I si tornem a les drogues?

Aquests dies llegia o escoltava tres notícies sobre les drogues en temps de caos pandèmic, amb les corresponents alarmes i els eterns enfocaments parcials. Una d’elles feia referència a l’increment de les compres d’alcohol (no sé si descomptaven els consums en temps de bars oberts). L’altra, es referia als psicofàrmacs i l’increment de les prescripcions (oblidant que fa anys que el consum de la felicitat química és la norma). Finalment, reapareixia un debat de moda, relativa, sobre el CBD (un dels múltiples cannabinoides del cànnabis) i la seva venda als estancs, amb el meravellós argument que és la part de planta que no col·loca. Eternament desconcertat per la capacitat humana d’oblidar allò que ja coneixem i allò que sabem que no és cert, vaig pensar que tornaria a les drogues (a escriure...) i a la seva relació inevitable amb els benestars i els malestars (els de sempre i els d’ara).

Repassem. Tota reflexió sobre les drogues ha de considerar tres parts o components abans de discutir sobre allò que caldria fer: les diferents substàncies, els usos de cadascuna d’elles, el mercat (dintre d’una societat de consum).

Respecte a les substàncies que fem servir com a drogues, em permeto fer, també, tres recordatoris. D’entrada, les drogues que consumim tenen a veure amb els malestars que hem de calmar i les felicitats que necessitem. Entre les substàncies, es dona una homeòstasi o equilibri de fluxos (quan pressiones per reduir una és possible que incrementis la demanda d’una altra), si no redueixes les raons per les quals es consumia (per algunes persones, és possible, que en mig de la pandèmia drogar-se amb alcohol sigui l’única serenor accessible).

Els discursos habituals sobre les drogues (també en els sectors professionals i en els militants) solen estar plens de falsedats o mancances. Per exemple, dir que el CBD es pot vendre als estancs perquè no en té d’efectes psíquics i afirmar que serveix per calmar l’ansietat, o l’eterna negació de la condició de droga potent de l’alcohol. No deixa de ser el permanent intent perquè una substància no estigui en la llista de negra de les substàncies perseguides. S’oblida que la llista oficial d’allò que són drogues perseguibles està plena d’incoherències, contradiccions i interessos econòmics.

La persecució simplista de les substàncies porta a afirmar que una persona en tractament de càncer pot prendre components del cànnabis, però ha de ser només de CBD que reduirà, per exemple, les nàusees. Però, el producte que prengui no podrà tenir THC perquè es col·locarà i veurà la vida d’una altra manera. Els països que ha regulat el mercat del cànnabis el que controlen és la proporció de components psicoactius que ha de tenir cada preparació, cada porro, que es reequilibren entre ells.

Tota la meva vida professional he hagut d’insistir en el fet que el més important són les formes d’usar les drogues. Totes les substàncies poden tenir un ús problemàtic i totes (en una societat idíl·lica) poden tenir un ús raonablement positiu. No és mateix consumir alcohol en soledat que en companyia, fer-ho per no sentir els dolors de l’existència que per gaudir d’una estona de calma i felicitat. Poc té a veure fumar porros en la diversió de cap de setmana que prendre al matí per anar a suportar l’escola.

Sense comentar ara la reducció de danys que comporta unes formes o altres de ferles servir, la nostra preocupació educativa i social ha de ser descobrir els sentits predominants, les lògiques vitals, els forats del dia adia que tapen, les felicitats que cerquen. Més enllà dels augments de consums produïts, o no, aquests dies, hauríem d’estar preocupats per descobrir si estan canviant els usos. Descobrir si romanen les velles necessitats que busquen noves formes de ser compensades (per exemple: la vella necessitat de trobar-se al parc, comunicar-se i beure, en què s’ha convertit?). Descobrir si han augmentat les angoixes i els desassossecs i quins usos de drogues poden estar calmant-les. Hem de tornar a mirar vides i a descobrir quins llocs i papers ocupen els usos que tothom fem de les drogues.

Per últim, cal no oblidar la societat de mercat i consum en la que vivim. Les substàncies són un potent negoci (no vendre la meravella de la festa de Nadal comporta no vendre alcohol) situat en els territoris diversos de la legalitat, l’alegalitat i la il·legalitat. Tothom implicat en el negoci vol vendre drogues i que s’incrementi el consum. Per això sempre he insistit que qualsevol substància o activitat susceptible de crear problemes de forma significativa (per exemple, addiccions) no ha de tenir cap publicitat, cap promoció.

Més enllà de les substàncies, el mercat també prescriu la felicitat, els seus continguts, les seves manifestacions, les formes significatives per aconseguir-la. A l’inrevés, també genera els malestars de les frustracions per no aconseguir-la. Un augment dels consums pot estar significant l’augment del nombre de fidels de la religió del consum prescrit. També pot significar que, en haver disminuït el nombre de formes i possibilitat per obtenir les vivències de felicitat, hem de recórrer més a la química.

Acabaré recordant com eduquem per viure en un món de drogues. En el darrer llibre Estima'm...però vull saber-ne més. Com educar per fer petons i abraçades, passar de les drogues i ser persona en un món digital (Columna) sobre el món dels adolescents escrivia això:

“Sí. Ara parlarem de drogues. Però, què et sembla si comencem per recordar que també estan relacionades amb la felicitat? Et proposo que educar sobre els usos de drogues no sigui una simple llista d’alertes, sinó una proposta per educar la felicitat (sense que sigui necessari recórrer sempre a les drogues). Una proposta per ajudar-los a ser persones felices, que viuen en comunitat, que volen saber i decidir, que construeixen col·lectivament els límits. Una proposta que es basa en el convenciment que, en la mesura que això sigui així, els usos de drogues no seran un problema en les seves vides”.

Fragilitats, complexitats, empobriments... en pandèmia... Quin lloc hauran d’ocupar els usos de drogues per viure bé, junts?