Entre l’urgent i l’important

És ben conegut que la matriu d'Eisenhower, qui fou 34è president dels EUA i a qui s'atribueix la cita “Tinc dues classes de problemes: els urgents i els importants. Els urgents no són importants i els importants mai són urgents”, intenta resoldre un dels problemes principals en la gestió pública, la priorització de les actuacions i la resolució dels problemes. Distingeix entre tasques urgents i tasques importants. Doncs bé, si haguessin de valorar el curs 2020-21 a partir d'aquest instrument, probablement estaríem d'acord en considerar que en educació s'han gestionat bàsicament urgències. 

Fa uns dies, vam escriure al Social.cat sobre què espera la comunitat educativa del nou conseller d'educació i on fèiem una petita valoració del que ha estat el curs 2020-21: difícil i complicat. L'inici del mateix curs es va presentar amb pors i inseguretats davant la situació pandèmica i amb nous protocols que han tensat a tota la comunitat educativa. Enmig de tot aquest enrenou, però, hem tingut una bona notícia, ja que s'ha mantingut la presencialitat gràcies tant al personal educatiu com al no educatiu —netejadores, conserges, etc.— que han aconseguit que la tasca educativa es pugui desenvolupar amb un mínim de condicions. Però la Covid-19 ens està deixant un panorama dur, o bé per l'increment de les desigualtats educatives o per l'increment de la taxa de pobresa (33,4% 2020; 2,4 punts percentuals més que el 2019) que afecta especialment als menors de 18 anys davant del 19,3% per a la població entre 18 i 64 anys i del 18,1% entre els majors de 65 anys. Davant aquesta realitat, en el curs vinent s'ha de gestionar i resoldre els problemes importants del sistema educatiu públic, que a la vegada han esdevingut també en urgents.

És important avançar cap a una educació pública veritablement inclusiva, on tots els centres educatius públics puguin atendre a tot l'alumnat que hi viu a prop i on es dediquin recursos suficients. Per tant, s'ha de disposar dels mecanismes d'anivellació necessaris per garantir la igualtat d'oportunitats de tots els infants i adolescents.

El passat mes de juny, el Departament d'Educació va comunicar a 69 centres de màxima complexitat que el curs vinent perdran aquesta categoria deixant de rebre els recursos addicionals destinats a aconseguir aquest anivellament. És millor la situació actual de les famílies que el 2019? Segurament no. A més, hi ha 67 centres als quals s'atorga la categoria de màxima complexitat i que també necessiten aquests recursos. Una administració educativa que vol resoldre els problemes importants del sistema educatiu, hauria de dotar de recursos suficients a tots els centres educatius que es troben en situació de màxima vulnerabilitat.

També s'ha d'aconseguir revertir els indicadors que reflecteixen les desigualtats educatives, indicadors que deixen a Catalunya a la cua de l'UE28. Ens referim a la taxa de risc de pobresa, a l'abandonament escolar prematur i a la segregació. I per l'aFFaC, això no es pot aconseguir en un sistema educatiu que té la tercera major taxa de la UE28 en educació privada. Per combatre la desigualtat s'ha de reforçar la xarxa educativa pública.

La transparència en la gestió pública, disposar de dades per analitzar les polítiques públiques i oferir-les a tota la ciutadania i als grups de pressió, esdevé també una tasca important i urgent. I aquesta només depèn del departament d'educació. Hem de ser capaços d'avaluar les polítiques que es duen a terme. Un exemple. Fa tres anys que el CEB va posar en marxa el "Pla de Xoc" per la lluita contra la segregació. Aquesta política proposa la redistribució dels infants amb necessitats de suport educatiu, incentivant l'escolarització d'aquest alumnat en centres que estan lluny dels seus domicilis, tant en centres públics com en privats concertats, encara que això suposa de facto, un desarrelament del seu entorn.

Ha aconseguit el "Pla de xoc", el seu objectiu? No ho sabem. Ha tingut efectes col·laterals? Tampoc ho sabem. Està clar que si repartim l'alumnat vulnerable, podem millorar l'indicador de segregació tot i que la situació individual de l'infant desarrelat no millori. Però també pot passar que s'incrementi l'abandonament escolar prematur.

Per últim, i no menys important, hem de donar una volta de 180 graus al Pla de transformació digital dels centres educatius. Cal una educació digital crítica, sobirana i avançada que empoderi i formi a l'alumnat en tecnologia digital i aturar el monocultiu de Google i Microsoft en els centres educatius públics. Sobre aquest aspecte, només recordar que el conseller d'Educació el passat 1 de juliol va presentar els resultats del Pla d'Educació Digital al Mobile World Capital de Barcelona on va agrair la feina a totes les empreses proveïdores que han participat del pla, com Telefònica, Vodafone, Lenovo, Microsoft i Google. Ni els resultats ni l'escenari són els que necessita el nostre sistema educatiu.