a veure la meva i li va dir que tenien un fill que volien que es casés, i els agradaria que fos amb la seva filla. Ell va arribar un dissabte i el diumenge ens vam asseure, vam parlar, em vam agradar i, una setmana després, vam celebrar la boda”, recorda, amb emoció, la Sana. “Va ser un casament molt tradicional”, afegeix. Aleshores, al cap de mig any i amb tots els papers a punt, van posar rumb cap a terres catalanes.

Aterrar a un món desconegut

Quan li preguntem a la Sana com va ser el seu procés d’adaptació, contesta que “difícil”. En realitat, però, no va tenir elecció. “El meu marit treballava de set del matí a set de la tarda. Jo estava sola a casa i no sabia parlar ni català ni castellà però això va fer que m’espavilés de cop i vaig sortir a fer-me el DNI. Tota sola. Tota una aventura. Vaig trobar l’edifici gràcies a un mapa que em va imprimir el meu marit, vaig anar mirant què feia la gent, vaig veure que agafaven un tiquet i vaig fer el mateix”. La complicació va arribar quan la noia del taulell li va demanar que pagués la “taxa” del DNI. La Sana no entenia res, no sabia què era la “taxa”. Atabalada, va agafar tots els papers, va tornar a casa i va trucar al seu marit. Ell li va explicar què era i què havia de fer, i ho va poder solucionar. El primer repte ja l’havia aconseguit.

“Quan no entenia una paraula me l’apuntava i li demanava al meu marit. Sempre m’he esforçat”, explica la Sana.

Aterrar a un món completament desconegut no és fàcil. El seu marit, en el seu moment, ja havia fet algun curs de castellà, però ella no s’hi va posar fins al cap d’uns anys de ser aquí. Ella va aprendre les bases de l’idioma gràcies als dibuixos animats que mirava, subtitulats, mentre estava embarassada. “Quan no entenia una paraula me l’apuntava i li demanava al meu marit. Sempre m’he esforçat”, explica. Així és com la Sana va aprendre la llengua. Ara ja té tres nens i parla amb molta agilitat tant el català com el castellà. Els petits també. A ella li agradaria ara estudiar auxiliar d’infermeria.

Facilitar l’accés als estudis és un dels recursos que, des d’aquesta passada legislatura, la Generalitat ofereix. “Trobàvem que ens faltava alguna cosa per ajudar aquestes persones que sabem qui són, que vindran, a quin lloc aniran a parar, si tenen estudis o no…”, explica Cardona. Per això, l’Administració catalana ha impulsat, a través del programa 'Hola Família!', càpsules de 40 segons en nou idiomes i sobre nou temes que consideren que poden ser útils per a persones nouvingudes. Aquestes van des de l’accés a l’educació, el buscar feina, el coneixement del país, l’accés a la salut, etc.

“Això és un punt de partida. Aquests vídeos s'envien a totes les persones que obtenen un informe favorable a la seva sol·licitud amb un enllaç SMS. Enviem un missatge cada mes fins arribar als 9 vídeos”, explica Cardona, que afegeix que esperen que sigui una eina útil per “facilitar l’adaptació de les persones nouvingudes”.

La Diakhoumba, l'Ibrahima i la seva filla, Kandy. | Mar Barberà

Tornar a abraçar la família

La dona de l’Ibrahima Fofana, la Diakhoumba, tot just fa un mes acaba d’arribar a Sant Feliu de Llobregat. Ha vingut amb la seva filla de tres anys, la Kany. Encara no hem obert la porta i la petita ve corrents i es llença als nostres braços.

El març del 2008 Fofana va arribar a Catalunya. Venia del Senegal. Ara, després de tot aquest temps vivint sol, l'Ibrahima ha vist, per fi, complert el seu somni: retrobar-se amb la seva parella i la seva filla. L'Ibrahima va començar a treballar en una fàbrica de reciclatge, al departament de neteja. Ara ha canviat de feina i és comercial d’una empresa de noves tecnologies, que es dedica a la realització de transferències materialitzades en compres de menjar i altres serveis des de l’estranger al país d’origen.

Mentre la Kany continua saltant pels sofàs, intentem parlar amb la seva mare, la Diakhoumba. La barrera idiomàtica es fa palesa però l’Ibrahima tradueix:“ Això és molt diferent d'allà. Al Senegal tothom entra i surt de les cases, aquí estic bastant sola”, diu ella.

Malgrat haver trigat deu anys en reagrupar-se, explica l'Ibrahima, aquí li han facilitat les gestions. “El problema ha estat en el meu país d’origen perquè han trigat molt. He estat més de sis mesos només per aconseguir la cita al Consulat de Dakar.Tot això, tenint en compte que aquí ja tenia el consentiment d'arribada”, s’exclama.

“Cuinem menjar senegalès però el pa amb tomàquet ja no falta mai!”, diu l’Ibrahima.

L’Ibrahima ha cursat l'ESO aquí i ha fet la prova d'accés del cicle formatiu del grau superior. La seva filla començarà l'escola el curs vinent. “Així, quan ella comenci l'escola bressol, la meva dona anirà a l'escola d'adults”.

Tot i que l’Ibrahima no descarta tornar al Senegal d’aquí uns anys, ara construeix el present entre Sant Feliu de Llobregat on viu i Parets del Vallès, on treballa. A més, aquesta localitat acull l’Associació Senegalesa de Persones Immigrants de Missirah on van sovint i es reuneixen amb altres persones immigrants. “Tenim un equip de futbol, entrenem sovint i quan acabem, fem l’àpat plegats. Cuinem menjar senegalès però el pa amb tomàquet ja no falta mai!”, diu l’Ibrahima.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article